Salvar el jo o alliberar-se d’ell?

16 juny, 2012

El pensar i el sentir silenciós sempre han estat aquí, en mi.
La intel·ligència que hi ha aquí, en mi, té dos nivells: el que queda sota la «funció-ego”, i és personal, i el que es troba lliure d’aquesta funció i és “universal”. Aquests dos nivells, ¿romanen sempre actius o bé normalment només es troba actiu el nivell de la funció-ego i l’altre nivell és només una mera possibilitat? La naturalesa de la intel·ligència és ser llum i la del sentir és ser calor, per tant, en un grau o un altre estan actius sempre els dos nivells. Fer el camí interior és alliberar-se de la pretensió exclusiva de la modalitat egocentrada del pensar i del sentir, és alliberar-se de la creença que no hi ha altre conèixer ni altre sentir que el que pertany a la funció-ego.

Un cop alliberats de la tirania d’aquesta creença i d’aquest error, el treball consistirà en reconèixer i desplegar la dimensió transindividual del pensar i del sentir.

El que cal aconseguir amb el camí interior ja hi és, ja està aconseguit.

Si el pensar-sentir que silencia l’ego no fos ja aquí portant les regnes, com podríem albirar i comprendre el camí? Com podríem donar un sol pas? Com podríem encertar en aquest conduir-nos ver (i a través) del conèixer silenciós?

El conèixer i el sentir silenciós ja són aquí i sempre ho han estat.

Però, llavors perquè ens plantegem la necessitat de fer camí? Què passa en nosaltres perquè la funció egocentrada del pensar i del sentir ofegui i oculti el pensar i sentir originals?

El pensar i el sentir de la funció-ego tenen el volum pujat perquè pretén ser exclusiu. Per aconseguir l’exclusivitat apuja més i més el volum, fins a aconseguir que sigui impossible reconèixer els murmuris i commocions que ressonen des del nostre nivell silenciós. Per tant, fer el camí és baixar el volum de l’ egocentració. Callar i reconèixer la presència de la llum i el calor del silenci, no és ni matar ni negar res. Dir que el camí ja està fet, perquè el pensar i el sentir silenciós ja són aquí i sempre ho han estat, és una afirmació certa, desconcertant i pacificadora.

Qui fa i guia la indagació interior?

Hem vist que hi ha un exercici de la intel·ligència i del sentir, dins de la funció-ego, i un exercici de la intel·ligència i del sentir, més enllà de la funció-ego.

L’ús de la intel·ligència i del sentir dins de la funció-ego enclaustra a les facultats al servei exclusiu del jo. En aquest ús, amb pretensió exclusiva, allò que no té a veure, directament o indirectament, amb la meva individualitat i el meu ego, no interessa, no existeix o és com si no existís. És més, l’ús de la intel·ligència i del sentir des de l’enclaustrament del jo genera la pretensió que no hi ha més intel·ligència real i més sentir veritable que el que es mou al servei de l’ego. Així doncs la indagació de les dimensions i possibilitats de la intel·ligència i del sentir, no sotmesos a la funció-ego, no es pot dur a terme des d’aquesta funció sinó des de fora d’ella.

He de fer-me capaç de pensar sense que sigui jo el qui pensa, i de sentir i percebre sense que sigui jo el qui sent i percep. He de fer-me capaç de dur a terme una investigació sense que sigui jo el que dirigeixi i planegi aquesta investigació.

En això consisteix aprendre a fer el camí interior. Per això el camí no és salvar-se, salvar el jo, sinó alliberar-se de ell. Qui busqui la seva salvació no surt de l’ús exclusivista de la ment i del sentir en la funció-ego, per tant, no dóna autèntics passos en el camí interior.

Però llavors, com es treballa i com s’aprèn a treballar sense partir del jo? Com generar iniciativa, creativitat, interès i passió sense que sigui jo el que ho genera? Com crear i conduir una investigació amb tot el meu ésser, sense que sigui jo qui la realitzi i la guiï?

Tanmateix, el guia del camí, que no és el jo, no és extern a mi.

La primera dificultat rau en callar al jo des del jo, en sortir del jo des del jo.

La segona dificultat rau en comprendre, des del jo, que hi ha d’haver una altra conducció que no és la seva, altres criteris de valoració i funcionament que els seus.

Cal arribar a comprendre tot això, perquè el jo no ens entrebanqui permanentment.

La ment i el sentir ha de callar la funció-ego per fer peu en la fondària.

Han d’esforçar-se per mantenir-se en aquest nivell original fins aprendre a moure-s’hi. La profunditat mateixa ensenya a moure-s’hi. La mateixa fondària ensenya que ningú es mou en ella, perquè és només ella qui es mou. Fora d’ella mateixa no hi ha ningú, perquè el jo queda allà dalt, a la superfície. Aquí mateix, ja, ara, hi ha un conèixer i un sentir que són aquí, en mi, però no són meus, no són del meu jo.

