Marta Granés Avui, l'execució dels sentits passa pels aparells tecnològics. Però la tecnologia no proporciona experiències sensitives directes que immisceixin tots els sentits, i com a animals que som, els necessitem completament activats per sentir-nos plenament vius.
Tenir l'atenció focalitzada en allò tecnològic redueix fisiològicament i psicològicament l'ús dels sentits (es redueix a l'oïda ia la vista) i això restringeix la riquesa de l'experiència humana.
Podríem afirmar que els joves d'ara són la generació més amputada sensitivament de la història. I, el pitjor de tot és que no noten l'absència, ja que mai no han viscut una altra cosa. El que és qualitatiu mai ha estat aquí.
L’amic Bhakti Das ens ha deixat
En Bhakti Das ens ha deixat. A finals d’agost el cor li va fallar mentre era en un ashram al Canadà. Tots els que l’hem conegut el trobarem molt a faltar; en Bhakti, impregnat de la música i de la saviesa de l’hinduisme, ha estat col·laborador d’aquesta casa des dels inicis: concerts, xerrades, cursos, pràctiques de silenci… sempre tenia el “sí” a punt. El planeta queda més apagat sense el seu riure, la seva gran cordialitat, la seva música i la seva gran vàlua personal.
Acompanyant l’edició dels Aforismes sobre la saviesa, l’amor i la meditació: Svadhyaya Yoga (Dalmau, 1998) escrivia unes línies que reflecteixen molt bé quina era la seva opció, el sentit de la seva vida, així com el seu tarannà senzill i cordial. Ens diu:
“Un cop has llegit aquests textos pots fer dues coses. La primera, guardar el llibre a la teva biblioteca, i la segona intentar posar en pràctica aquests ensenyaments de la teva vida. Yoga és la unió amb l’Absolut i aquesta unió no dura tan sols la mitja hora que medites a casa teva, sinó que és present al llarg de tota la jornada. Un dia van preguntar a Swami Chidananda quanta estona havia de durar la meditació. La resposta va ser vint-i-quatre hores. I va continuar dient que molts creuen que asseure’s a meditar aporta una felicitat immediata, comparable a una beguda refrescant que en principi bombolleja i després no queda res. Quan es parla de meditar vint-i-quatre hores, es vol recordar que el Yoga és un estat natural, que la pràctica ha de ser natural i d’aquesta manera la teva natura es revelarà, dia a dia, naturalment.
Rabindranath Tagore deia una cosa molt interessant: si plantes una flor i la regues diàriament, veuràs com creix i gaudiràs de la seva presència i perfum, però si no tens paciència, i l’estires perquè creixi més ràpid, la trencaràs. Amb això et demano que et facis un favor a tu mateix. Si vols progressar en el camí interior, oblida tot allò que sigui ‘fast’, ràpid, tal com ho presenta el condicionament social i publicitari, i comença a fer atenció a tu mateix. Comença a practicar, no demà o demà passat, sinó ara mateix, sense pressa però sense pausa.”
Us convidem a llegir algunes de les ponències que el Bhakti ens va oferir en els primers Encontres Internacionals que CETR va organitzar:
Per en Bhakti Das la música va ser una via essencial de treball interior. Va col·laborar en el llibre La diversitat del Ioga (coordinat per Marta Granés. Eds. Viena, 2008), amb unes pàgines sobre “El ioga del so o nada ioga”, que trobaràs a continuació.
EL IOGA DEL SO O NADA IOGA
-Bhakti Das-
El so dolç atrapa el corb,
la música dolça encanta la cobra,
el nada (so) atrapa la ment;
per això la ment pot ser controlada
a través del nada ioga.
SWAMI SlVANANDA
L’espiritualitat en la música hindú
Normalment, quan seleccionem algun tipus de música, escollim allò que satisfà els nostres sentits, segons el nostre estat d’ànim o l’estat en què es troba la nostra ment. Amb tot, la música, des de la perspectiva mística o espiritual, va més enllà del gaudi de l’art, de l’expressió sentimental o la manifestació creativa de l’ego. La música mística pot ser una via cap a l’autorealització i la pau interior.
La filosofia espiritual de l’índia, o sanatana dharma, planteja l’art i la seva expressió d’una manera diferent: com un camí cap a l’autoconeixement i l’autorealització. Hi ha una disciplina en el ioga, dedicada expressament al so (nada ioga), en què el so i la música es converteixen en instruments al servei de l’espiritualitat.
