NADAL 2008. Celebració a CETR: alguns textos i video.

Introducció

Partim de la dada de que el mite del Naixement és un mite còsmic autònom, molt anterior al naixement de Jesús.
És un potent mite que posa de relleu, d’una manera molt encertada i detallada, el doble accés a la realitat que tenim els humans: un accés relatiu a les nostres necessitats de vivents i un accés absolut.

La dimensió relativa de la realitat i la dimensió absoluta no són dues realitats; són la mateixa realitat que se’ns mostra sota dos aspectes, però que de fet no són dos, sinó una única realitat.

El mite parla d’aquesta nostra condició peculiar humana, que ens diferencia de les altres espècies animals; i expressa com la totalitat de la realitat -i el cosmos sencer- té per a nosaltres aquestes dues dimensions, com una unitat.
El mite diu que tota la realitat que veiem, que toquem, sentim i vivim en la nostra vida quotidiana: el cel estelat, la nit, la terra, la nostra pròpia espècie en la figura d’una dona, els animals, estan prenyats de la dimensió absoluta. Aquesta dimensió absoluta es mostra des de les entranyes mateixes de totes les realitats del cosmos.
I per qui adverteix que tot allò que donem per real està prenyat d’absolut, “del que és”, és com si presenciés un part. És com si tota la realitat parís, i parint ens mostrés el que porta en el seu sí: “el que realment és”, l’Absolut, Déu. És com un part de l’enter cosmos, un part en el que ningú neix, perquè allò que ve a la llum és el que sempre ha estat i sempre és.
El mite és autònom, té significat per si mateix, però quan els deixebles de Jesús veuen en Ell “al que és”, narren el seu naixement aplicant-li aquest mite còsmic ancestral. Fent-ho així afirmen la grandesa de Jesús i afirmen també que Jesús mostra i és aquesta dimensió de la que el cosmos sencer està prenyat. Així com la dimensió absoluta no és “altra” del cosmos, res diferent del cosmos mateix, així el que Jesús mostra en la seva persona no és diferent del cosmos. I nosaltres som això mateix.
El gran mite del Naixement proclama la veritat de tot i la unitat radical de tot. I si unitat, amor. El mateix que va proclamar Jesús i tots els grans mestres de profunditat de la història de la humanitat.
Des d’aquesta perspectiva el mite del Nadal no és un conte sentimental sinó un gran mite còsmic que proclama, per a qui sap comprendre’l, una gran veritat.
Recorrerem uns pocs textos dels grans mestres que s’endinsen en el mestratge d’aquest mite ancestral.

 

GRACIAS A ESTE PARTO PUEDO COMPRENDER QUE:

La verdad de la que hablan
las ancianas tradiciones,
es una verdad concreta,
no una formulación.

La verdad es como el vino
que se gusta en cada copa;
es la luz de cada ser;
canción que llega al oído
desde todo lo existente;

del otro mundo el aroma
que lo cubre e impregna todo;
es presencia inmediata;
firmeza final de todo;
que tanteo con mis manos;

es el “sí” reconciliado
dado a todo lo que existe.

La verdad no se profesa,
se ve, se gusta, se toca,
se siente, sin mediación,
con todo este mi cuerpo
y toda esta mi mente.

“EL QUE ES” ES EVIDENTE, PATENTE

“El hombre es ojo y lo demás es piel;
la vista es contemplar al Amado.
Cuando no se divisa al Amado,
es preferible ser ciego;
el amado que no es perpetuo,
está mejor lejos”.

La font de tot amor

Si es silencia el coneixement objectiu, el coneixement no té límits. Els límits els posa la objetivació.
Quan se silencia l’amor a persones i coses, l’amor esdevé universal. Si se silencia el coneixement objectiu, se silencia l’amor a coses i persones. El que queda és coneixement i amor universal.
Si silencies els pensaments de que ets això i ets allò, només ets. I quan només ets, ets coneixement i amor universal.
El fonament de tot amor és aquest amor que ets quan només ets. Aleshores podràs comprendre i realitzar que l’essència de l’ésser és l’amor.
La teva veritable naturalesa és aquest conèixer-amor universal, font de qualsevol amor particular. Qui et vegi, està veient la realitat no-dual que és amor mancat de tota dualitat.
Qualsevol amor de persones i coses és només una espurna d’aquest amor transcendental, que és el teu propi ésser. Tota recerca d’ésser i d’amor és recerca d’aquest Ésser-Amor que és la teva pròpia essència.
Tot amor és un espurneig de la teva pròpia essència. Tota atracció és atracció a la teva pròpia essència. El món dels objectes i dels amors és només una creació de la teva ment, superposada a la teva pròpia essència.
Que pocs entenen aquesta realitat! Quants corren darrere del que només són espurneigs de la veritable llum i del veritable amor! Quina servitud, buscar fora allò que es posseeix a dins! Quant de sofriment en l’esperar i no atènyer, en el néixer i el morir, quan la pròpia essència és la realitat-amor que ni es guanya ni es perd, ni neix ni mor!

L’amor és unió

L’amor és unió. La unió és felicitat perquè on no hi ha divisió no hi ha amenaça ni temor. Ser-ho tot -perquè s’estima tot-, és ser feliç i fer feliç.

