John Berger Es pot escriure encara alguna cosa sobre ell? Penso en totes les paraules que ja s'han escrit, incloses les meves, i la resposta és “no”. Si miro els quadres, la resposta torna a ser “no”, encara que per una raó diferent: els seus quadres conviden al silenci. Gairebé diria que preguen silenci, i això hauria estat fals, ja que ni una sola de les seves imatges, ni tan sols la del vell amb el cap entre les mans al llindar de l'eternitat, mostra el menor patetisme. Sempre va detestar inspirar compassió i fer xantatge. Només quan veig els seus dibuixos em sembla que val la pena afegir-hi algunes paraules. Potser perquè els seus dibuixos tenen una mica d'escriptura, i sovint dibuixava a les cartes. El projecte ideal hauria estat dibuixar el procés que portava als seus dibuixos, prendre la mà de dibuixant prestada. Tot i això, ho intentaré amb paraules.
Sentires sobre la vida y la muerte
Fragment del Pròleg de Sentires (Bubok, 2013). Tota reflexió sobre els fenòmens axiològics humans acaba enfrontant-se a la gran qüestió de la vida i la mort. Les pàgines que segueixen parlen molt de la mort, però no pas com la pitjor calamitat que li pot passar a un vivent. La mort és la gran reveladora del misteri de l’existència humana i de tota existència. Però perquè la mort es manifesti com la “pietosa desvetlladora” d’aquest misteri i com a amiga de la meravella d’aquest món esplendorós, cal prendre-la amb tota la seva brutal duresa, sense cap mitigació.
La mort i la bellesa de la dolça vida no són enemigues sinó germanes i aliades, són les dues cares de la realitat i així es manifesten.
Escolta’n una tria:
Poemes amb Mozart
Poemes amb Horacio Curti
Mi destino
Mi corazón es mano
que acaricia los montes,
los cielos nunca iguales,
las noches estrelladas,
los valles y los campos,
los hombres y mujeres,
los grillos y las ranas,
los cipreses enhiestos.
Y mi mente despierta,
lúcida de sí misma,
es sólo una pregunta:
¿qué es todo este esplendor?
Ya es hora de morir.
¡Ya cumplí mi destino!
¿Qué queda?
Se disuelve el cuerpo,
y con él la mente,
el ego y su historia,
la persona toda.
¿Qué queda?
Eso que ya era
antes que naciera.
Eso inmenso,
impensable,
para un pobre
ser humano.
¿Qué hacer?
Nacer,
amar,
reconocer.
Nada más
que hacer.
Los árboles
Los árboles
no son tales,
sólo signos,
son palabras,
muy sutiles;
son ángeles,
buenas nuevas
del ‘Sin forma’.
Quien soy
¿Quién soy yo?
Punta de conciencia
del gran universo,
sobre el cosmos mismo.
¿Cuál es mi destino?
Es reconocerle.
¿Reconocer qué?
Esta inmensidad;
ella desde ella,
el Ser desde el Ser.
La doble casa
Soy los montes azules,
amanecer y ocaso,
luminosos,
y las noches oscuras
tenebrosas,
que desvelan galaxias
asombrosas.
Mente pura del cosmos
para el cosmos.
Soy tierra de la tierra,
como el cuervo y la mosca,
animal ignorante,
sin saberlo.
¿En qué mansión vivir?
¿Ignorancia
o conciencia?
Fin de año
Año que pasa.
¡Qué poco queda
para el regreso!
¿Regreso?
Completo
donde ya estoy,
aunque lo olvido.
¿Gozo o es pena?
Pena, dormido.
Gozo, despierto.
Relacionats