Però abans cal explicar breument què és el ioga. Avui en dia, quan sentim a parlar de ioga, la idea generalitzada és que es tracta d’un mètode que relaxa i ens fa sentir millor. Si bé és cert que en principi alguna d’aquestes pràctiques poden aportar- nos un estat de benestar i equilibri, l’objectiu real del ioga va més enllà de tot això. És molt més profund. El ioga és una via mística; un camí d’unió amb Déu. En els Yogasutra (aforismes sobre el ioga), escrits a l’antiguitat pel gran iogui Pantanjali, se’ns diu: «Yoga chitta vritti nirodah» («El ioga és la cessació completa del moviment de la ment.»)
No ho entenguem malament: això no significa deixar la ment en blanc ni altres definicions per l’estil. Pel cessament del moviment mental ens referim a la quietud completa, o calma mental, com a camí cap a la serenitat i la pau de l’esperit. Ioga significa «unió» i, per tant, es refereix tant a la pràctica com a l’estat final d’unió amb Déu. Totes les tècniques iòguiques (serioses) es dirigeixen a assolir aquest estat.
La filosofa espiritual de l’índia, si bé a Occident es coneix com a hinduisme, en realitat s’anomena sanatana dharma. No es tracta d’una religió estructurada, sinó més aviat del conjunt de filosofies i ensenyances expressades en els Veda i els Upanishad, que emfatitzen sobretot la recerca de la realitat última mitjançant l’autoconeixement.
Déu, com a Realitat Absoluta o Brahman, és més enllà de tota expressió o limitació i no pot ser concebut ni amb la ment ni amb el pensament; per aquest motiu, en el ioga és tan important la meditació, gràcies a la qual la ment es pot aquietar, com un llac sense onades. És aleshores quan reflecteix la nostra naturalesa real, la llibertat pura en el nostre Ésser o Atman, que és de la mateixa essència que la Realitat Absoluta o Brahman. La unió a què es refereix el ioga és la realització d’aquesta realitat absoluta, així com la percepció universal d’aquesta realitat en totes les coses.
El mantra ioga és una de les disciplines iòguiques principals, que utilitza la murmuració repetida d’una fórmula mística (mantra) per concentrar la ment cap a la serenitat mental, porta de l’autoconeixement.
Els ioguis de l’antiguitat van descobrir que la combinació de certes síl·labes amb una entonació apropiada generava un moviment de l’energia interna (prana), la vibració de la qual afectava la nostra estructura psicofísica. Aquesta combinació de síl·labes (mantres) i so (nada) es considera un instrument valuós per a la concentració i la meditació.
La repetició més breu usada per la filosofia Vedanta per representar Déu com a absolut és el mantra om, el qual, en principi, és un diftong que es compon de tres lletres, AUM (si bé es pronuncia «om»), i que simbolitzen els tres estats naturals de l’ésser: sat (existència), chit (consciència), ananda (joia).
En els Upanishad se’ns diu:
Pregària al mantra Om
(So o vibració sonora de l’Univers i símbol de l’Absolut)
Omkàram bindhusamyuktam,
nityam dhyàyanti yoginah
Kàmadam mokshadam chaiva,
omkàràya namo namah.
(«Om. Reverencies Omkara, om, en el qual els yoguis fixen les seves ments en constant i profunda meditació, que satisfà tots els desitjós i atorga l’alliberament etern.»)
La vibració d’aquest so, om, es considera l’origen i la font primordial dels altres sons, així com la base en què es fonamenta la música tradicional hindú (raga sangit).
En les escriptures s’esmenten dos tipus de so: un de subtil i un altre de més proper a la naturalesa: Yanahad nad i l’ahad nad, respectivament.
L’anahad nad és una vibració subtil i etèria, d’elevada puresa i naturalesa espiritual. No és un so que pugui emetre ni la veu ni cap instrument, i tan sols el perceben els ioguis o místics que han assolit un elevat estat espiritual. Alguns erudits afirmen que Pitàgores, al segle vi abans de Crist, ja l’anomenava «la música de les esferes».
Quan la ment s’absorbeixi en el so anahad, assoliràs el coneixement de tot el que és subtil;
oiràs el para vak (so interior). Desenvoluparàs l’ull de la intuïció i la ment serà transcendida i esfondrà amb Brahman.
SWAMI SlVANANDA
L’ahad nad és el so emès físicament. Es tracta de la vibració més propera a la naturalesa, de la qual sorgeixen tots els altres sons que podem escoltar (musicals o no), produïts per l’ésser humà o per la mateixa naturalesa. Aquests sons del món físic, quan s’harmonitzen i s’interpreten expressant la subtilitat del nostre ésser, poden utilitzar-se per al desenvolupament espiritual. A través d aquesta via de disciplina iòguica es pot arribar a l’harmonia amb tot l’Univers, a un estat en què es comprèn i s’experimenta l’essència eterna i immutable.
Raga sangit és la base i el principi de la música clàssica de l’índia, la qual es considera una disciplina o camí cap a l’auto- realització seguint l’ensenyança tradicional: «Nada brahman.» («El so és Déu.»)
