Raons pel cultiu intensiu de la gran qualitat humana

Els mestres de la gran qualitat humana aconsellen no viure residint i identificats amb la nostra dimensió relativa, la qual pivota sobre la necessitat i la seva resolució. Vegem les raons d’aquest consell.

Residir a la mateixa dimensió relativa és identificar-se amb ella, és a dir, identificar-se amb la pròpia estructura de desitjos i temors i, conseqüentment, amb els propis records i expectatives.

Qui s’identifica amb la seva estructura de desitjos, que és identificar-se amb la seva estructura de necessitats, carrega sobre si amb els temors que acompanyen els desitjos, com l’altra cara indivisible de la seva realitat; carrega amb els seus records i amb les expectatives que es generen des dels desitjos i els records.

Qui viu els seus desitjos com la seva realitat, fa de si mateix una individualitat, una personalitat separada que neix i que mor.

El paquet de desitjos de cada persona és el resultat de l’atzar resultant de l’influx dels seus pares, que al seu torn són el resultat atzarós dels seus pares respectius, i així fins a perdre’s en l’horitzó dels temps. Els pares i els primers educadors intervenen decisivament en la formació del quadre de desitjos / temors que formen la nostra individualitat.

Des d’aquesta estructura, tota ella rebuda, modelem el nostre propi món d’interpretacions i valoracions. Un món construït des d’una estructura de desitjos / temors resulta ser un món de dolor i de frustració, perquè els desitjos sempre van acompanyats de la por i la inquietud de poder-los satisfer convenientment, o no poder-los satisfer, en el present i, sobretot, en el futur.

El que modelem des d’aquests desitjos / temors, reunits en un farcell a l’atzar, és un món amb moltes malformacions, lleus o greus. Les actuacions i expectatives que generem des d’aquesta construcció tenen totes les possibilitats de fracassar en un grau o un altre. El món del que hi ha, ni és com el modelem, ni cap adequadament en les nostres modelacions.

L’immens, complex i ric món que hi ha, no cap en els calaixets de les nostres modelacions, ni tan sols encara que estiguessin ben fetes, menys hi cap en modelacions amb no poques malformacions.
Les nostres actuacions estan regides pels nostres records i per les nostres expectatives. Una expectativa és l’intent de ficar la immensitat que ens envolta en un petit calaixet més o menys deformat. El més racional és que l’expectativa no es compleixi, com a mínim no es compleixi com s’esperava. Sempre cab l’excusa que ha estat per culpa de la nostra inapropiada actuació o per culpa d’uns altres. Aquesta consideració obre una nova esperança a l’expectativa; així ens podem passar la vida d’expectativa no complerta, en expectativa no complerta, sempre amb l’esperança que finalment es compleixi.

Aquesta persecució de les expectatives, fustigada pel desig i la por, és un camí desgraciat que talla la mort, sempre temuda, o el desengany i la frustració.

Això és així i serà sempre així. Tenen raó els savis quan diuen que qui s’identifica amb la seva individualitat, que és la seva estructura peculiar de desitjos a la que anomenem personalitat, viu en un món de dolor.

El món que crea l’estructura de desitjos / temors és un món de dualitat i separació, per la qual cosa és un món d’enfrontaments entre els meus desitjos / temors i els desitjos / temors dels que m’envolten, entre les meves expectatives i les expectatives dels meus competidors.

Diuen els savis que el món del qui s’identifica amb els seus desitjos és un món de dualitat, per tant de separació i, conseqüentment, un món d’enfrontaments. Tot això accentua el to dolorós de la realitat i de la nostra pròpia vida.
Podem concloure aquestes reflexions amb l’afirmació dels savis budistes: el món dels desitjos és un món de dolor. En ell no hi ha pau, ni quietud, ni felicitat, ni comunicació.

