La trobada amb l’Altre

 El periodista i escriptor polonès Ryszard Kapuscinski reflexiona sobre les maneres en què les diferents cultures van establir contacte al llarg de la història i sobre els desafiaments que enfronta l’alteritat. És un fragment del recull de conferències: El encuentro con el Otro (Anagrama, 2007)

Des de sempre, la trobada amb l’Altre ha estat una experiència universal i fonamental per a la nostra espècie. Segons diuen els arqueòlegs, els primers grups humans eren petites famílies o tribus de trenta a cinquanta individus. Si haguessin estat més nombroses, el seu nomadisme hauria perdut rapidesa i eficiència. Si haguessin estat més reduïdes, l’autodefensa eficaç i la lluita per la supervivència els haurien resultat més difícils.

Heus aquí, doncs, a la nostra petita família o tribu vagant a la recerca d’aliment. Tot d’una, es topa amb una altra família o tribu i descobreix que hi ha altres persones al món. Quin pas més significatiu en la història mundial! Quin descobriment transcendental! Fins llavors, els membres d’aquests grups primordials, que deambulaven en companyia de trenta o cinquanta parents, havien pogut viure en el convenciment que coneixien a tota la població mundial. Va resultar que no era així: també habitaven el món altres éssers similars a ells, altres persones! Però com actuar davant semblant revelació? Què fer? Quina decisió prendre?

¿Havien de carregar contra aquestes altres persones? ¿Mostrar-se indiferents i seguir el seu camí? O, més aviat, intentar conèixer-les i comprendre-les?

Avui afrontem la mateixa opció que els nostres avantpassats fa milers d’anys. Una opció no menys intensa, fonamental i categòrica que llavors. Com ens hem de comportar amb l’Altre? Quina hauria de ser la nostra actitud cap a ell? Podria desembocar en un duel, un conflicte o una guerra. Tots els arxius contenen proves o testimonis d’aquests esdeveniments. I el món està ple d’innombrables ruïnes i camps de batalla.

Tot això demostra el fracàs de l’home: no va saber o no va voler arribar a una entesa amb l’Altre. La literatura de totes les èpoques i països ha pres aquesta situació de debilitat i tragèdia com a tema central de mil maneres diferents.

No obstant això, també podria donar-se el cas que, en lloc d’atacar i combatre, aquesta família o tribu primordial decideixi defensar-se de l’Altre separant i aïllant. Amb el temps, aquesta actitud deriva en coses com ara les torres i portes de Babilònia, la Gran Muralla xinesa, el llim romà i les pètries muralles incaiques.

Afortunadament, en tot el nostre planeta hi ha proves abundants, encara que disperses, d’una experiència humana diferent: la cooperació. Em refereixo a les restes de ports, àgores, santuaris, places del mercat, als edificis, encara visibles, d’antigues acadèmies i universitats, als vestigis de rutes comercials com el Camí de la Seda, la Ruta de l’Ambre i la de les caravanes que travessaven el Sàhara.

En tots aquests llocs, les persones es reunien per intercanviar idees i mercaderies. Allà feien les seves transaccions i negocis, concertaven pactes i aliances, descobrien metes i valors compartits. “L’Altre” va deixar de ser sinònim d’alguna cosa estranya i hostil, perillosa i letalment maligna. Van descobrir que cadascú portava dins un fragment de l’Altre, van creure en això i van viure tranquils.

En topar amb l’Altre, la gent va tenir, doncs, tres alternatives: fer la guerra, construir un mur al seu voltant o establir un diàleg.

Al llarg de la història, la humanitat mai ha cessat d’oscil·lar entre aquestes alternatives. Ha optat per una o una altra, segons els temps i les cultures canviants. Salta a la vista que, en això, la humanitat és voluble, no sempre se sent segura, no sempre trepitja sòl ferm. És difícil justificar la guerra. Tots hi perden invariablement perquè les guerres són desastroses per als humans. Posen de manifest la seva incapacitat per comprendre, per posar-se al lloc de l’Altre, per actuar amb seny i benevolència. Per regla general, en aquests casos, la trobada amb l’Altre acaba tràgicament en una catàstrofe de sang i mort.

En l’època contemporània, la idea que ens va portar a aïllar-nos de l’Altre, a envoltar-nos de grans muralles i amples fosses, va rebre el nom d’apartheid. Equivocadament, circumscrivim aquest concepte a les polítiques del règim blanc sud-africà, avui difunt. L’apartheid ja es practicava en els temps més remots. Dit en termes senzills, els seus partidaris proclamaven: “Cadascú és lliure de viure com vulgui, sempre que estigui el més lluny possible de mi si no pertany a la meva raça, religió o cultura”. Com si això fos tot!

