Reflexions d’un viatge a l’India

Les gran Esglésies Protestants no tenen un futur massa més clar.
L’Islam juga amb l’avantatge de no tenir una organització rígida, però el seu sistema de creences, encara millor que el dels cristians, és també rígid. I juga amb un desavantatge perquè el seu sistema cultural i social és rígid, i en no pocs països el sistema legal és molt inflexible. Per tot això, no crec que pugui resistir tampoc l’embat de les aigües. Les aigües de fortes corrents de les noves condicions culturals també s’enduen la terra que aguanta el seu sistema de creences i el seu sistema legal i, si no es prenen mesures adequades, arrasarà també el seu sistema cultural. Els seus reduïts quadres de creences, al ser tan mínims, poden defensar-se millor, però no cal fer-se il·lusions, tampoc eficaçment.
L’hinduisme no té cap sistema d’organització religiosa rígid, ni tampoc cap sistema de creences rígid. Per a la gent l’hinduisme sembla reduir-se al convenciment que existeixen poders que poden ajudar en les difícils condicions de vida de la gran majoria de la població. Poders diferents que poden ajudar en les diverses dificultats humanes. Aquests poders adopten les formes tradicionals mil·lenàries vèdiques i hindús. Hom creu que aquests poders s’han revel·lat als homes, s’han apropat en ocasions fins a adoptar forma humana. A aquesta ajuda de dalt sembla reduir-se la religió de la majoria, pel que es pot observar en els temples.
Aquesta feble estructura podria resistir les aigües, com a mínim mentre les condicions de vida de la majoria de la població es trobin immerses en tan grans carències de tot tipus. Quan els mitjans econòmics i tècnics puguin resoldre millor aquestes necessitats, si és que això arriba alguna vegada a la gran població pobre de la Índia, veurem què passa.
Quelcom de tan poca qualitat, no crec que tingui especial transcendència cultural, ni per a la Índia, ni per a la Humanitat en general. Té importància pels que es troben immersos en la misèria.
Malgrat la devastació que crea la misèria, la Índia ha llegat a la Humanitat una gran quantitat de savis, de mestres de la gran profunditat humana. L’Islam també ha deixat un gran llegat de savis, encara que potser menys que la Índia. Els cristians, malgrat que el seu llegat sigui menor en nombre, també han deixat un gran llegat, bo i començant per Jesús de Nazaret.
Hi haurà molts homes que sabran heretar aquesta saviesa. Però i la gran majoria de persones? A la nostra terra, i crec que la constatació val per a la majoria dels europeus occidentals, ni tan sols es creu en que hi hagi poders que puguin ajudar als homes en les seves dificultats. Saben, d’una forma o altra, que tot està a les seves mans o en els tombs que faci la cultura, l’economia i en general les societats.
Com s’hauria de fer arribar a la gran majoria, després que les aigües hagin arrasat les antigues religions, el cultiu d’IDS de forma que els permeti recuperar, de manera explícita, el cultiu de la dimensió absoluta de la realitat? Ja no podrà fer-se de les maneres antigues encara vigents en gran part de la població de la Índia (hi ha poders que ajuden als homes en les seves dificultats). Haurà de fer-se com una oferta de qualitat humana i de qualitat humana profunda. Però com fer-ho de forma eficaç i alhora que no sembli que s’intenta fer surar el que varen empassar-se les aigües?.
Aquesta és la qüestió!
Si hi hagués formes d’estendre el cultiu de l’IDS, els grans mestres de totes les tradicions foren accessibles per al cultiu de l’IDS en profunditat.

El castigat poble indi
Dehli, Benarés, Jaipur, Agra. Quanta misèria! Pobresa de tot tipus. Benarés no és una ciutat, malgrat els seus dos milions i mig d’habitants; és una interminable ruïna, habitada per persones, que no pots saber de què viuen.
Sense serveis de neteja eficaços, amb vaques, gossos, cabres, porcs deambulant lliurement pels carrers; sense semàfors ni cap tipus d’ordre en mig d’un tràfic immens de rickshow, bicicletes, motos, alguns cotxes, uns pocs autobusos en estat lamentable, circulant per carrers sense asfaltar o mal asfaltats, sense voreres, sense línies a terra que marquin qui va per l’esquerra i qui per la dreta. El trànsit de la ciutat és com la vida dels seus habitants: una lluita per la subsistència.