Tot sofriment neix del desig, perquè el desig crea la separació i la dualitat i, amb ella, la dependència i l’amenaça.
El desig pot frustrar-se; l’amor veritable mai es frustra perquè on hi ha unitat no hi pot haver frustració.
On hi ha amor no hi ha por, perquè hi ha unitat i on hi ha unitat no hi ha dependència de res exterior.
Quan hi ha amor, la por és impossible, perquè la unitat exclou la dualitat i, amb ella, el desig i la por.
Sense amor tot és ple de dualitat; on hi ha dualitat hi ha desigs i temors i els seus inevitables acompanyants: la inquietud i el sofriment. Sense l’amor-unitat tot és sofriment. La vida mateixa sense amor-unitat és sofriment, i no és vida.

Diu Rumí :

“Un tal va trucar a la porta del seu amic i aquest va respondre: ‘Qui ets?’
-‘Sóc jo’ – contestà l’amic-.
– ‘Marxa, en aquesta taula no hi ha lloc per als crus’.
El desgraciat se’n va anar i va viatjar durant un any separat del seu amic,
abrasat per les espurnes del foc de l’absència i de la separació.
El cremat es va coure i va tornar davant la porta del seu company.
Va trucar amb cent temors i respectes.
‘Qui truca a la porta?’
– “Tu truques a la porta”–li va respondre-.
‘Ja que tu ets jo, entra, oh jo mateix! En aquesta casa no hi ha lloc per a dos jos”

JESÚS , EL MESTRE DE LA SUBTILITAT

Jesús és el mestre subtil, radical, nu,
pura revelació “d’això que és” com a Pare,
el mestre sense doctrines i sense poder,
el que només revela la Veritat
que és amor i unitat.

Jesús és el que revela que “això que és”
és amor incondicional,
demana als seus deixebles que se’ls reconegui
pel seu amor incondicional.

Aquest és el seu mandat:
que ens estimem els uns als altres,
però no de qualsevol manera,
sino com Ell ens ha estimat,
és a dir, sense condicions.
I dir “sense condicions” significa sense ego.
I quin mandat!!!
Això no és un mandat, és un do.
I és el do del Coneixement-Amor-Unitat.

Et saludo, oh ésser!

El gran mite còsmic que mostra allò que el cosmos porta en el seu sí, i que es va aplicar a Jesús de Natzaret, em mostra la meva pròpia realitat i la realitat de tot. El text que ara llegirem, del Ioga Vashista, brolla d’aquest reconeixement.

Et saludo, oh ésser!, que resideixes en el lotus del cor, les dues ales del qual són la consciència i la seva reflexió. Et saludo, oh ésser!, el sol que escampa l’obscuritat de la ignorància. Et saludo, oh ésser!, el promotor de l’amor suprem que sosté totes les coses de l’univers.

Oh, ésser!, brilles en el sol amb lluminositat i puresa, i resplendeixes fredament en la lluna. La solidesa de les muntanyes i la velocitat del vent de tu sorgeixen. Per causa teva la terra és ferma i l’espai buit. Afortunadament t’he comprès. Per sort, ja no hi ha diferència entre tu i jo: tu ets jo, jo sóc tu. Saludo al meu ésser infinit i sense ego, saludo a l’ésser sense forma!
Resideixes en mi en estat d’equilibri, com la consciència testimoni, sense forma i sense divisions en l’espai-temps.
Et saludo a tu el meu propi ésser, que ho ets tot. L’ésser és tot en tot i existeix en totes les coses, com la fragància existeix en les flors i l’oli en la llavor de sèsam. Oh, ésser! tu destrueixes, tu protegeixes, tu dones, tu rugeixes, tu actues, tot i que completament lliure del sentiment d’ego. Aquesta és la gran meravella!
Oh, ésser! tu ets la fragància de les flors reconeguda com a flor, el nèctar de la lluna conegut com a astre, l’essència de l’herba coneguda com a cos. Com la mantega és en la llet, resideixes en aquest cos com el foc resideix en els boscos.
Ets el fonament de la veritat on tot reposa. Tots els móns són potencialment presents en tu i per tu es manifesten. Tu ets la seva realitat!
La felicitat i la desgràcia es dissolen quan tu t’aproximes, com l’obscuritat s’esvaeix en presència de la llum. Tot i així, l’experiència de felicitat només és possible gràcies a la llum de la consciència que emana de tu.
Jo et saludo, oh ésser i et celebro, perquè has manifestat aquest univers sense límits. Et saludo, ésser de la pau suprema. Et saludo, ésser que ets l’origen i la meta d’aquestes escriptures i que ets més enllà d’elles. Et saludo, ésser que neixes i resideixes en totes les criatures. Et saludo, ésser no nascut. Et saludo, ésser que et mantens immutable sota el canvi i la destrucció. Et saludo, ésser que ets l’existència i la no existència. Et saludo, ésser que pots ser assolit i conquerit.
Visc per a conquerir-te. Et saludo oh, ésser! i et celebro. Mentre existeixes com la realitat pura, on és l’esclavitud, on la desgràcia, on la fortuna, on el naixement i la mort? Romandré per a sempre en la pau suprema.