L’autoconducció

 selecció del text de Geneviève Lanfranchi (1912-1986): La formation de soi par soi. La pratique. Beauvais, La Table Ronde, 1977.
La idea fonamental sobre la que voldria atraure l’atenció és que la font de l’energia és el desig. Gairebé només cal enunciar-ho perquè es faci evident. Val tant per la vida  animal, pel depredador observant la presa i el mètodes de fugida d’aquesta com per qualsevol activitat humana: pel comerciant que arrisca, compra i ven per guanyar uns béns ; per l’estudiant que s’esforça amb desig de conèixer i de passar uns exàmens ; per la parella que s’uneix perquè desitgen estimar i ser estimats, etc., etc. No hi ha cap de les nostres activitats que no arrenqui, conscient o inconscientment, d’un desig en el seu origen.

La idea més comú de “voluntat” és que es tracta de la capacitat de mantenir una decisió i executar-la. La voluntat seria com una força autònoma, sempre idèntica a sí mateixa, que podria ser associada a qualsevol elecció o decisió. Si les meves provisions de voluntat són satisfactòries podré treballar amb èxit per a corregir-me d’un tic, per prosperar en qualsevol camp, per sacrificar-me quan el “deure” m’ho reclami, etc. Des d’aquesta perspectiva passa desapercebut el caràcter simplista que donem a la noció de voluntat. Com si la voluntat fos el poder executiu de la raó. La raó deliberaria i seleccionaria, la voluntat acompliria les decisions preses. Amb aquest simplisme de que el subjecte “només” necessita voler i tota dificultat quedarà resolta, passem per alt el més fonamental de la vida psicològica: quina és la natura d’aquest voler, com es constitueix, on s’alimenta, quins són els límits de la seva jurisdicció, etc.

 

La idea fonamental sobre la que voldria atraure l’atenció és que la font de l’energia és el desig. Gairebé només cal enunciar-ho perquè es faci evident. Val tant per la vida  animal, pel depredador observant la presa i el mètodes de fugida d’aquesta com per qualsevol activitat humana: pel comerciant que arrisca, compra i ven per guanyar uns béns ; per l’estudiant que s’esforça amb desig de conèixer i de passar uns exàmens ; per la parella que s’uneix perquè desitgen estimar i ser estimats, etc., etc. No hi ha cap de les nostres activitats que no arrenqui, conscient o inconscientment, d’un desig en el seu origen.

Potser m’objectareu que moltes vegades actueu per deure i que si féssiu veritablement el que desitgeu, faríeu altres coses. És cert que no podem acomplir tots els desigs alhora però, si observeu bé, comprovareu que quan esteu renunciant a un desig és perquè esteu obeint-ne un altre.

El fonamental és mirar cara a cara el mòbil, el desig que es troba a la font de les nostres decisions. I si optem per realitzar aquest, i fer front als obstacles que s’hi puguin oposar, caldrà alimentar i enfortir el desig, avaluant el seu valor i prenent-ne consciència. Per fer acréixer la força i l’energia el camí  és el reconeixement i la consolidació del desig que hi ha a la font.

 

Conseqüències que podem extraure d’aquestes observacions :

 

1. Necessitem reconèixer els nostres desigs, els directes i els indirectes. Ordenar-los i coordinar-los els uns amb els altres.
2. Cal arribar a distingir els nostres veritables desigs, cosa que no és gens fàcil, immersos com estem entre prejudicis socials, necessitats pràctiques, identificacions amb unes persones o altres, identificats amb certs ideals ; i, també, per la nostra ignorància de com arribar-nos a posar cara a cara amb nosaltres mateixos.
3. En la mida en que els puguem reconèixer, també haurem de seleccionar entre els nostres diversos desigs; saber quin seran els que enfortirem, intensificarem, desenvoluparem.
4. Hem de fer un gest de confiança en els nostres desigs profunds ; acordar-los-hi el dret a existir ; a eliminar la sensació d’impotència. Un desig profund és una força lenta, poderosa, que només vol créixer, amb tal que no se li impedeixi l’existència, amb tal que se l’envolti de confiança i de paciència.
5. Haurem de buscar medis d’expressió adequats pels nostres desigs.
6. Haurem de saber com orientar-los, perquè una mateixa tendència pot resultar en un comportament inadequat o crear una gran cosa.
7. També els hi haurem d’ensenyar les arts de la paciència: ben impregnats de la confiança de que els durem a terme, és possible que de moment no veiem la manera de poder-ho fer. Però alimentant constantment la certesa, sabrem trobar o inventar les solucions allà on ara no en veiem cap ; els propis desigs sabran atrapar l’ocasió sempre i quan estiguin ben vius ; sabran adoptar noves formes allà on les formes antigues s’estancaven en reivindicacions estèrils.