Les persones, en la seva gran majoria viuen per sota dels nivells d’una subsistència digna. Als visitants estrangers ens veuen com una possibilitat de menjar o d’obtenir diners. Els europeus són assetjats per miserables de tot tipus i de tota edat, demanant almoina o, la majoria de vegades, intentant vendre el que sigui. És un assetjament constant, insistent, molest, però que trenca l’ànima.
La gent sembla desperta i és bella d’aspecte. A Benarés tot vivent és malaurat: homes, vaques, cabres i gossos. Però tots són pacífics i resignats, animals i homes. No es rebel·len contra la seva condició. Però, què podrien fer? Vagues? No hi ha gairebé vida industrial ni econòmica per paralitzar. Només els resta la possibilitat de destruir, fer foc, per a què? A les cases ruïnoses dels pobres? A les seves botigues de pocs metres quadrats? Són inermes per complet; inermes i resignats.
Qui ha causat aquesta situació a les masses pobres de la Índia?
La política d’opressió i d’explotació dels camperols dels Maharajás hindús, dels emperadors mogols, de l’Imperi britànic, de la corrupció dels seus mateixos governants indis. Tots ells han explotat als camperols fins a deixar-los per sota dels límits dignes de subsistència. Així durant milers d’anys. Els poderosos no han dubtat, durant tot aquest temps, a ofegar qualsevol intent de rebel·lió d’un poble pacífic i inerme.
Immensos i luxosos palaus, tombes amb extensos jardins construïts per a la muller estimada d’un emperador mogol o per a l’espòs estimat d’una emperadriu. Esplèndids monuments que són clars testimonis d’un crim de lesa humanitat, visitats amb admiració per turistes i exposats amb orgull pels propis indis.
La bellesa més sublim i l’explotació més denigrant, com dues cares d’una mateixa moneda.
Aquestes fortificacions, aquests palaus i aquestes tombes no han estat possibles a Occident, no s’haguessin tolerat. Ni hem estat tan pacífics, ni, potser el poder ha tingut la capacitat d’explotació dels sobirans orientals.
Ha tingut l’hinduisme alguna culpa d’aquesta situació? Em costa creure-ho, car ara estem veient aparèixer un hinduisme integrista i agressiu. Em resisteixo a creure-ho, però he d’admetre que l’hinduisme, com tots els sistemes de creences es posà a disposició del poder o s’alià amb ell.
El sistema de castes, imposat pels conqueridors aris i legitimat per la religió; la teoria del karma i la creença en la reencarnació segons els mèrits adquirits en vida, sens dubte varen contribuir eficaçment per a mantenir sotmès al poble. El mateix podria dir-se de l’Islam al servei del poder mogol o del cristianisme posat al servei del Raj britànic. Ningú és innocent davant la pobresa de les gents de Benarés i d’altres molts llocs de la Índia, a excepció, potser, del poble mateix. Potser la única culpa del poble indi sigui la resignació, la mansuetud.
Ens han assetjat demanant almoïna amb l’excusa de vendre’ns això o allò, però ni en els llocs més miserables ens han intentat robar, malgrat que no es vegin gairebé policies pels carrers.
Què ha de passar amb aquesta quantitat ingent de pobres que pràcticament no es beneficia de l’ascensió econòmica de la Índia i dels quasi tres-cents milions de nova classe mitja? Que pocs tindran la possibilitat d’incorporar-se a aquest grup ascendent! Pel que es pot veure a Benarés i a d’altres ciutats índies, per no parlar dels miserables pobles de camperols, els pobres no tenen solució, simplement sobren; i com que sobren, es veuen condemnats a viure com poden.
Pobres masses pobres de la Índia! En els pobles i ciutats on viuen, –no es pot dir que visquin sinó que tan sols sobreviuen–, tot està degradat a l’extrem, fins i tot la religió.