Cada individualitat és un fràgil depredador, ple d’inquietuds, ànsies i sobretot temors, en un món advers. Qui es quedi en aquest món creient que no hi ha una altra possibilitat, que s’acomiadi de la felicitat i de la pau, perquè sense saber-ho, s’ha apuntat voluntàriament al sofriment.

Per fer aquestes reflexions, que són fonamentades, no s’ha requerit cap tipus de creences o de supòsits, ni filosòfics, ni d’altre tipus.

La notícia de la dimensió absoluta de la realitat, que tot humà, d’una manera explícita o implícita, té, desperta l’interès per ella. Per poder-la observar i indagar és sempre necessari callar la cridòria continua que hi ha en el nostre monòleg interior. El monòleg interior obeeix als desitjos / temors i va i ve contínuament entre els records i les expectatives.

Podríem dir que la vida quotidiana del nostre pensar i sentir és atendre a la situació que ens envolta, sempre des de la perspectiva dels desitjos, modelats pels records i expectatives.

A la vida quotidiana de la majoria de les persones la dimensió absoluta es manté sempre només com un soroll de fons no conscient clarament, l’únic resultat és que els nostres desitjos i expectatives siguin insaciables. Els animals, que tenen un únic accés a la realitat, no tenen desitjos insaciables.

El soroll de fons es manifesta com una enyorança o una insatisfacció que impedeix que, com els animals, ens aquietem amb la satisfacció de les nostres necessitats bàsiques.

El soroll de fons que prové de l’accés fosc a la dimensió absoluta de la realitat és l’arrel, no reconeguda, de la nostra perpètua insatisfacció. Pocs són els humans que estan satisfets amb el que tenen; sempre busquem més. Ja ho van dir els savis, i cada un de nosaltres pot comprovar-ho: el desig humà és insaciable.

Les consideracions que hem exposat l’únic que fan és recollir dades.

Qui vulgui posar en el primer pla de la seva ment i del seu sentir aquesta dimensió absoluta de la realitat, perquè s’interessa, d’una manera o altra, per ella, haurà de apanyar-se per callar la cridòria de la ment i del sentir. Callar el constant monòleg interior és silenciar-lo.

Silenciar-lo no és sempre eliminar-lo per complet, perquè aquest constant monòleg té una funció important per a la supervivència; una funció d’indagació del medi, vist des de la perspectiva dels fracassos i èxits que en el passat es van tenir i des de l’expectativa de solucionar les mancances, evitant els errors del passat. Aquesta és la funció de les expectatives.

Silenciar el monòleg constant interior és apartar del primer pla de l’atenció de la ment i del sentir el desig i tota la cort dels seus acompanyants. Qui coneixent l’estructura dels seus desitjos i temors, la deixa a un costat, -que equival a silenciar-la-, obre la possibilitat de desidentificar-se d’ella. Desidentificant-se d’aquesta estructura atzarosa de desitjos i temors pot exercitar la seva ment i el seu sentir des de la gratuïtat i apropar-se a «això absolut que tot és».

Qui silencia els seus desitjos / temors deixa de viure des d’ells i identificat amb ells i pot, així, viure des de la dimensió absoluta del seu existir. Aquesta dimensió absoluta del seu existir no és res extern a ell, sinó que forma part de la seva realitat pròpia. En veritat aquesta dimensió absoluta és la seva naturalesa original, perquè la seva pròpia naturalesa no és la interpretació que fa de si mateix des dels desitjos / temors i les expectatives.

El que descobreix qui silencia el seu desig és que la seva realitat no és la seva modelació.

Qui descobreix que la seva realitat no és la modelació que fa de si mateix, sinó això «altre» de la seva modelació, aquest pot residir i identificar-se amb la realitat absoluta que és.

Qui s’assenta no en la interpretació que fa de si mateix, sinó en la dimensió absoluta que tot és, comprèn que no ha vingut a aquest món, que és aquesta immensitat, perquè la modelació que fa d’ella regida per la necessitat i la seva portaveu el desig només està en la nostra ment i en el nostre sentir, no existeix allí fora.

