Manel Ollé

Petit tast de poesia xinesa

Files/1354966549 Captura De Pantalla 2012 T118x128.png

Copsar el batec de l’instant, el fluir de l’existència, per tal que  la vida l’integri i en sigui una expressió… és un anhel que pren forma, molt especialment, en la poesia xinesa. En són una bona mostra els 74 poemes de l’antologia Pedra i pinzell (Alpha, 2012. 173 p.), a cura de Manel Ollé. Versos sense artificis que conviden a obrir els ulls i a endinsar-se en l’entorn. I que ens recorden les paraules del lletrat Wang Changling: Un poema és bo quan l’últim vers fa que el pensament s’estengui sense fi.

CAUEN ELS FRUITS DEL PRUNER
Shijing (s-X-VII aC)

Cauen els fruits del pruner.

Només en queden set.

Joves que ens desitgeu:

han arribat temps de collita.

Cauen els fruits del pruner.

Només en queden tres.

Joves que ens desitgeu:

just ara arriba el nostre temps.

Cauen els fruits del pruner.

N’hem omplert les senalles.

Joves que ens desitgeu:

no és ara moment de callar.

 

 

BEVENT
Tao Quian / Tao Yuanming (365-427)

Visc just enmig dels tràfecs humans

i no em destorben cavalls ni carruatges.

Si em demanes com pot ser això possible,

et diré que és el cor qui sap com se n’allunya.

Cullo crisantems a les prades de l’est

i alço la mirada cap als cims del sud,

allà on l’aire és net de nit i de dia.

A la vesprada els estols tornen plegats als nius.

En tot això hi ha alguna cosa certa i pregona,

però no em facis dir quina: n’he oblidat les paraules.

A LA MANERA D’UN POEMA ANTIC
Tao Quian / Tao Yuanming (365-427)

 

A la banda de l’est hi viu un home

malgirbat i amb estrips a la roba.

Menja nou vegades al mes

i fa deu anys que duu el mateix barret.

Ningú ha patit com ell,

però gairebé sempre somriu.

Surto a l’alba a visitar-lo,

travesso rius i torrents.

Hi ha pins frescals als camins

i núvols blancs a les cornises.

Sap que vinc des de lluny a veure’l,

agafa la cítara i toca per a mi.

Primer em sorprèn amb l’Adéu a la grua.

En acabat toca El fènix solitari.

Em vull quedar a viure amb aquest savi,

des d’avui fins que arribi l’hivern.

MATÍ DE PRIMAVERA
Meng Haoran (689-740)

Dormo i no m’adono de l’alba

fins que sento la conversa dels ocells.

Anit els embats del vent i de la pluja.

Qui sap quantes flors deuen haver caigut.

PIULADISSA AL CONGOST
Wang Wei (699-759)

Restem en silenci

mentre cauen flors de càssia.

La nit de primavera s’encalma

a la serra deserta.

Surt la lluna i els ocells s’espanten.

Piuladissa sobtada al congost.

ASSEGUT A LA MUNTANYA JINGTINC
Li Bai (701-762)

L’ocellada que s’enlaira

i un núvol solitari sense pressa.

No ens cansem de mirar-nos

la muntanya i jo.

INSCRIT AL TEMPLE DEL CIM
Li Bai (701-762)

Fem nit al temple del cim.

Si alcem la mà podríem tocar els estels,

però no gosem parlar fort

per no destorbar els que viuen al cel.

ENFILO EL RIEROL DEL SUD PER VISITAR EL MESTRE CHANG
Liu Changqing (709-780)

Camino sobre les petjades

que hi ha a la molsa de la sendera.

Núvols blancs als illots de l’estany.

Olor d’herbam de primavera

que encercla la tanca desclosa.

La pluja ha fet més verds els pins.

M’enfilo fins a les fonts del rierol

on hi ha la saviesa i les flors.

Quan arribo davant del mestre,

no recordo què li volia dir.

CITA AMB EL VENT
Liu Yuxi (772-842)

¿D’on ve aquest vent de tardor

que empeny amb veu baixa

el pas d’un estol de grues

i s’esmuny a l’albada

entre els arbres del pati?

L’hoste que viatja sol

el sent abans que ningú.

LLEGEIXO EL ZHUANGZI
Bai Juyi (772-846)

Marxo a l’exili, lluny de casa.

El cor s’estranya de la poca tristor.

Potser amb Zhuangzi he après a saber d’on són:

del meu país, la terra d’enlloc.

CANTO A PLER
Bai Juyi (772-846)

Des que m’entesto

a obrir les portes del buit,

s’han anat apaivagant els moviments del cor.

Només se’m resisteix la poesia:

sempre que arriben la brisa i la lluna

em poso a cantar.

LA CÍTARA
Bai Juyi (772-846)

Deixo la cítara sobre la taula

i m’assec ple d’emoció.

No em cal polsar-ne les cordes:

el vent fa que sonin soles.