Què en resta de l’hinduisme?
Poca cosa. Resta el convenciment que hi ha poders que poden ajudar als homes en les seves necessitats. El pobres de Benarés, com els d’altres llocs, no poden resoldre els seus problemes; esperen i confien que els déus els donin un cop de mà. Els déus no els resoldran res, però ells tenen el consol i la confiança que rebran ajuda.
Què restarà de tot això quan la consciència i els mitjans econòmics, científics i tècnics creixin el suficient per a resoldre molts dels problemes pels que acudeixen als déus?.
Possiblement resti la consciència que hi ha més que la vida quotidiana d’uns pobres animals com nosaltres; i que aquest “més” és benèvol; i que aquesta consciència és font de pau, llum i acceptació de la nostra condició.
Què restarà de la llei del karma, tan central pels indis? El convenciment que les accions i omissions dels nostres avantpassats i les nostres pròpies accions i omissions tenen conseqüències greus, positives o negatives, tant per a nosaltres com pels que ens seguiran.
Què restarà de la creença de la reencarnació? Potser trigui a desaparèixer aquesta creença o pot ser que fins i tot perduri llarg temps als marges de la cultura, com un consol que faci més digerible la inevitable mort; però aquesta creença, al meu entendre també està condemnada a desaparèixer.
Què restarà dels temples, de les imatges dels déus, dels rituals de les flors i els fruits? Certament no crec que massa. Restarà, potser, que se simbolitzi a “Això” més gran que la nostra vida quotidiana d’animals necessitats, amb les imatges i metàfores dels déus vèdics i hindús, però sense epistemologia mítica.
Què restarà de la devoció als déus? Pel que es pot veure en els temples, un 90% és superstició, potser un 10% és devoció.

Què més quedarà? El gran llegat dels grans savis de la cultura hindú i budista. Cap cultura, pel que jo sé, ha deixat tan gran llegat de savis.

Les formes religioses de la saviesa estan definitivament apartades de la nova cultura.
Totes les formes religioses, les cristianes, les musulmanes, les hindús, les que ha anat adoptant el budisme, les formes religioses dels sikh, dels jaines, etc. Són formes de temps passats ja morts o sota sentència inevitable de mort.
En els nous temps cal dedicar-se, amb tota seriositat i rigor, a descontaminar de creences i religions l’immens llegat de saviesa de totes i cadascuna de les tradicions. Netejar aquest llegat de creences i religions és la nostra tasca. Una tasca que necessitarà l’esforç de més d’una generació.
Forma part especial d’aquesta purificació l’estudi i seguiment dels Mestres, perquè d’una forma o altra, amb una profunditat o una altra, són la presència del “que és” a la terra, són com encarnacions de l’Absolut.
Per fidelitat a l’ensenyament dels grans, cal no donar-los culte a ells, sinó que cal girar-se al que ells varen fer patent i present. A aquests grans els estimem i els venerem, però no els retem culte; els recordem amb agraïment i els seguim en la seva gran aventura, però sense poder-la repetir com ells la varen fer.
La nostra tasca és un treball difícil i odiós per a molts, però necessari i suposa un dels més gran serveis que es pot fer a la humanitat, si no és el major dels serveis.