Les raga són un vehicle a través del qual es pot arribar a percebre aquesta Suprema Realitat (Brahman). És difícil explicar en poques paraules què és una raga. Encara que la música hindú és de caràcter modal, no podem comparar-la amb les diferents menes de música que podem escoltar als països de l’Orient Mitjà i de I Orient Llunyà. No s’ha d’entendre com una escala, una melodia en si mateixa, una composició o una clau.
Una raga és una forma melòdica científica, precisa, subtil i estètica, amb modulacions peculiars ascendents i descendents, que consisteix en una octava completa de set notes o en una sèrie de cinc o sis notes, o bé en una combinació qualsevol entre aquestes, que duen el nom d’arohana (ascendent) i avarohana (descendent). El fet de combinar subtilment l’ordre de les notes, ometent-ne alguna o afegint-ne una de-dissonant, o posant l’èmfasi en una nota específica o en el fluir d’una nota a l’altra, així com l’ús de micronotes juntament amb altres subtileses, és el que diferencia una raga d’una altra.
En un refrany sànscrit se’ns diu: «Ranjayati iti raga.» («La raga és allò que il·lumina la ment.»)
A més d’estar associada a un estat d’ànim especial, cada raga també està relacionada amb una hora especial del dia o una estació de l’any. El cicle del dia i de la nit, així com el cicle de les estacions, és inherent al cicle de la vida. Cada part del dia, l’albada, el migdia, el vespre, la nit… està associada amb un sentiment definit. L’explicació del temps associat amb cada raga es pot trobar en la naturalesa de les notes que la formen.
Quan les diferents raga s’interpreten amb un esperit iòguic, s’omplen de vida (chalan), i l’energia (prana) que generen duu el músic que l’interpreta i el seu auditori a un estat de comunió espiritual que els submergeix en el silenci interior.
Malgrat que sembli paradoxal, el veritable propòsit de la música és aprendre a escoltar el silenci, un silenci l’eloqüència del qual tan sols pot traduir-se com la pau profunda i la serenitat de l’esperit amb què s’escolta la música subtil de l’ànima o anahad nad.
Les diferents combinacions dels sons que componen les raga són comparables a les dels mantres. S’expliquen anècdotes de grans mestres del nada ioga, com Tansén, de qui es deia que fins i tot la naturalesa quedava extasiada amb les raga que interpretava, que feia prodigis: si interpretava megha raga (megha, ‘pluja’), començava a ploure, i si entonava la dipak raga (dip, ‘llum’), els llums s’encenien sols; tot plegat podria ser degut a l’energia (prana) que generava un iogui com Tansén.
El so és vibració, cada so crea diferents formes. Hi ha un instrument anomenat eidòfon que, mitjançant un sofisticat sistema, pot reproduir de manera gràfica les figures que es formen subtilment a través dels diferents sons i melodies.
Els txakres són centres d’energia subtil en el cos, esmentats en les escriptures de ioga, que estan situats al llarg de la columna vertebral. Quan estan en equilibri permeten que el prana flueixi lliurement, amb dinamisme i harmonia, i produeixi la calma interior.
És important entendre que no solament escoltem amb l’oïda, sinó amb tot el conjunt d’elements, tant físics com subtils. Avui dia s’entén la música com una distracció i sovint es converteix en un espectacle superficial. Fins i tot en el camp artístic podem observar una crispació generalitzada. La gent se sent tan tensa que rebutgen les obres de música clàssica i es complauen amb tot tipus de músiques rítmiques que no fan altra cosa que degenerar les neurones cerebrals i crear-los encara més estrès; i el pitjor és que ho confonen amb el dinamisme, quan en realitat és tot el contrari. He conegut persones que, quan les convides a estar en silenci o a meditar, no suporten el silenci perquè la seva ment solament coneix el soroll constant i l’estrès. Ni tan sols saben què significa la serenor. Confonen la serenor amb la inconsciència i la quietud amb la mort. Han convertit la vida en quelcom tan artificial que perden la sensibilitat sobre la seva percepció interna i psíquica.
És vital comprendre que tot el que ens envolta influeix de manera considerable en la nostra ment. La música, a més d’harmonitzar la sensibilitat, hauria d’ajudar-nos a desenvolupar la nostra capacitat de discerniment, el qual ens pot dur a un estat d introspecció profunda i sincera que, al seu torn, ens duu a aquell estat meravellós en què el silenci expressa la bellesa de l’ésser.
EI nada ioga i el sistema tradicional de la música hindú tenen el propòsit d’harmonitzar la nostra sensibilitat espiritual i, a través del so que duu al silenci, de trobar la pau.
Relacionats
