Marta Granés Avui, l'execució dels sentits passa pels aparells tecnològics. Però la tecnologia no proporciona experiències sensitives directes que immisceixin tots els sentits, i com a animals que som, els necessitem completament activats per sentir-nos plenament vius.
Tenir l'atenció focalitzada en allò tecnològic redueix fisiològicament i psicològicament l'ús dels sentits (es redueix a l'oïda ia la vista) i això restringeix la riquesa de l'experiència humana.
Podríem afirmar que els joves d'ara són la generació més amputada sensitivament de la història. I, el pitjor de tot és que no noten l'absència, ja que mai no han viscut una altra cosa. El que és qualitatiu mai ha estat aquí.
Reflexions sobre el mite de la mort i resurrecció de jesús
El mite de la mort i resurrecció és molt potent i polivalent.
En primer lloc és un potent instrument d’interpretació del gran misteri de la vida i de la mort.
La vida i la mort, diu el mite, no estan contraposades, formen una unitat cíclica. La mort no s’oposa a la vida, sinó que és la condició de la seva sempre renovada frescor. La mort d’una generació de vivents obre les portes a la vida de la següent i la nodreix.
La mort nodreix la vida. Això es pot verificar en el sòl dels boscos, en les relacions entre les diverses espècies de vivents, en la successió de generacions.
Gràcies a la mort de les generacions, la vida es renova, es diversifica, tempteja nous camins, s’adapta a les noves circumstàncies.
Les velles generacions traspassen els seus èxits a les generacions següents i les noves generacions doten a la vida d’una renovada flexibilitat, un nou tempteig de camins.
Les generacions vives ens sustentem en allò que van construir i van aconseguir els nostres avantpassats, vivim del seu llegat fisiològic i psíquic, ens nodrim de la cultura i el saber que ells van construir.
Vivim realment dels morts: de l’herència de la seva saviesa, de les seves gestes religioses, del seu art, de la música que ells van crear, de la seva ciència. D’altra banda, els vius continuem l’obra dels morts. Som els morts vius de nou en el cos, en l’esperit, en la psicologia, en la cultura i fins i tot en la religió. Les noves generacions són els morts novament buscant, flexibles, anhelants.
El mite de la resurrecció parla també del camí interior.
Parla dient que per aconseguir la vida “superior i divina” cal abans haver mort –del tot- a si mateix, a la seva individualitat.
Qui té el coratge de morir, reneix a una nova vida en la seva ment, en el seu sentir, en la seva percepció i en el seu obrar. Si morim com Jesús a la nostra vida egocentrada, renaixem a una altra vida, una vida que ja no està lligada als avatars de la individuació.
Però aquesta resurrecció és corporal, diu el mite. Què vol dir això? Que el nou conèixer, sentir, percebre i actuar, es produeix en aquest cos concret meu, que és aquest mateix existir meu, animal, el que assolirà la possibilitat del conèixer i sentir silenciós, diví.
El mite parla encara d’un tercer nivell.
Diu que la meva carn, que la meva individualitat, la meva peculiaritat, no morirà sinó que ressuscitarà per a la vida eterna.
Com cal entendre aquesta afirmació del mite cristià, que és també una de les afirmacions centrals de la fe musulmana? Què significa el mite a aquest nivell?
Queda exclosa la mitigació de la mort. La reflexió i les imatges ens han d’ajudar a investigar la realitat, no a endolcir-la o mitigar-la.
Per tant, el sentit de l’afirmació “Crist ha ressuscitat i jo ressuscitaré amb Ell el darrer dia” no ens val com a somni edulcorant. La realitat és com és, i ens parla des de la seva manera de ser. La mort és la nostra experiència, és una dada que cal assumir.
A aquest nivell que estem comentant possiblement ens pugui ajudar a comprendre el significat del mite l’afirmació budista que diu que qui es despulla de la ignorància (les perspectives de comprensió, sentir i percebre egocentrades) entén i veu que en realitat “res neix ni res mor “.
Vers el mateix apunta la potent imatge hindú de la “dansa de Shiva”. Diu el mite que el cosmos és la dansa de Shiva, cada una de les criatures, els humans inclosos, són els gests del dansaire Diví. Hindús i budistes coincideixen, doncs, en l’afirmació de que res neix ni res mor ja que el que es desplega i es diu en la dansa és Shiva i només Shiva. Ell és cada gest i alhora el transcendeix. Cada un dels gestos, des del més solemne fins al més imperceptible, no té altra entitat que la de Shiva.
Encara que cada gest apareix i desapareix, -i això no s’ha de mitigar ni desitjar impedir el seu fluir ja que sinó no es podria comprendre al Shiva que dansa-, res de l’ésser físic, i subtil del gest mor, perquè l’essència de cada gest és Shiva que es manifesta en la seva dansa.
A la llum d’aquestes reflexions es pot copsar millor el sentit de l’afirmació del mite de la Resurrecció. Diria el mite:
Moriu, però no tingueu por, res en vosaltres fineix.
Que la innegable mort no us inquieti.
Si enteneu, ja ara veureu,
que res en vosaltres fineix.
L’ésser del vostre ser,
ni neix ni mor.
La font del vostre ser,
no coneix la mort.
La vostra individualitat
és un somni, no és real.
Real és allò que parla
en aquest cos fugaç.
L’ésser del vostre ser,
Font del vostre cos,
Esperit i rostre,
no va néixer amb vosaltres,
Ni morirà amb vosaltres.
El Jesús que va morir,
és viu en Déu,
Com ho sou vosaltres
si compreneu.
Compreneu i veureu
que ja ara,
sou ressuscitats.