Petita selecció de poemes

Blai Bonet i Rigo (Santanyí, Mallorca 1926-1997). Poeta català que també va cultivar el gènere narratiu, la crítica artística i literària i el teatre. Als deus anys va ingressar al seminari de Palma, on va estudiar humanitats, llatí, grec i filosofia. El 1947 les dures condicions de vida de la postguerra li va provocar una tuberculosi que el va obligar a abandonar el seminari. Un sentiment religiós i existencial, alhora que les conseqüències d’aquesta malaltia, contra la qual es va revelar amb una actitud vitalista i d’indagació espiritual, van condicionar la seva trajectòria vital i literària. 

Durant la seva estada al sanatori de Caubet (Banyola), va començar a escriure la novel·la El mar, (premi Joanot Martorell, 1957), que va tenir un gran impacte en la crítica catalana de l’època, així com els seus primers poemaris, Quatre poemes de setmana santa, 1950, i Entre el coral y l’espiga, 1952. Blai Bonet es va donar a conèixer a Catalunya amb Cant Espiritual, que va guanyar el premi “Ossa Menor” de l’any 1952. En cada nou llibre va anar més enllà en la recerca d’un llenguatge propi, evolucionant cap a formes més lliures, que es concreta en el poemari que, segons la crítica, és la seva obra capital: L’Evangeli segons un de tants, que guanya el premi Carles Riba el 1962 i que tardarà cinc anys en publicar-se per problemes amb la censura. La seva novel·la de major èxit, després de El mar, és Míster Evasió (1969). Va escriure també dos volums de memòries: Els ulls (1973) i La mirada (1975). Segons paraules del mateix poeta: ‘La meva intenció quan escric és donar llum a qui em llegeix’. S’ha dit de la seva obra que és també una meditació sobre Déu i sobre l’ésser humà.

La paraula

Basta dir una paraula:
“pinotell” o “baladre”,
i el món sona més clar
que en claretats de rama.
Quina claror rentada
té el món a dins la boca!

Quina tremolor antiga
oir “ginjoler”, i sentir
la lluminosa distància
entre el color d’una branca
i el seu nom que en mi sona!

La paraula és el món
que surt ungit de la fonda
aurora constant de Déu
dins nosaltres, amants pal.lids.

I som canyes humanes
que sona Déu, sonant-les,
quan parlam. Canyes fràgils,
però plenes de música.

De Cant espiritual

Foc d’aucell 

La llibertat és una cantata a la llibertat.
Si es creu, o mana creure que és més que un cant, 
és perquè tan sols no és un càntic. 
La llibertat també ha de ser una cançó de poble. 
La llibertat no és, just dura el temps en una rosella dels Segadors. 

Qui cala foc a l’aucell del desig és el misteri. 
El misteri de l’amor és el temps, 
com el misteri de la llibertat és el temps que dura el seu cant, 
perquè l’amor fet i la llibertat són el mateix càntic. 

El plaer de l’amor fet és una cantata a l’amor. 
No és l’amor. La llibertat és just un himne a la llibertat. 
No és la llibertat. Veig que no ho creus. Saps per què? 
Tu voldries ser lliure, però que no et passés res, 
i res és massa poc, talment com tot són massa coses… 

De Cant de l’Arc

Crist de Port-Royal

No estic enclavatg perquè la mort és inevitable,
sinó perquè convé.
¿No veus que dono la sang
per tal que puguis complir el manament de no tenir por?

Abans de dir “estimeu-vos”,
sobretot abans de dir “edificaré la meva Església”,
tot de vegades he dit “no tingueu por”,
i mai no ho has pres com un manament.
I el primer manament és: no tinguis por. La por és dels animals.
Que el teu cos de cada dia menys s’assembli al d’un animal.

Si tens por, és perquè no saps què et passarà.
I, si no saps què passarà,
és perquè no has triat encara entre el càlcul de probabilitats i jo.
Els meus són intel.ligents, atroçment decidits i pràctics:
saben que passaran per on vaig passar jo,
perquè només hi ha aquest cami:
s’hi passa gana, solitud, intel.ligència,
injustícia, calúmnia, filosofia i lletres.
Però només en aquest carreró podràs parlar clar i ferm
als qui han convertit la meva redempció en una carrera.

Mira’m:  convenç-te que els qui volen ser elegits són pocs.
Mira com dono la sang
en un invisible incendi de les capacitats de patir;
i compara-ho amb els grans discursos dels doctors en mi.
Tot és possible,
menys posar-te públicament de part meva
sense que et passi res.
Si res no et passa,
és que, de la teva vida, en fas prudència, filosofia, lletres.

Mira’m: veuràs que la pau no té res a veure amb la tranquil.litat.
I no parlis gaire;
actua en representació de tots els altres,
ocupa el seu lloc si, vivint, el tenen buit.
Jo ho vaig fer així, i el Pare em ressuscità.

No et capfiquis amb les paraules. No t’he salvat amb paraules.
Mira com t’he redimit: era pobre com ser normal;
feia alhora dues coses tan difícils
com són créixer i fer la voluntat del meu Pare.
Vaig tenir divuit anys, com tu,
i, guardant-los per al meu Déu, vaig redimir els divuit anys del món;
a trenta anys, quan vaig haver conegut les creixences,
el buit, la necessitat i la flor d’un home entre homes,
vaig deixar els pares, l’ofici, el poble;
res dins aquesta butxaca, res dins l’altra,
me n’anava per la carretera
literalment a la bona Déu, a donar la cara
i a lluitar contra el mal, sense explicar-lo mai.

Veig que no em preguntes
per què em vaig deixar el mal sense explicar.
En el teu silenci hi ha el penediment
que sap fins a l’arrel com varen ser creades
les cavernes teològiques que tens al pulmó esquerre.

Digues al pare Alfred Rubio que el mal és un resultat de la Història,
no pertany al misteri, i per això no el vaig explicar.
Trobava unes cames marcades amb pòlio per la història,
perdonava en elles els crims de la història,
i caminaven.
Venia a mi un home amb la vista de pedra,
perdonava en ella la història
i donava arbres als seus ulls.
Em topava amb un cos mort,
li donava vida meva i l’aixecava de bell nou
de cap a l’ofici diví de viure,
i de cap a l’ofici misteriós de ser de la meva època,
de conèixer-me personalment,
sovint sense tant de gust de part seva,
perquè hagueren de veure com era detingut per la policia.
Et vull dir amb això que el mal queda explicat amb la curació.

No perdis, doncs, temps ni vida
cercant cínicament explicació del que ja saps i no dius.
Lluita contra el mal concretament, allà on el trobis,
i la lluita t’ho revelerà tot,
sobretot si el resultat és net,
és a dir, si hi fracasses.
¿O no saps que, en la lluita,
el fracàs és el fracàs de l’èxit i no el de l’home?

Si no deixer de ser pobre,
seràs sempre superior al món i al poder,
i endemés es veurà.
El pobre sempre dóna temor, misteri de si mateix,
el pobre és literalment una aparició, com un fantasma,
i és per causa meva.
Deixa’m aparèixer, doncs.
Prou saps tu que ets el meu passaport.

No. No em parlis dels teus pecats personals,
perquè des d’aquesta creu només existeixen els de tot el món.
Lluita, si pots, i, si no pots, batalla
en aquesta impotència que et dirà el que pots fer.

De L’Evangeli segons un de tants