El crematori del gath del Ganges a Benarés
És l’espectacle més macabre i significatiu que he vist a la meva vida.
Arriben els cadàvers al crematori en uns baiards de bambú, portades a coll i be pels familiars del difunt. Baixen el mort al riu i el submergeixen per a purificar-lo a l’aigua sagrada del Ganges. El cadàver va embolicat en un plàstic brillant de color taronja. Ja està preparada la foguera de llenya, una llenya especial que és molt cara per a les butxaques índies. Li treuen el plàstic i resta embolicat en un llenç blanc. El col·loquen a sobre del munt de llenya i el cobreixen amb alguns troncs. El familiar més proper, completament rapat i vestit amb una mena de túnica blanca, pren el foc amb unes branques a la foguera. En uns minuts comença a cremar la fogura. El cadàver triga a cremar-se de dues a tres hores.
Els familiars femenins no poden assistir a la cremació, només els mascles. No han de plorar mentre el mort crema, perquè destorbarien la sortida de l’ànima d’aquell cos. Ploraran a casa, però no pas davant la foguera.
Contemplem la crema a uns trenta metres de distància. En el crematori cremaven simultàniament set o vuit cadàvers. Els familiars contemplaven la combustió des d’una terrassa superior. Un parell d’homes de casta baixa atiaven el foc i empenyien cap a la foguera el cap quan es desprenia del cos i removien els ossos per a que cremessin bé. No fa molt que les vídues havien de cremar-les vives a la mateixa foguera de l’espòs mort. No vaig poder esbrinar si les dopaven primer.
Mentre els cadàvers cremaven, entre els munts de llenya, un nen jugava amb un estel, mitja dotzena de vaques, cabres i alguns gossos es trobaven entre els troncs, molt a prop de les fogueres.
En aquest quadre de naturalitat de convivència de la vida i la mort, ens afegim nosaltres amb l’encarregat del crematori que ens explicava les coses.
Les fogueres se succeïen dia i nit. A uns vint metres del crematori hi ha una casa vella, sense finestres, on agonitzaven vint-i-quatre moribunds recollits dels carrers de Benarés. Els tenen en aquesta casa, esperant a que es morin per a cremar-los amb les donacions voluntàries de la gent. El responsable va explicar-nos que mentre esperaven morir, resaven per tots nosaltres i per ells mateixos.
Totes aquestes coses són difícils de digerir per a un occidental.

A la Índia s’adquireix consciència de la insignificança humana
Quan hom mira el cel estelat a la nit i quan es té notícia dels milions d’estels a la nostra galàxia i dels milions de galàxies, pren consciència de la insignificança del nostre petit planeta i de la radical insignificança humana. Doncs vivint i movent-se per la Índia hom té una experiència semblant. Arreu quantitat ingent de persones, cadascuna provant de sobreviure com pot.
Davant d’aquest allau humana, hom pren consciència clara de la insignificança de la vida de cada un de nosaltres. Milions de persones que se succeeixen en generacions ininterrompudament durant milers d’anys. Què importa un individu més o un menys? Que insignificants som cada un de nosaltres! Tan insignificants com les formigues d’un formiguer.

El culte a les imatges
Totes les imatges són símbols que apunten al que no són elles, al que les transcendeix absolutament. Des d’aquest punt de vista tots valen o no valen per igual.
Són uns més expressius que uns altres? Pot ser, però això no té gran importància, si es té en compte la transcendència d’allò al que apunten. En aquest sentit, tant val una imatge de Durga o de Kali que una imatge cristiana.
Les imatges, des de l’epistemologia mítica, representaven, descrivien, encara que fos analògicament, allò al que apuntaven; ho feien present tal qual “Això és” en algun dels seus aspectes.
L’epistemologia mítica només modelava a mode humà allò que és immodelable, allò que és buit de tota possible modelació. En aquest sentit, les nostres modelacions, les nostres representacions fan present, d’alguna forma, allò a que es refereixen, però sabem la seva absoluta inadequació. Per tant, si prenem massa seriosament aquestes imatges, ens desvien del camí recte. Essent així, no podem i no devem donar culte a les imatges. La seva funció serà solament la de recordatori ben orientat i eficaç. Caldria eliminar d’elles tot allò que indueixi al culte, tal com ara els altars, pregàries a la imatge o al símbol, etc.
Les imatges i símbols han d’ésser viscuts i usats sense epistemologia mítica, amb compte i amb lucidesa, en cas contrari desvien “del subtil”, “del que és buit de tota forma” que puguem donar-li, “del que és totalment altre”, del que ni és subjecte ni objecte ni individuació.

