Resulta molt interessant per als ciutadans de les societats que viuen de la tecnologia aproximar-se a l’obra de Mawlânâ Rûmî -savi i poeta sufí persa del s.XIII- perquè al presentar-nos reflexions profundes sobre la natura humana en forma poètica enriqueix doblement la perspectiva abstracta amb la que ens interpretem a nosaltres i a la realitat a la que ens empeny l’us de la tecnociència.
Seguiremos las meditaciones de Nisargadatta posteriores a la publicación de Yo soy Eso. Nisargadatta es uno de los grandes maestros del Vedanta Advaita del siglo XX que enseña a recorrer el camino espiritual con la mente.
Joan de la Creu en els seus versos utilitza la imatge conjugal, com també fa Rumi, per expressar la unió amb Déu i la no dualitat. De la mateixa manera que Rumi és explícitament teista però amb un teisme cristià. Els poemes d’un gran místic i poeta ens ajudaran a aprendre a treballar en la via des de la sensibilitat. Pretenem superar les reticències al teisme i a la devoció. Per poder heretar la saviesa dels grans del passat aquestes reticències no són raonables. Llegirem els poemes: cántico espiritual, Romances, Dichos de luz y amor, Monte de perfección, y Canciones.
És un text important del budisme Mahayana inicial, escrit cap el segle IV de la nostra era que va tenir gran influència en el desenvolupament del budisme a la Xina, al Tibet i al Japó, convertint-se en un dels fonaments del budisme Chan. Aborda el reconeixement del món objectiu com una visió, com una manifestació de la ment: tots els fenòmens són buits, buits d’entitat i il·lusoris. Amb aquest coneixement s’arriba a comprendre que res ni ningú neix, viu i desapareix. És a causa de la memòria, la imaginació, el raonament i les afeccions, que donem per real el món que modelem. Tot està buit de substància, també la pròpia ment i la personalitat.
