L’ORGANITZACIÓ RELIGIOSA EN LES SOCIETATS D’INNOVACIÓ

Hi ha una essència immutable de l’organització religiosa?

No hi ha organitzacions fixades per la naturalesa ni en l’ordre familiar, ni en el laboral, ni en el social o polític.

Totes les organitzacions humanes les han de construir les comunitats concretes segons el que pretenguin.

Les noves condicions culturals provocades pels desenvolupaments de les ciències i tecnologies, i per l’aparició de les societats intel•ligents obren noves perspectives sobre les organitzacions i permeten una millor comprensió del que serien les organitzacions adequades a les pretensions religioses.

Durant milers d’anys hem cregut que l’organització jeràrquica era natural i inevitable. La desaparició de la societat preindustrial, la crisi dels sistemes de producció tayloristes i l’aparició de les organitzacions d’innovació, dinàmiques, intel•ligents, ens van portar a poder comprendre que l’eficàcia organitzativa no sempre passa per la jerarquia i la submissió.

Amb l’aparició i consolidació de les organitzacions d’innovació contínua, de les organitzacions al servei de la creació i de l’aprenentatge continu del saber, apareixen les organitzacions intel•ligents.

Aquestes són organitzacions dissenyades per a aconseguir dels seus membres la màxima iniciativa i creativitat, per a la qual cosa han de disposar de la màxima llibertat. I la col•laboració

d’homes que posseeixen sabers exclusius no s’aconsegueix organitzant la seva submissió sinó servint la seva llibertat, creativitat, responsabilitat. Per això la seva estructura no pot ser ni jeràrquica ni autoritària.

Aquestes transformacions organitzatives han fet palès que no hi ha una essència immutable de les organitzacions, ni dissenys o representacions de l’estructura essencial de les organitzacions.

En l’àmbit religiós s’ha cregut també que l’essència de l’estructura del grup religiós era la jerarquia juntament amb la submissió. Però les noves circumstàncies culturals ens permeten comprendre la manca de fonament d’aquesta suposició.

L’organització jeràrquica és també inepta per al procés religiós.

Mentre els patrons autoritaris van dominar les organitzacions col•lectives va ser impossible comprendre i formular els danys que l’organització jeràrquica inferia al camí interior.

El camí de la submissió i el camí del silenci són divergents.

L’organització jeràrquica és una organització per a sotmetre molts al domini de pocs, d’un, en definitiva. És una organització per a senyorejar els homes, per a fer-ne instruments del cap.

Quan se’n fa dels homes “instruments”, s’ignora allò que hi ha en ells de més característic : la seva autonomia, la seva iniciativa i creativitat, la seva voluntat i llibertat.

Els jerarques són els amos de l’organització, i les persones sotmeses els han de servir, en definitiva, estan al seu benefici. El poder, la responsabilitat i la participació en els beneficis de l’associació és asimètrica, a favor dels amos.

Les organitzacions jeràrquiques tenen un doble beneficiari: els caps, amos, i el sistema de creences que ells encarnen.

Segons la pretensió de l’organització jeràrquica el benefici s’inclinarà a favor dels amos o a favor del sistema de creences que la jerarquia representa. En qualsevol cas el beneficiari sempre serà doble: amos i creences.

El cap és l’única persona plenament com a tal, es l’única no instrumentalitzada, l’única que pot mostrar iniciativa, responsabilitat, creativitat i llibertat.

En les organitzacions jeràrquiques i autoritàries s’ignoren les relacions interpersonals plenes. S’ignora també la complexitat i riquesa de les relacions humanes, com a individus lliures i autònoms quan no s’instrumentalitzen els uns als altres. En elles s’ignora la potencialitat d’allò que podria ser ajuntar iniciatives diverses, responsabilitats i creativitats múltiples. S’ignora allò que podria resultar d’una associació en la que ningú no anul•li ningú, en la que ningú no es subordini a ningú i on tots es potenciïn a tots.

Una organització jeràrquica és una organització simplificada a l’extrem. En canvi d’això pot ignorar el que són les dificultats pròpies d’una organització d’éssers lliures i voluntàriament associats.

L’organització jeràrquica violenta les persones perquè les sotmet, i amb això, les instrumentalitza, perquè necessita indoctrinar-les. Les persones, lliures i voluntàries no es sotmetrien, no es deixarien instrumentalitzar si no fossin convenientment indoctrinades.

En les organitzacions jeràrquiques s’ educa les persone sa fi que se sotmetin i serveixin. La indoctrinació es l’arrel de tota estructura de dominació. Per la indoctrinació es conforma i se sotmet la ment, la valoració, els sentits i l’acció.

La indoctrinació sotmet de tal manera que estructura l’individu. Per mitjà d’ella entén el que ha d’entendre segons la creença; veu i sent el que l’autoritat vol; estima el ha d’estimat i actua segons el criteri del poder. A través de la indoctrinació es fixa els individus i les seves relaions socials i es fixa el mitjà.

Les creences són el procediment de indoctrinació. A través seu es destaca el que convé, es margina el que convé, es filtren les dades, es controla la comunicació.

Una vegada aconseguida la indoctrinació, el control de la informació farà la resta: que només se senti el que cal escoltar, que s’ignori i bloquegi tot el que no s’ha de sentir.

Controlant els nusos centrals per on passa la informació es filtra el que podria alterar les creences. La “Dada” no és el que es presenta, sinó “allò que cal” presentar.

El sistema de filtres de la informació manté el consens i absorbeix la incertesa.

El control de les creences i de les informacions suposa disposar de les fonts de la legitimació del poder i l’exclusivitat del seu ús.

L’ús de creences perquè sotmetin i fixin, i així indoctrinin no és un ús religiós, és irreligiós.

Quan les relacions socials han de conduir a la submissió, la comunicació es mou per les línies verticals i es bloquegen les comunicacions col•laterals. Aleshores els individus col•laterals rivalitzen entre ells per tal d’aconseguir els pocs esglaons disponibles en la cadena de comandament.

D’aquesta manera la competència col•lateral, insolidaritza. Cal afegir-hi que es competeix
fent mèrits davant de l’autoritat i això bloqueja els vincles no jeràrquics, és a dir, les comunicacions col•laterals. Així els amos tindran ple domini sobre tots.

La submissió i la competència escindeix la societat en àtoms incomunicats units només a través de les ordres que baixen de dalt.

La competició entre súbdits és un dels fonaments de les societats autoritàries.

Així, la societat autoritària és una associació d’homes incomunicats entre sí, cohesionats des de dalt per la submissió, que competeixen entre sí i entren en conflicte.

Aquests trets, estructuralment inevitables en les societats jeràrquiques, empobreixen intel•lectualment i moral individus i grups.

Per tal de protegir tot aquest complex conjunt cal bloquejar les possibles alternatives, tot bloquejant les alternatives es controlen les expectatives i d’aquesta manera s’aconsegueix mantenir-ho tot dins els marges marcats.