El politeisme de la Índia i els monoteismes
Podria sostenir-se que tots els pobles agricultors varen practicar una forma o altra de politeisme o el seu equivalent: Sumer, Acad, Babilònia, Asíria, Egipte, Índia, Roma. També es pot afirmar el mateix de la Xina, encara que el seu politeisme sigui especial pel filtre del confucianisme. Tots els països de la conca mediterrània abans de l’entrada de l’Islam, les cultures centre americanes, mexicanes, azteques, inques, etc.
El cultiu de la terra revela molts llocs de sacralitat, molts llocs hierofànics: la terra, el cel, la meteorologia, la fertilitat, la guerra, l’autoritat, el cultiu, etc. Aquests diversos llocs reveladors de la sacralitat adoptaven figures de déus i deesses.
En la mesura que les societats agràries s’estructuraven i jerarquitzaven, el déu de déus s’accentuava i s’accentuava, amb això, la tendència cap a un monoteisme. Una sola autoritat política i un sol déu suprem que no exclou el politeisme connatural a l’agricultura.
Podria dir-se que el déu únic es manifesta de mil maneres. Així va passar en les grans cultures agrario-autoritàries.
La Índia és, alhora, monoteista i politeista. De Grècia, Roma i Egipte podria afirmar-se quelcom semblant.
Els grans politeismes adopten figures diferents, segons les seves arrels culturals. Mesopotàmia es mou en la tradició de Sumer; la Índia en la tradició dels déus vèdics; Grècia i Roma en la tradició olímpica, etc. Els déus d’aquestes cultures són molt diferents, però els llocs de hierofània que donen pas a aquestes figures són molt semblants.
Si a Europa no hagués irromput el cristianisme, aliat de l’Imperi Romà, tindríem, probablement, una cultura religiosa semblant a la Índia, però amb formes olímpiques.
El que va canviar l’estructura religiosa d’Europa, en relació a la Índia, va ser la versió del cristianisme de Pau i Joan, reelaborada pels Pares de l’Església. La versió jueva del cristianisme no hagués pogut ser adoptada per l’Imperi. I si hagués vençut la interpretació gnòstica del moviment de Jesús, la nostra semblança amb la Índia haguera estat encara més gran: politeisme-monoteista olímpic, cultes mistèrics funcionant per tot l’Imperi i, sobretot, un cristianisme iniciàtic d’experiència interior més que de creences. El gnosticisme sens dubte haguera evolucionat del seu dualisme inicial i s’hagués refinat.
Tots els monoteismes rigorosos que penetren en cultures agràries, s’adapten, podríem dir que es corregeixen: en el cristianisme els sants i la “Verge” varen jugar un paper semblant als déus del politeisme; el mateix es podria dir dels “santons” de l’Islam de la conca mediterrània, o del culte als avantpassats de Xina.
Com a conclusió: una altra vegada podem comprovar que les formes de vida determinen la forma de representar i viure la dimensió absoluta de la realitat, i la inadequació de l’epistemologia mítica en la nova situació cultural.