En realitat, contemplem una doctrina de la desigualtat estructural de la raça humana. Els mites de moltes tribus i pobles inclouen la convicció que només ells són humans, és a dir, “nosaltres”, els membres del nostre clan o comunitat. Els altres, tots els altres, són subhumans o ni tan sols això. Una antiga creença xinesa ho expressa de manera excel·lent: l’estranger era vist com un monstre del diable o, en el millor dels casos, una víctima del destí que no havia aconseguit néixer a la Xina. Aquesta creença presentava l’Altre com un gos, una rata o un rèptil. L’apartheid era, i segueix sent, una doctrina d’odi, menyspreu i repugnància cap al altre, cap a l’estranger.

Que diferent va ser la imatge de l’Altre quan van prevaler les religions antropomòrfiques, la creença que els déus podien prendre la forma humana i actuar com a persones! En aquells dies, ningú podia dir si el caminant, viatger o foraster que venia cap a ell era una persona o un déu amb aspecte humà. Aquesta incertesa, aquesta ambivalència fascinant, va ser una de les arrels de la cultura hospitalària que ordenava prodigar atencions al foraster, a aquest ésser en última instància incognoscible.

Cyprian Norwid es refereix a això quan, en la seva introducció a l’Odissea, analitza les fonts de l’hospitalitat que troba Ulisses en el seu viatge de retorn a Ítaca. “Allà, davant de cada captaire i caminant estranger -observa Norwid- la primera sospita era si no seria Déu qui l’enviava. […] Ningú podria haver estat rebut com hoste si la primera pregunta hagués estat:? Qui és aquest foraster? ‘ . Però les preguntes humanes només venien després, un cop respectada la divinitat que hi havia en ell. Ho anomenaven `hospitalitat’ i, per la mateixa raó, la incloïen entre les virtuts i les pràctiques piadoses. Pels grecs d’Homer, ningú era `l’últim entre els homes’: [el foraster] sempre era el primer, és a dir, diví.”

En aquesta interpretació grega de la cultura de la que ens parla Norwid, les coses revelen un nou significat favorable a les persones. Les portes no hi són només per tancar-les contra l’Altre; també poden obrir-se a ell i convidar-lo a entrar. El camí no ha d’estar necessàriament al servei de tropes hostils, també pot ser la via per la qual vingui cap a nosaltres algun déu vestit de pelegrí. Gràcies a aquesta interpretació, el món que habitem comença a ser no només més ric i divers, sinó també més benèvol. Un món en el que desitgem trobar-nos amb l’Altre.

Emmanuel Lévinas diu que la trobada amb l’Altre és un “esdeveniment” o també “esdeveniment fonamental”, l’experiència més important, la que arriba fins els horitzons més llunyans. Com és sabut, Lévinas va ser un filòsof del diàleg, juntament amb Martin Buber, Ferdinand Ebner i Gabriel Marcel (més tard, el grup inclouria Jozef Tischner). Ells van desenvolupar la idea de l’Altre com una entitat única i irrepetible, contraposada -de manera més o menys directa- a dos fenòmens del segle XX: el naixement de les masses, que va abolir l’estat de separació de l’individu, i l’expansió d’ideologies totalitàries destructives.

Aquests filòsofs, per als quals el valor suprem era l’individu humà (jo, tu, l’Altre), van intentar salvar-lo de la seva obliteració per obra de les masses i el totalitarisme. Per això van fomentar el concepte de l’ “Altre” per subratllar les diferències entre els individus, entre les seves característiques no intercanviables i irreemplaçables.

Va ser un moviment increïblement important que va rescatar i va elevar l’ésser humà i l’Altre. Lévinas va proposar que no només hem de dialogar cara a cara amb l’Altre: també hem de “responsabilitzar-nos” per ell. Pel que fa a les relacions amb l’Altre, amb els altres, els filòsofs del diàleg van rebutjar la guerra perquè conduïa a l’anihilament. Van criticar les actituds d’indiferència o encasellament i, en canvi, van proclamar la necessitat -o fins i tot el deure ètic- d’apropar-nos i obrir-nos a l’Altre, de tractar-lo amb benevolència.

Dins el cercle d’aquestes idees i conviccions, una actitud semblant d’indagació i reflexió sorgeix i es desenvolupa al gran treball de recerca d’un home que va estudiar i es va doctorar en filosofia a la Universitat Jagielloniana, i va ser membre de l’Acadèmia de Ciències polonesa: Bronislaw Malinowski.

El seu problema va ser com abordar l’Altre. No com una entitat exclusivament hipotètica i abstracta, sinó com una persona de carn i os, pertanyent a una altra raça, amb creences i valors diferents dels nostres i amb uns costums i cultura pròpies.