La modelació que fa d’aquesta immensitat una paparra o un escarabat, està en el sistema actiu i perceptiu d’aquests insectes, no està allà fora. Igual passa amb els humans. El que realment és i el que tot és, transcendeix tota modelació, sigui animal, sigui humana.

Qui comprenent la seva veritable realitat, s’assenta en ella i viu des d’ella, que vol dir pensar, sentir i actuar des ella-, sabrà que no és cap individualitat.

Sap que les categories de subjectes i objectes són només conseqüència de la interpretació que ha de fer de la realitat per poder sobreviure com a animal necessitat que parla. Aquestes categories són fruit de la seva modelació necessària; com a tals no hi són.

Sap que ni ell és una individualitat, ni la realitat és un món de subjectes i coses.

Qui viu i s’identifica amb el seu ego i les seves estructures de desitjos està sotmès a una destí inflexible; està sotmès a l’estructura de desitjos que li van transmetre els seus progenitors i educadors i que ell mateix ha afermat i confirmat amb el seu obrar.

Qui ja no viu i no s’identifica amb el seu ego i les seves estructures, aquest és lliure del destí inflexible de la conseqüència de les accions dels seus progenitors i educadors i del seu propi actuar. No hi ha llibertat veritable més que quan la dimensió absoluta entra en l’horitzó de les nostres vides. La necessitat, i les formacions de desitjos en què es concreta, sotmeten, tot i que deixin cert marge de variació.

Qui posa el fonament de la seva ment i del seu sentir en la dimensió absoluta, que és la nostra veritable realitat, aquest se’n surt de la separació, se’n surt de la dualitat que la necessitat precisa modelar per poder sobreviure, i entra a la no-dualitat. A la no-dualitat no hi ha ni néixer, ni morir.

A la no-dualitat cessen els enfrontaments i només hi ha unitat, pau, interès i reconciliació plena amb tot. La reconciliació plena no és conformisme, sinó acceptació, no rebuig, no condemna.

Qui utilitza la seva ment i el seu sentir des de la no-dualitat, sap que no li falta res, que no hi ha res a aconseguir. Continuarà vivint com un ésser necessitat i simbiòtic, però amb sobrietat i amb total despreniment; amb llibertat, pau, i reconciliació.

La no-dualitat arrossega inevitablement a l’interès i servei a tota la humanitat; porta a interessar-se per la marxa de la societat, de la cultura, del medi i de tot ésser vivent i no vivent.

La no-dualitat és unitat i la unitat és amor. El veritable amor no és el sentiment romàntic, ni té cap connexió amb la necessitat. L’amor veritable només floreix en la més completa gratuïtat.

Qui comprèn la seva veritable realitat entendrà i sentirà que la realitat del món de les seves interpretacions, dels seus modelacions no és altra que la realitat de «això absolut».

Viurà en profunditat que el món de la nostra dimensió relativa i el de la nostra dimensió absoluta no és una realitat amb dos pisos, sinó una única realitat que la nostra condició de vivents necessitats que parlen precisa difractar per poder sobreviure i canviar quan sigui necessari o convenient.

Viurà la dualitat i la pluralitat com la forma en què es presenta per a nosaltres l’única realitat que és. Viurà la seva vida quotidiana amb molt interès, perquè sap que no és altra cosa que la dimensió absoluta; i la viurà amb suma pau i reconciliació i amb total lliurament de servei a tot. Com no fer-ho si no hi ha dos?

Viurà en un món en què hi haurà enfrontaments, perquè continuarà sent un món d’animals depredadors, però aquests enfrontaments no seran profunds, perquè sabrà que en veritat no hi ha res a perdre o a aconseguir.

Per fonamentar el cultiu de la qualitat humana no hem necessitat partir de creences o suposats, ens hem cenyit als fets i al seu lògica.