Resulta molt interessant per als ciutadans de les societats que viuen de la tecnologia aproximar-se a l’obra de Mawlânâ Rûmî -savi i poeta sufí persa del s.XIII- perquè al presentar-nos reflexions profundes sobre la natura humana en forma poètica enriqueix doblement la perspectiva abstracta amb la que ens interpretem a nosaltres i a la realitat a la que ens empeny l’us de la tecnociència.
Es farà un tast significatiu de la recerca sobre l’univers i la formació de les estrelles per copsar la magnificència i capacitat expressiva de la matèria. Es veuran imatges, es faran comentaris científics i es llegiran també textos d’astrònoms que evoquen la
bellesa i misteri de la natura. Es vol mostrar com la ciència obre i permet cultivar la dimensió absoluta de l’existència humana.
La realitat i la vida són directament un sentir gratuït: ho sabem però no en fem cas, i així ens mantenim en una relació amb tot primordialment per a treure’n profit, que fa que desaparegui del nostre horitzó tot allò del que no se’n pot treure rendiment. Aquest important text budista parla de la possibilitat d’una relació plenament qualitativa amb el què ens envolta, i de com desenvolupar-la.
