REFLEXIONS SOBRE LA POESIA

Pepa Torras

Quina és la proposta dels poetes per descobrir l’essència de les coses? i en què s’assembla el seu procés d’indagació amb el que proposen els mestres de saviesa?

Es tractaria d’un procés purament racional que parteix d’una o diverses hipòtesis per analitzar-les i arribar a una conclusió final?. Seria allò que defineix el diccionari com reflexionar, això és, tornar sobre una cosa pensada, considerant-la detingudament, aprofundint-la?. Segons aquesta definició, reflexionar suposaria doncs indagar sobre una cosa antiga per poder trobar-li la seva lògica interna, la seva coherència, el seu sentit.

És aquest tipus d’indagació la que ens proposa el poeta per copsar la Realitat tal i com és realment? I d’altra banda, és quelcom de ja sabut allò que hem de comprendre, de veure? I també, hem de trobar una lògica o un sentit a la realitat de les coses?

Diríem en primer lloc que més aviat es tractaria d‘una indagació que abasta tot el nostre ésser, no només la nostra part racional o intel.lectiva sinó també la sensibilitat i la percepció més subtils. Una incitació a la reflexió a partir del món sensible: tant dels fenòmens de la natura com de les creacions de l’home. La reflexió parteix doncs del que tenim més a mà, d’allò que és tangible, perceptible amb els nostres sentits. Una reflexió, aquesta, per la qual cal tenir la ment i els sentits ben desperts, atents i oberts. Com si ambdós tinguessin una mena de sensors que els permetessin captar la Realitat en la seva absoluta profunditat, captar allò que la Realitat està dient a cada instant. Per això cal saber callar la ment i escoltar el llenguatge silenciós de la Realitat. Cal afinar els nostres sentits i silenciar la nostra ment.

Cal però tenir en compte que fent això podríem adquirir un cert coneixement però no la saviesa de la que ens parlen els grans mestres. Doncs aquesta no és pot captar, ens diuen, ni a través de la ment ni a través dels sentits. A través d’aquests es pot assolir coneixement però la saviesa s’obté per captació directa, per comprensió intuïtiva. El procés d’afinar ment i sentits seria en tot cas un pas previ i necessari per poder realitzar plenament aquest saber i aplicar-lo al viure diari.

Des del punt de vista del procés d’indagació, potser cal també aprendre a mirar la realitat com símbol d’una realitat menys evident a primera vista; com un símbol que ens alliberi de la tirania dels conceptes i ens permeti copsar allò de més inefable i misteriós. Com un símbol que apunti a allò que no es pot descriure amb paraules. Aquesta reflexió sobre les coses com a símbol d’una realitat absoluta ens portaria més a la comprensió, quasi podríem dir a la contemplació, que no pas a la interpretació de la Realitat.

Doncs la interpretació funciona a través de les nostres construccions i tendències mentals. Tal com és la nostra persona, la personalitat que ens hem creat, és tal i com interpretem la realitat. La contemplació, en canvi, ens situa en un àmbit de permeabilitat a la Realitat, ens unifica amb aquesta, ens fa partícips d’ella. En la contemplació la intel•ligència funciona sense la interferència dels nostres patrons i interpretacions mentals que creen els nostres pensaments a partir de moviments del desig i el temor. Per tant, la contemplació pot permetre que la realitat aparegui tal com és, sense les nostres interferències, com quelcom absolutament nou i independent de nosaltres, això és, independent de les limitacions en què l’emmarquem.

Potser és aquest el tipus d’indagació que ens proposen els mestres de saviesa i la que duen a terme també els poetes: una indagació amb tot el seu ésser. Els poetes capten el món amb cos i ment i se serveixen de la funció simbòlica del llenguatge per expressar una tensió de contraris que experimentem en el món degut a la nostra percepció dualista i que la ment no pot resoldre pels seus propis medis. Amb el símbol poden exposar simultàniament els diversos aspectes, la tesi i l’antítesi, de la idea que expressen. Poden exposar-la en una unitat de significat. Un exemple d’això ho trobem en el concepte de predestinació entès com a símbol, que permet expressar alhora la completa unitat del ser i la total responsabilitat de l’home. A més a més també diríem que l’ordre simbòlic s’estableix per la correlació de lo visible i l’invisible i pel desplegament de les significacions; actua en aquest sentit com a procediment d’unificació. Mirar les coses com a símbol o signe d’una Realitat en majúscules ens portaria més enllà de la nostra ment dualista que classifica i separa en un parlar continu que es mou entre el desig i el temor.

Per això el llenguatge poètic és sempre al•lusiu, entrevelat, mentre que el llenguatge corrent és d’aclariment. Podríem dir en termes molt genèrics que el primer és més creatiu i el segon més expressiu. És també ambigu, quasi silent perquè la paraula poètica no pot ser la simple expressió d’una idea sinó que ha de crear el tema i alliberar-lo fora d’ell mateix. També és ambigu pel fet que el poema tracta de reunir sensacions, sentiments i intuïcions que es combinen per mostrar un reflex de la veritat; pel fet també que transmet una situació emocional o una experiència de lo real.

Sovint es creu que el poeta està descrivint una cosa, quan allò que pretén és ajudar a sentir una vivència. La paraula poètica comença just on el dir és impossible. Consisteix a trencar les fronteres de l’impossible. L’aventura de la creació és anar més enllà de les paraules.

D’altra banda, lo poètic ens remet normalment a quelcom que ja sabíem però que havíem oblidat o que no sabíem que sabíem; ens actualitza en el present, això és en el moment en què el record es fa present, un coneixement que ja teníem sense ser-ne del tot conscients, i que amb la paraula poètica s’il•lumina.