Cal assenyalar que el concepte de l’Altre sol definir des del punt de vista de l’home blanc, l’europeu. Però avui dia, quan creuo a peu un llogaret muntanyesa d’Etiòpia, els nens em segueixen en alegre tropell i em criden: “Ferenchi, ferenchi!” (“Estranger, altre”). Aquest és un exemple del desmantellament de la jerarquia del món i les seves cultures. Els altres, en veritat, són tals, però, per a aquests altres, l’Altre sóc jo.

En aquest sentit, tots estem en el mateix pot. Tots els habitants del nostre planeta són l’Altre per als altres, Jo per Ells i Ells per mi.

 

L’antropòleg Bronislaw Malinowski (1884-1942), amb els indis de les illes Trobriand, part de l’arxipèlag melanesi de Papua-Nova Guinea.

 

En temps de Malinowski i en els segles anteriors, l’home blanc, l’europeu, va emigrar del seu continent quasi exclusivament per lucrar: per conquerir noves terres, capturar esclaus, traficar o missionar. De vegades, aquestes expedicions van ser increïblement sagnants, com la conquesta i colonització d’Amèrica, Àfrica, Àsia i Oceania.

Malinowski va partir cap a les illes del Pacífic amb un objectiu diferent: aprendre sobre l’Altre. Conèixer els costums, el llenguatge i l’estil de vida del seu proïsme. Volia veure’ls i sentir-los personalment, experimentar per, després, poder parlar-ne. Tal obstinació potser sembli obvia, però va resultar revolucionària i va posar el món de cap per avall.

Despullar una debilitat o, potser, una mera característica que apareix en totes les societats, encara que en diversos graus: els costa comprendre altres cultures. El mateix passa amb els individus que pertanyen a determinada cultura i, per tant, són els seus partícips i portadors. Després de la seva arribada a les illes Trobriand per fer investigacions de camp, Malinowski va declarar que els blancs amb diversos anys de residència al lloc no només desconeixien per complet als aborígens i la seva cultura: de fet, la idea que tenien d’ells era totalment errònia , tenyida de menyspreu i arrogància.

Malinowski va aixecar la seva tenda enmig d’un llogaret i conviure amb els naturals, com si volgués fastiguejar als colons i els seus costums. La seva experiència no va resultar fàcil. En A Diary in the Strict Sense of the Term, esmenta constantment els seus problemes, enutjos, desesperació i depressió.

Alliberar-se de la pròpia cultura costa molt car. Per això és tan important tenir una identitat pròpia, diferent, i una idea aproximada de la nostra força, valor i maduresa. Només llavors podrem encarar amb confiança una altra cultura. En cas contrari, ens recluirem, temorosos, en el nostre amagatall i ens aislaremos dels altres. Tant més, ja que l’Altre és un mirall en el qual ens observen, que desemmascara i nua, i que preferiríem evitar.

És interessant assenyalar que mentre a la se a Europa natal es lliurava la Segona Guerra Mundial, el jove antropòleg es concentrava a investigar la cultura d’intercanvi, contactes i rituals comuns entre els habitants de les Trobriand -als que dedicaria la seva excel·lent obra Els argonautes del Pacífic Occidental –i a formular la seva tesi “per jutjar alguna cosa, cal ser-hi”, tan rarament observada malgrat la seva importància.

Va proposar una altra tesi increïblement audaç per a la seva època: no hi ha cultures superiors o inferiors, només hi ha cultures diferents, amb diverses maneres de satisfer les necessitats i expectatives dels seus integrants. Per a ell, una persona diferent, d’una raça i cultura diferents, és una persona la conducta del qual es caracteritza per la dignitat i el respecte dels valors que reconeix, de la seva tradició i els seus costums.

Malinowski va iniciar la seva obra en el moment en què naixien les masses; nosaltres vivim el període de transició d’aquesta societat de masses a una nova societat planetària. Hi ha molts factors subjacents: la revolució electrònica, el desenvolupament sense precedents de totes les formes de comunicació, els grans progressos en el transport i el moviment. I la consegüent transformació, encara en curs, de la cultura, en el sentit ampli del terme, i de la consciència de si mateixa que té la generació més jove.

Com alterarà això les relacions entre nosaltres, que tenim una sola cultura, i els pobles que en tenen una altra o unes altres? Com influirà en la relació Jo-l’Altre dins de la meva cultura i més enllà d’ella? És molt difícil donar una resposta inequívoca i concloent perquè el procés està en curs i nosaltres, immersos en ell, no tenim la menor possibilitat de prendre la distància necessària que afavoreix la reflexió.