Visita als palaus del Maharahá de Jaipur
La sacralització de l’autoritat va ser necessària i una conseqüència del tipus de vida agrari; però en la majoria dels casos es va convertir en una calamitat, una plaga que devorava els escassos bens dels camperols.
Qui té la legitimació de la sacralidad, més la capacitat militar de repressió, pot utilitzar les dues coses en profit propi. I així ho varen fer. N’hi ha prou amb visitar els luxosíssims palaus i fortins indis per a convèncer-se d’això.
I d’aquest poder no es beneficiava només el sobirà, sinó que també ho feien tots els qui el recolzaven, els qui eren addictes al seu poder: els nobles, els caps militars. I tot això carregat damunt les espatlles dels camperols.
Milers d’anys d’aquesta situació generaren la misèria que aclapara la Índia. De fet, la religió va legitimar aquesta situació; potser l’apaivagà una mica, però ni de bon tros el que calia. Els líders i jerarques religiosos es beneficiaren de la seva aliança amb el poder.
Però hi ha quelcom més greu: de l’estructura autoritària que s’aconsegueix imposar en una societat agrària, depèn la vida del poble. Si l’autoritat exerceix les funcions que ha de complir: administració de recursos, resolució de conflictes, ordre públic, defensa del poble contra enemics exteriors, encara que ho faci de forma despòtica, en aquestes funcions, centrals per a la vida del poble, es manifesta la dimensió absoluta de la realitat, independentment de la categoria moral del jerarca.
Podria afirmar-se que, en les societats agràries, l’autoritat és sempre jerarquia, autoritat sagrada. La religió , com a projecte de vida individual i col·lectiva volguda pels déus no té poder per a deslegitimitzar l’autoritat i la seva sacralitat; com a molt pot intentar moralitzar-la, responsabilitzar-la; però la sacralitat de l’autoritat és autònoma de la forma religiosa establerta.
És la hierofania que es manifesta en l’autoritat la que, en gran part, legitima també a la religió. S’estableix una circularitat de causa i efecte entre l’autoritat i la religió: l’autoritat, amb la seva hierofania, fonamenta la religió, i la religió amb la seva sacralitat, els seus mites i el seu projecte de vida i sistema de creences, legitima a l’autoritat.
La religió requereix de l’autoritat per a imposar el seu sistema de creences i l’autoritat requereix de la religió per a la seva explícita sacralització. Tanmateix, l’exercici de l’autoritat és l’eix, alhora, del sistema social i polític i del sistema de creences. Autoritat social i política i religió estan lligades a un fet hierofànic bàsic en un concret estil de vida agrari ampli. Autoritat i religió estan lligades a un mateix fet hierofànic.
La religió com a sistema de creences, moralitat i projecte de vida no pot deslligar-se del principi autoritari i ha de concebre l’Absolut com a Senyor; i l’autoritat social no pot deslligar-se de la religió a menys d’atemptar contra el seu mateix fet hierofànic i la seva mateixa legitimitat.
Només la profunda vida espiritual, el silenci de tota estructura programadora pot dissoldre aquest llaç d’acer entre poder i religió, i deslegitimitzar a l’autoritat tant civil com religiosa, si convé.
La religió agrària és la formulació, mitjançant mites, símbols i rituals, de les dues hierofanies bàsiques i fonamentals per a les societats agràries: l’autoritat i el cultiu. Formulen, expressen aquestes dues hierofanies centrals, i expressant-les fan possible la seva vivència. Possibilitant aquesta experiència, sustenten la naturalesa pròpiament humana de doble experiència de la realitat, l’absoluta i la relativa.
D’aquestes expressions fonamentals dedueixen mítica i pràcticament el que haurà de ser el mode de vida de la col.lectivitat; dit d’una altra manera, construeixen el projecte col.lectiu.
Per tant, la religió arrenca del fet autoritari i agrari i de les hierofanies que aquí es produeixen. No pot, doncs, oposar-se ni a l’autoritat, ni a l’agricultura, perquè són el fonament experiencial de la seva construcció. Per tant, la relació entre autoritat i religió serà o de fusió –les hierocràcies tals com les ciutats-estat sumèries, l’egípcia, les mesoamericanes, la incaica, en certa manera les monarquies hel·lenistes o el cas de l’Islam, que sense ser estrictament una hierocràcia, perquè no hi ha sacerdoci ni església, s’apropa a això-, o de pacte, -com és el cas cristià-.
No podrà donar-se, com pretenien els pontífexs catòlics en la guerra de les investidures i potser Jomeini, el control de la religió sobre l’autoritat. No és coherent aquesta pretensió, perquè l’autoritat no rep la seva sacralitat de la religió, sinó que en les societats agràries, la té per sí mateixa.

