La saviesa a

Aunque todos se esfuerzan por salir de sí mismos Como de la prisión que les odia y encierra, Existe un gran milagro en este mundo: Yo lo siento: se vive toda vida ¿Quién, entonces, la vive? ¿Son las cosas, que como melodía no tocada, en la tarde se quedan, como en arpas? ¿Son los vientos, que alientan las aguas, son las ramas, que están haciendo señas, son las flores, que tejen los perfumes, son las largas, vetustas alamedas? ¿Son los calientes animales, que andan, son las aves, que extrañas se remontan? ¿Quién la vive? ¿Tú, Dios, vives la vida? Rainer Maria Rilke. El libro de horas. Editorial Lumen, 1993

El cor doctrinal de l’islam —de fet, de totes les sensibilitats religioses i espirituals islàmiques— rau en l’anomenat tawhid o reconeixement de la unitat i unicitat de Déu, que és indivisible, absolut, l’única realitat. El tawhid apareix expressat en la primera part de la xahada o testimoni de fe islàmica, que diu així: «No hi ha altra divinitat fora de Déu.» Tanmateix, aquest concepte cabdal ha estat comprès de manera diametralment oposada segons la filiació ideològica i espiritual del seu enunciant. Pel modern fonamentalisme islàmic wahhabita, hereu del rigorisme hanbalita, per exemple, el tawhid és concebut com un rígid monoteisme transcendent que comporta l’absoluta exclusió de qualsevol analogia, similitud o qualitat dins la creació que tingui a veure amb Déu, la qual cosa elimina d’un cop tota possibilitat de santedat o sacralitat en el món, tret de l’Alcorà, que és de naturalesa increada. Pel seu cantó, el tawhid dels sufís…