 

El resum de la qüestió és que només fem allò que desitgem fer, i si aquesta no és encara la vostra impressió, és que no heu arribat a descobrir l’arrel veritable del vostre actuar, els vostres veritables desigs. Endinseu-vos-hi per comprendre veritablement el vostre actuar i els vostres desigs.

Sou lliures i si no ho sentiu així és –només- perquè no esteu fent ús de la vostra llibertat. Esteu fent el que desitgeu ; no podríeu fer el que no desitgeu. Sou els amos dels vostres actes i de les vostre vides. Cadascú decideix. Ningú mésNo culpeu, doncs, les circumstàncies. Ni el destí, ni els déus. No culpeu tampoc la vostra feblesa. Perquè de feblesa res, car els vostres desigs són ben forts, tant forts com ho és el vostre instint de conservació. Encara que us costi creure-ho esteu al front d’un considerable capital. Però cal aprendre a regir-lo. No és qüestió de feblesa sinó d’ignorància.

Feu créixer aquesta consciència. Doneu-li vigor. Sapigueu que es pot convertir en un poder invencible.

Què és el que veritablement desitjo?

No correu en respondre. La pregunta ha de fer de fil conductor per entrar plenament en contacte amb nosaltres mateixos. No analitzeu: qüestioneu-vos atentament fins que sorgeixi la resposta, alguna resposta.

En una primera part del treball és possible que les primeres respostes s’assemblin més que a cap altra cosa a reclamacions o lamentacions del que no ens han donat o ens ha mancat: voldríem la salut que no tenim, una situació familiar menys difícil, etc. No aneu bé, heu de redreçar l’atenció ; aquestes respostes corresponen més a situar a l’exterior la font del nostre sentiment d’impotència que no pas a una mirada lúcida del que és el nostre desig interior. Aturant tot ànim de lamentació o de reclamació, cal plantejar-se de nou la qüestió. Potser reapareixen els mateixos desigs , per exemple, “vull salut”. Si és així, aleshores, el següent pas és aprofundir-hi, viure’l sense laments, donar cos a aquest desig fent-lo més i més present. No us preocupeu de quina manera serà realitzable ; en aquest moment el que cal és fer-lo surar del món obscur de les lamentacions paralitzants, portar-lo a la llum, fer-lo una realitat objectiva amb la que després podrem treballar. Aquesta tasca val per a qualsevol altre exemple.

Si el que sorgeixen són desigs de projectes, de realitzacions, etc. no correu ni a jutjar ni a veure com posar-los en pràctica. Manteniu-vos com a testimonis que volen comprendre tota la complexitat, ambivalència, arrels fondes, etc. d’aquell desig. Perquè vull fer “x”, perquè ho valoro, què és el que m’agrada o busco amb això, i si enlloc de “x” fes “z”, no seria el mateix?  Què és el que em mou cap a “x”?  Desig de reconeixement, de ser útil, de dominar, d’estimar … ?

Tingueu confiança en la vostra capacitat de lucidesa; no tingueu pressa, esteu ben segurs de que cada vegada ho podreu comprendre millor. Ajudeu-vos amb la imatge d’un gran riu al que desemboquen molts afluents. La força del riu arrossega el que troba. Mireu bé. Encara no teniu la certesa de si el que heu identificat en vosaltres és algun afluent o és el riu principal ; ni, en cas que sigui el principal, quins afluents l’alimenten. Si us canseu, atureu la meditació i repreneu-la en un altre moment. El resultat serà molt més enriquidor si tenim les condicions d’aturar-nos i descansar sense interrompre l’ambient intern entorn a la pregunta, tant temps o dies com possible.

Potser heu identificat dos desigs que resulten, o us semblen, incompatibles entre ells. Per exemple, voldries consagrar-te plenament a una idea, un projecte, però no vols perdre el teu sentit crític, la teva autonomia. Voldries estar per els altres i, alhora, dedicar-te a una tasca que t’exigeix aïllament, etc. Aquesta situació, viscuda de manera informulada, pot ser desastrosa ; seria comparable a la persona que vol inspirar i expirar simultàniament: s’ofega. Com indicàvem pels exercicis amb la respiració, dissocieu bé els dos moviments, dissocieu bé els dos desigs. Centreu-vos totalment en un, ara totalment en l’altre, que agafin cos. Que els pugueu comprendre totalment. D’entrada no es tracta d’optar per un o per un altre, sinó de donar viabilitat a un i a l’altre. Si fent aquest treball i a mesura que un i altre es concreten, es dibuixen, la incompatibilitat continua present, veureu que també els elements que us ajudaran a optar hauran pres més cos. Són incompatibles però davant de tot el que valoro de la opció “a” no em dol renunciar a la opció “b”. Si es presenten així, la tasca serà portar ben a fons la  opció. En la majoria de casos descobrim no la incompatibilitat sinó la manera de coordinar dinamismes diversos. Generalment els desigs són complexos i hi participen una varietat d’elements. Acostumen a ser alguns d’aquests elements els que fan de pal a la roda ; només identificant-los és com podem trobar la manera de coordinar, deixar, optar, …