L’espiritualitat i el problema de la misèria
He vist la misèria de les ciutats i de les barriades de les ciutats índies i la misèria dels pobles indis. En aquesta misèria econòmica, espiritual, humana, de completa humiliació i pèrdua de la dignitat humana i de les mínimes condicions d’una vida digna, visqué, féu el seu camí i ensenyà Nisargadatta, Ramana Maharshi i altres.
Fou el cultiu d’una altíssima vida espiritual enmig del poble però d’esquenes a la misèria del poble? Es varen desentendre de la misèria del poble? Quin fou el seu karma-ioga?
Podria semblar que es desentengueren de la misèria, però no és així.
Mantingueren viva i present, en la nova Índia, la vella flama de la saviesa. Mostraren amb tota claredat que un altre tipus humà, d’humanitat és possible. Posaren davant els ulls de tothom, orientals i occidentals, el que és la veritable condició humana, el que és la veritable naturalesa humana, el que és la veritable qualitat humana.
Els comprengueren uns pocs i els seguiren també uns pocs, amb quasi nul·la incidència cultural, social, política; però tanmateix, allí estava la seva realització; allí estava explícita la possibilitat d’una humanitat de qualitat.
Quin preu té això, en un món perdut i desorientat com el nostre? Aquest és el millor do que es pot fer a les noves generacions.
És així com hem d’actuar nosaltres?
Primer, la relació mestre deixeble de la tradició índia és una relació pròpia d’una societat àgrafa, sense els mitjans de comunicació escrits i informàtics instantànis de que ara disposem.
Els llibres sagrats varen ser el primer pas per a la superació de la limitació àgrafa de la relació mestre deixeble.
Segon, no hi ha camí espiritual possible i seriós sense un incondicional karma-ioga. El karma-ioga de Nisargadatta i Ramana Maharshi fou el que fou, en les seves condicions culturals i amb els seus mitjans, i va ser correcte. Crec que en les nostres condicions culturals i amb els nostres medis no fora del tot correcte aquesta actitud.
Què és el que hem de fer nosaltres?
L’acció social a favor dels freturosos tipus Sant Vicenç Ferrer o Teresa de Calcuta és admirable, però és tapar forats en un vaixell que s’enfonsa. El que caldria intentar, si es pot, es posar les condicions adequades per a la construcció d’un altre vaixell. Com podem fer això?
No podem oferir un nou projecte polític que eviti la misèria. No som polítics. Tampoc som economistes. Ni podem pretendre ser líders socials. Tot això és tasca d’especialistes en aquestes matèries, tant teòrics com pràctics.
Nosaltres tenim una altra cosa per a oferir: la gran saviesa dels nostres avantpassats; la proposta que ells feren d’una altra humanitat de profunda qualitat, d’interès sense condicions per a tots els vivents, de desafeccionament d’un mateix i de tot, de silenci del propi interès per a poder conèixer “el que és”.
El nostre karma-ioga, el nostre amor i servei al proïsme és oferir, de forma entenedora i eficaç, aquesta qualitat humana que és la proposta de tots els grans mestres de la història.
Però la nostra oferta ha de ser feta en les noves condicions, ja no àgrafes i amb els nous mitjans de comunicació. Llibres, articles, Internet, video-conferències, etc.
Dos haurien de ser els nostres punts de treball:
Primer i principal, fer entenedora, practicable i realitzable la gran proposta dels mestres de l’esperit en les noves condicions globals, de societats plenament industrialitzades, de societats de coneixement, de responsabilitat internacional. La nostra proposta no pot ser un projecte polític, ni econòmic, ni d’organització social, ni tan sols moral. El nostre projecte ha de ser un projecte de qualitat humana, de profunda qualitat humana, que sigui la base de les construccions econòmiques, polítiques, morals, socials.
Segon, hem d’esforçar-nos per a educar a les persones, el més extensament possible, en aquesta qualitat, especialment a les noves generacions. Hem d’apuntar a l’àmbit de l’educació a tots els seus nivells.
Tercer, hauríem d’esforçar-nos en fer comprendre al món dels professionals, als mitjans de comunicació, a la intel·lectualitat, que el cultiu de la qualitat humana és una condició “sine quan on” per a la viabilitat d’una societat de coneixement, globalitzada i sostenible.
Quart, caldria evitar, per tots els mitjans, fer el camí espiritual sense un plantejament explícit i una posta en pràctica de la necessitat d’un karma-ioga sense condicions. Cal evitar cultivar l’espiritualitat amb una actitud egoista, encara que sigui un egoisme refinat.
Cinquè, cal evitar la temptació que el karma-ioga sigui d’efecte immediat, de tal forma que doni sentit a la pròpia vida i al caminar espiritual. La vida no necessita cap sentit, té prou amb ser; i la vida espiritual es practica pel seu propi valor, no pel sentit que pot proporcionar.

A mode de conclusions del viatge a la Índia.