Lévinas va considerar la relació Jo-l’Altre dins dels límits d’una civilització única, racial i històricament homogènia. Malinowski va estudiar les tribus melanèsies quan encara es trobaven en el seu estat primitiu, quan encara no havien estat violades per l’influx de la tecnologia, l’organització i els mercats occidentals.

Avui, aquesta possibilitat és cada vegada menys freqüent. Les cultures es tornen cada vegada més híbrides i heterogènies. Fa poc, vaig veure una cosa sorprenent a Dubai. Una noia, sens dubte musulmana, caminava per la platja. Vestia brusa i jeans molt cenyits, però portava el cap, i només el cap, tan hermèticament embolicat que ni tan sols se li veien els ulls.

Avui, escoles senceres de crítica filosòfica, antropològica i literària s’ocupen, sobretot, de la hibridació i la vinculació. Aquest procés cultural està en marxa especialment en aquelles regions en què les fronteres dels estats també delimiten cultures diferents (per exemple, la frontera entre Estats Units i Mèxic) i en les megalòpolis les poblacions representen les més diverses cultures i races (com Sao Paulo , Nova York o Singapur). Diem que el món s’ha tornat multiètnic i multicultural, no perquè hi hagi més comunitats i cultures d’aquest tipus que abans, sinó més bé perquè expressen amb més energia i arrogància, i en veu més alta, la seva exigència de ser acceptades, reconegudes i admeses a la taula rodona de les nacions.

No obstant això, el veritable desafiament del nostre temps, la trobada amb el nou Altre, deriva igualment d’un context històric més ampli. A la segona meitat del segle XX, dos terços de la humanitat es van alliberar de la dependència colonial per esdevenir ciutadans dels seus propis estats que, nominalment almenys, eren independents. En forma gradual, aquests pobles comencen a redescobrir el seu passat, els seus mites i llegendes, les seves arrels, els seus sentiments d’identitat i, per descomptat, l’orgull que això genera. Comencen a adonar-se que són els amos de casa i els capitans del seu destí. I miren amb odi qualsevol temptativa de reduir-los a coses, a figurants, a víctimes i objectes passius d’una dominació.

Durant segles, el nostre planeta va estar habitat per un petit grup de gent lliure i grans multituds esclavitzades. Ara, l’omplen cada vegada més nacions i societats amb un sentiment creixent del seu valor i importància individuals. Sovint, aquest procés passa enmig d’enormes dificultats, conflictes, drames i pèrdues.

Potser estem avançant cap a un món tan absolutament nou i canviat, que amb la nostra experiència històrica no n’hi haurà prou per comprendre i moure’ns-hi. En tot cas, el món en què entrem és el Planeta de les Grans Oportunitats. Però aquestes no són incondicionals, més aviat, estan obertes únicament als que prenguin seriosament el seu treball i, així, demostrin que es prenen seriosament a si mateixos. Aquest és un món amb moltes ofertes potencials, però també amb moltes exigències, i en el qual, sovint, les dreceres fàcils no porten enlloc.

Ens toparem constantment amb el nou Altre que, a poc a poc, anirà emergint del caos i el tumult actuals. Aquest nou Altre podria sorgir de la trobada de dos corrents contradictoris que modelen la cultura del món contemporani: la globalització de la nostra realitat i la conservació de la nostra diversitat i singularitat. Potser, l’Altre sigui el fill i hereu d’aquests dos corrents.

Hauríem de buscar el diàleg i l’entesa amb el nou Altre. Els anys viscuts entre pobles remots em van ensenyar que la bondat cap al proïsme és l’única actitud que pot tocar el punt sensible, humà, de l’Altre. Qui serà aquest nou Altre? Com serà la nostra trobada amb ell? Què direm i en quin idioma? Podrem escoltar-nos mútuament? Podrem comprendre’ns?

Em pregunto si tant nosaltres com l’Altre desitjarem apel·lar (i aquí cito a Conrad) a allò que “parla a la nostra capacitat de delit i sorpresa, a la sensació de misteri que envolta la nostra vida; al nostre sentiment de pietat, bellesa i dolor; al sentiment latent de confraternitat amb tota la Creació. I a la convicció, subtil però invencible, d’una solidaritat que entrellaça la solitud d’innombrables cors: la solidaritat en els somnis, l’alegria, la pena, les ambicions, les il·lusions, l’esperança , la por. La que uneix els homes i tota la humanitat: els morts amb els vius i els vius amb els que han de néixer “.

Per Ryszard Kapuscinski
Cracovia, 2005

Per Ryszard Kapuscinski. Cracòvia, 2005

© Ryszard Kapuscinski / Nobel Laureates Plus i LANACION (www.lanacion.com 2005.12.04)