Finalment, potser descobriu en vosaltres en algun nivell prodund, una aspiració elevada però vaga, en el sentit que no sabríeu donar-li un objecte, una dedicació concreta per a dur-la a terme ; desitjaríeu la justícia, o una certesa, o el bé de tothom, etc. Tingueu confiança en el vostre desig. Cultiveu-lo, és la força del vostre desig el que farà moure les muntanyes. Però paciència, això no es farà en un dia. Manteniu-lo viu ; no l’ofegueu. En les estones de reflexió cultiveu-lo, feu-lo acréixer. Identificareu així els elements paràsits que perdran força. Només impediu-vos de projectar-lo ràpidament en un cos de doctrines. Més aviat feu-vos-hi presents, alimenteu-lo aportant-hi els altres desigs vostres.

Val la pena anar practicant tot això dies, setmanes, mesos…: el temps que calgui fins que veieu que la vostra energia s’organitza d’una manera més clara i diàfana.

 

Com més autèntic sigui l’autoconeixement i la comprensió de les situacions, com més gran sigui la lucidesa respecte un mateix, els propis desigs i la realitat en la que ens movem i la que generem amb la nostra actuació, més possible serà guiar les nostres passes en la direcció desitjada. Més gran serà la oportunitat d’autoconducció.

 

La força de les imatges

Les imatges susciten emocions i actes. Aquest és el motiu pel que insisteixo en la necessitat de concretar tant com possible: imagineu situacions precises, no us conformeu amb vaguetats, “visualitzeu” les vostres respostes si podeu ; podríem fins i tot dir que feu els gests, que digueu les paraules oportunes en veu alta, tot estant sols ; ja que així gairebé comenceu a realitzar l’acte que esteu enfocant i, sobre tot, perquè comenceu a arrossegar aquell gest psicològic que esteu tractant de reconèixer i d’enfortir.

Cal reconèixer aquell principi que qualsevol educador s’ha fet tips de constatar: l’ésser profund en sí mateix o en els altres és difícil d’atènyer. Ens costa de localitzar-lo.

Mal identificat, es fa difícil accionar-lo directament. Triant uns actes enlloc d’uns altres, duent a terme certs gestos, cultivant determinades imatges i evitant-ne d’altres, encara no haurem vist clarament el nostre jo profund. Però haurem fet una altra cosa molt interessant: l’haurem fet viure, l’haurem exercitat i, amb constància i perseverança, aconseguirem identificar-lo cada vegada amb més precisió.

Del que es tracta és d’emprar de manera deliberada la força de les imatges, de la mateixa manera que caminant en una nit fosca pots donar-te seguretat  penetrant-te de la idea que estàs perfectament segur o pots quedar-te aterrit imaginant-te els possibles perills, es tracta de treballar amb les imatges adients.

Hi haurà qui pugui pensar que dir-se tal o qual cosa és enganyar-se ; jo respondria a aquesta objecció preguntant: quan ens diem la veritat, ¿quan ho veiem tot negre o quan ho veiem tot fàcil?. En els bons moments et sembla que t’equivocaves veient-ho tot negre i a l’inrevés. I en el fons, del que es tracta és de que prenguem consciència que en gran part som els responsables de les imatges que ens envolten ; segons l’estat d’ànim veurem uns aspectes o altres i, a més, la meva tristesa es contagia als que m’envolten, provoca mals humors al voltant meu, em paralitza o m’anul·la la capacitat d’esforç, amb la qual cosa el fracàs estarà assegurat ( generant encara més tristesa). El cicle invers amb l’ànim, la dedicació, valorar les possibilitats, etc. és igualment real.

Podem concloure que en cas que hi hagi “un punt de vista cert” no sabem quin és, per tant podem escollir el que ens sembli millor. Puc ser parcial evocant una imatge joiosa de la realitat, però no m’equivoco en fer-ho si resulta que m’ajuda a reconstruir la meva joia. Potser una imatge angoixosa correspongui a algun aspecte de la realitat però m’equivoco aturant-m’hi si alimenta una melangia que paralitza el meu pensament, els meus sentiments, la meva activitat, en resum, la meva vida.