1r. La majoria del poble viu una misèria greu, brutícia pels carrers, humiliació, rebaixament de la dignitat humana per la urgència de la supervivència, superpoblació, contaminació greu, manca de condicions higièniques en tot, menys en les persones, que van netes. Hi ha com una barreja malsana i incoherent de vaques, búfals, gossos, cabres, micos, pels carrers; aquests animals mengen porqueries i embruten seriosament els carrers.
Sense una ajuda internacional, podran sortir de la misèria 700 o 800 milions de pobres?
Com ha arribat aquí un poble intel·ligent i no indolent?
Per l’explotació sistemàtica dels poderosos: senyors aris, senyor hindús, mogols, anglesos i indis. Una explotació extrema i una humiliació de mil·lennis han generat la misèria dels indis.
Les grans construccions dels Maharahás, dels senyors mogols són, alhora un luxe ostentós i inútil, un abús de poder al servei del luxe i de l’egoisme extrem, i una meravella de bellesa quasi insuperable.
La Índia ha engendrat homes entre els més savis de la nostra espècie, artistes d’una vàlua molt gran i, també, generacions de tirans que han humiliat i explotat al poble i l’han deixat en una misèria quasi irrecuperable.

2n. A l’Índia resta patent que la religió, com a intuïció de la dimensió absoluta de la realitat i com a sistema de creences, té la mateixa font de sacralitat que el poder.
El poder té sacralitat autònoma de la religió agrària, perquè la religió i el poder tenen la mateixa font de sacralitat: la hierofània de l’Absolut en un eix central de supervivència per al poble: l’autoritat.
D’aquí se segueix que la religió no té capacitat per a controlar el poder; per estructura ha d’aliar-se amb ell.
Els monoteismes, en les cultures agràries, “s’agraritzen”, és a dir, es fan compatibles amb un tipus o altre de politeisme pràctic.
La religió, a la Índia, gairebé no mostra trets seriosos d’espiritualitat. La gran espiritualitat a la Índia funciona al marge de l’estructura “religió/poder” i no té capacitat per a corregir la seva marxa, si no és excepcionalment, perquè es massa subtil.

3r. La religió pel poble és una certa coincidència de la dimensió absoluta d’allò real, més la clara consciència de la necessitat i pobresa absoluta. Es va a aquesta dimensió absoluta, en les formes vèdiques i hindús, per a demanar auxili. No és màgia, però els rituals es degraden vers ella per la pobresa de l’experiència espiritual i per la profunditat de la necessitat.
No sembla haver res més en les masses índies.
Pel que sembla, l’Islam té una actitud més digna. Potser també els sikh.

4t. La Índia reafirma el nostre convenciment que hem de buidar-nos de les religions com a sistemes de creences i apuntar explícitament a la gran espiritualitat, sigui on sigui.
No podem practicar l’espiritualitat com Nisargadatta, amb unes formes de relació mestre/deixeble àgrafes, sense tenir en compte els mitjans de comunicació escrits i els informàtics.
En les nostres societats ja no existeix el paquet “poder/religió”. El poder manca de legitimació hierofànica; la religió, com a sistema de creences no es pot sostenir en les societats plenament industrialitzades i d’innovació i canvi.
Estem axiològicament desarticulats i sense llocs clars i fixes de hierofània.
Necessitem cultivar explícitament la dimensió absoluta d’allò real. No hi ha cap lloc privilegiat on aparegui per a tots.
Cal cultivar IDS per a tots, i el gran IDS per a aquells que siguin capaços. Cal estudiar les formes més adequades per a la nostra cultura global.
Aquest és el nostre karma-ioga, el nostre servei sense condicions a l’espècie. Sense aquest servei incondicional no hi ha camí interior possible.

He sortit de la Índia amb el que m’han ensenyat els seus temples, la misèria de les seves gents, la seva humiliació que no els ha fet perdre la dignitat, la seva lluita desesperada per sobreviure, la ostentació capriciosa dels seus governants.
La religió dels pobres està degradada, com la seva humanitat. Els seus grans savis, les seves grans tradicions d’espiritualitat i qualitat humana són un llegat per a tota la humanitat. Nosaltres a Occident podem recuperar-los; ells estan massa ocupats a sortir de la misèria.