La veneració de les facultats que proposen les Upanishad

Les meves facultats no són “meves”.

Quan ho veig, esdevenen còsmiques.

Vénen de lluny i van lluny.

Admiro la meravella del seu poder,

el desplegament d’ “això no dual”.

Si deixo de veure-les com “meves”,

no les recobreix la ignorància:

la creença de que sóc el seu suport.

El meu ego no les posseeix ni les sosté,

no són serventes al seu servei.

Quan ho entenc, són lliures

i despleguen tot el seu poder.

Tot en mi és aquest “no-dos”.

Les meves facultats són el “no dos”.

Observant-les, l’observo.

Sentint el seu funcionament,

sóc testimoni de l’Únic.

Venero la ment

que ve de lluny.

Venero la capacitat

de pensar i intuir,

de veure, sentir i tocar,

que vénen de lluny.

Res és meu,

passa per aquí i segueix.

Sóc la petjada del seu caminar.

Venero al caminant.

L’Absolut com l’immediatament perceptible

L’Únic és incognoscible, imperceptible. El sentiment no pot detectar perquè no és una cosa entre les coses ni un ésser entre els éssers. No se’l troba en el món de les realitats, ni amb la ment ni amb els sentits ni amb la vibració de la carn, perquè no és una entitat més entre les entitats, ni tan sols és una Superentitat, ni un Supersubjecte o un Senyor Absolut.

Si els nostres ulls el busquen a la plana o dalt de la muntanya, a la ciutat o al desert, no el perceben. Si les nostres mans volen tocar-lo, no el troben. Si les orelles volen saber quin és el so de la seva veu, la mudesa és absoluta. Si volem sentir el seu aroma, no el percebem. Si la nostra ment vol comprendre’l situant-lo en relació amb les realitats que ens envolten o en relació amb nosaltres mateixos, no se’l pot acotar ni concebre, és com si no fos.

El nostre aparell lingüístic, conceptual i simbòlic està teixit amb un tipus de trama a través de la qual s’escola l’Absolut, sense deixar rastre. És com si volguéssim buidar l’aigua del mar amb els dits. La finalitat dels nostres instruments de coneixement és la supervivència, no el coneixement de l’Absolut. El nostre sentir és la coordinació i unificació del complex sistema de sensors d’un vivent, creat per situar-se i orientar-se en el medi i actuar de manera convenient per satisfer les necessitats i evitar els riscos i amenaces. El nostre sistema complet de sensors i les senyals i commocions que es poden provocar en el nostre cos, no situen ni detecten el menor tret de la seva presència.

Te fonament que les tradicions en diguin l’Invisible, l’Incognoscible, el Transcendent.

Tanmateix, “Això” es revela, és a dir, es dóna a conèixer tant a la nostra ment com al nostre sentir. L’Alcorà l’anomena “el Patent, el Manifest“.

La bellesa tampoc és una entitat entre les entitats, però se la pot veure directament en tota realitat. L’Absolut és més patent que la bellesa i més inassolible que ella.

Parla’m de l’Absolut que es presenta immediatament i directament, l’Ésser que és totes les coses. (Brihadaranyaka Upanisad III, 4, 1; III, 5,1.)

Qui comprèn, en tota forma, només el veu a Ell, el Sense Forma.

No hi ha ningú ni res que vegi sinó Ell, res que escolti sinó Ell, res que percebi sinó Ell, res que conegui sinó Ell (Brihadaranyaka Upanisad II, 3, 1.)

Allà on no es veu res més. (Chandogya Upanisad VII, 24,1.)

Per tant, encara que per a nosaltres, simples vivents, és sense forma, els nostres ulls el poden veure directament en tota forma, la nostra oïda el pot sentir en qualsevol so, les nostres mans el poden tocar en tot ésser, la nostra ment el troba amb claredat en tota realitat i la nostra carn es commou davant d’Ell en tot el que ens envolta.

Els que coneixen l’Energia Vital de l’energia vital, la vista de la vista, l’Oïda de l’oïda, l’Aliment de l’aliment, la Ment de la ment, han comprès l’etern i primordial Absolut. (Brihadaranyaka Upanisad IV, 4, 21.)

Veure l’Absolut

No veig el Sense forma

que és en tota forma,

i el veig realment:

les formes són el seu cos,

i Ell no és un esperit.

Així el veig passar

encara que no el veig.

Qui el veu, veu el “no-dos”

al “que és”, a l’ “Únic”.

Qui coneix el “no-dos”

sap que és en la visió,