D’això en podem deduir que ens podem dedicar a mirar amb valentia els aspectes tristos i lletjos sempre i quan tinguem prou poder per a no quedar petrificats i per a transformar el sofriment en un mitjà d’aprofundiment. Mentre no sigui aquest el nostre cas més val tenir la saviesa dels escaladors, vigilar bé on posem els peus a cada passa, dir-nos que ens en sortirem si mantenim l’atenció vigilant, i oblidar-nos de la fondària dels abismes que ens envolten fins que no siguem insensibles al vertigen.

Així doncs, de manera voluntària, conscient i deliberada, cultiveu un tipus d’imatges i rebutgeu-ne d’altres, no amb l’ànim del creient que estima que unes concepcions són falses i unes altres vertaderes sinó com bons pedagogs amb la criatura que sempre portem a dins, elegint allò que li pot donar confiança, que el pot encoratjar que el pot fer més comprensiu i viu. Aquest ús deliberat d’imatges és com un exercici d’higiene, rés més que això, però tampoc menys. No es tracta de negar l’existència de defectes ni d’aspectes negatius, però tot i així, perseguint un objectiu, es tracta de -lliure i voluntàriament- fer l’exercici del fotògraf que cerca en cada situació aquell angle que afavoreix, aquella llum que fa destacar l’aspecte bell, etc.

 

 L’auscultació

L’acte és en sí mateix senzill, tan senzill que no hi ha qui no el practiqui conscientment o inconscientment: es tracta d’interrogar -a ser possible a cada instant o, com a mínim, a cada moment important de la vida- aquella part íntima de nosaltres mateixos que sentim alhora com allò més realment nostre (“profund”) i com a la màxima “qualitat” en la que podem viure. Aquesta “auscultació qualitativa profunda” condueix a escollir un acte o una actitud més que no pas una altra, la lucidesa crítica que consisteix simplement en assegurar-se que les decisions que es prenen són les que, objectivament, corresponen -el més possible- a les disposicions subjectives.

“Auscultació” i “introspecció” no són la mateixa cosa. La introspecció és una activitat bàsicament mental que procura distingir els factors que estan en joc en tal o tal actitud, allò que condueix a una situació o una altra ; la introspecció és anàlisi. L’auscultació és una “escolta”: participació viva i atenta en allò que està succeint. És penetració en la profunditat de l’existir. Més que observar i analitzar, es tracta de recollir el “jo” per poder penetrar cap a aquell fons del nostre existir. La introspecció és un ajut ja que permet posar ordre i localitzar millor el “fons”, però no és el mateix. L’auscultació és més aviat un gest d’escolta, d’entrega, de penetració. La compararia a l’actitud del nedador que s’endinsa entre corrents marines, amb forces i temperatures diferents i que, tot ell en estat d’alerta passant de l’una a l’altra, busca reconèixer aquella que li permet nedar en la direcció desitjada. En aquesta imatge, el nedador representa l’atenció del subjecte i l’oceà amb les seves corrents, la totalitat de la seva consciència.

El moviment d’autenticitat és comparable a una espiral que va avançant progressivament des d’aquelles capes més externes de la dansa del nostre actuar i reaccionar cap a aquell fons sense forma del qual en algun moment n’hem intuït l’existència, l’autenticitat, que sabríem reconèixer aquella qualitat seva (nostra) clarament distinta del que estructura la personalitat del jo. Una espiral en constant escolta d’un ”no sé què”, d’Allò que no té nom, però que sabem reconèixer com el veritable fonament. Espiral de recolliment, d’interiorització. Recerca d’autenticitat.

 

Concentració

A més de vèncer el domini de les antigues estructures sobre la nostra vida, serà necessari desenvolupar-ne de noves, més aptes. Ens cal aprendre a mobilitzar unes energies diferents, no ja la força reactiva que ens feia actuar buscant protecció o aprovació, o com a resultat d’un estat d’ànim o d’un altre.

Hi ha una actitud que resulta indispensable per aquell que vulgui conquerir aquesta autonomia interna. L’anomenem fer-se present al present. És just la inversa de l’absència. Hi ha l’absència al present en la que la persona està situada en els projectes, en els records, o en un altre moment, el que sigui, i aquella altra absència de no ser enlloc, la de la persona que flota, que viu, sent i actua en un magma indefinit, en un món molt pobre de sentiments, d’activitat, d’idees.

La persona “present” quan escolta, escolta, quan treballa està tota ella en el que fa, quan riu riu de tot cor … Una vida autoconduïda i autònoma és com el corrent elèctric que depèn de la connexió de dos pols: el personal, que ha de ser el més arrelat en la profunditat possible i l’exterior que ha de ser el més objectiu, el més real, possible. Només així el viure, les decisions, etc. són la resposta creada des de l’autonomia interior a una realitat exterior percebuda amb lucidesa. Aquesta és l’autèntica espontaneïtat!