CETR

Sorprendre’s

Files/1307090457 Francesc Torralba.jpg

Una cosa es existir. Otra, muy distinta, es darse cuenta de que uno existe. La planta existe, ocupa un lugar en el espacio y dispone de un tiempo de vida, pero ella no sabe que existe. Nunca lo llegará a saber, nunca podrá tomar distancia de la realidad natural, ni se preguntará por el sentido de la existencia. La oruga también existe, pero no sabe que tiene el don de ser, que goza de esta maravillosa posibilidad. No experimenta la sorpresa de existir, ni el vértigo del fluir temporal.

Una cosa es mirar, otra es admirarse de la realidad. La admiración va estrechamente vinculada a la operación de tomar distancia.

El mirar focaliza la atención en un objeto, mientras que la admiración exige una parada en el tiempo, una visión de conjunto que va unida al sobrecogimiento. (…)

Quan un pren consciència de que existeix, de que podria no existir, emprèn un viatge que no sap on el conduirà. És un viatge sense possible retorn. El fet d’existir només arriba a convertir-se en sorpresa per qui té capacitat de prendre distància, de veure el món com un tot i de veure’s a si mateix com un ésser contingent. La contingència és el reconeixement del caràcter efímer del propi ésser, la constatació del caràcter relatiu, efímer, insignificant del propi ésser. (…) Excepte l’ésser humà, cap ésser viu es sorprèn de la seva pròpia existència, del simple fet de ser, de ser aquí. (…)

L’estranyament és un tret específicament humà. Al distanciar-se del conjunt de la natura, al admirar-la, hom queda com descol·locat, fora de lloc. El món deixa de ser una cosa òbvia, banal i coneguda, per passar a ser alguna cosa fonda, misteriosa i enigmàtica. (…)
Sorprendre’s és quedar estupefacte davant d’alguna cosa. Es tracta d’una experiència anímica, sense prèvia anticipació. Consisteix en no saber qui ets. De cop, un s’adona que és en el món, que existeix, que ocupa un lloc i un temps, que podria no haver existit mai, que no era necessària la seva existència. (…) Consisteix en saber-se sent, existint. És la presa de consciència del fet d’existir, l’autoconsciència de ser, però no en el pla purament intel•lectual o noètic, sinó en el pla existencial.

Un primer obstacle per viure aquesta experiència de tall metafísic és la inconsciència. Amb massa freqüència es parteix de la idea que això d’estar en el món és una exigència, una cosa necessària. No es percep com un do, com una cosa completament immerescuda, com una possibilitat única que es fa realitat entre milions de possibilitats. Si un no és conscient de que existeix però que podria no fer-ho, no pot tampoc sorprendre’s ni alegrar-se pel fet d’existir.

Un altre obstacle per viure aquesta sorpresa és la no acceptació de les condicions que ens han engendrat; amb massa freqüència pensem que havíem d’haver existit, que estava ben determinat des del principi de la història, independentment de les circumstàncies històriques. I, tanmateix, tot ésser humà és el fruit d’un atzarós itinerari de trobades i de situacions sense el que mai hagués existit.

Un últim obstacle per viure la sorpresa d’existir és la no acceptació de l’existència de les persones i altres éssers que ens envolten, tal com són. (…) Sorprendre’s de la presència dels altres és una manera de reconèixer el seu valor, d’apreciar el seu existir i ens aboca a practicar més intensament l’estima pels altres. (…) La sorpresa és el punt de partida de la pregunta filosòfica, del “no saber que vol saber”. En sorprendre’ns davant d’alguna cosa, ens interessem per això (filosofem). En definitiva, la sorpresa és el principi de l preguntar i la base del desenvolupament del coneixement en totes les seves vessants. Aquest exigeix, necessàriament, la interrogació, preguntar per, la sorpresa davant el fet d’existir.

Quan tot això batega profundament en l’ésser humà, en ell batega la vida espiritual.

(* Extracte i traducció de l’obra: Inteligencia espiritual. Barcelona, Plataforma, 2010. Pgs. 109-117)