Sentir la presència plena de les coses. Lectura de poemes

(textos llegits a CETR, durant l’acte de final de curs 2012-2013)
“Quan el veure s’interessa profundament per allò que mira, s’intensifica, es refina i llisca cap el sentir fins a arribar a viure l’existència mateixa de la cosa que veu. Aquesta manera de sentir i viure l’existència de l’altre és una manera peculiar de comprensió. L’interès metamorfosa el coneixement en sentir i en amor.”  Hem volgut que el fil conductor d’aquesta lectura de poemes fos aquesta actitud d’interès per tota cosa…

Quan el veure s’interessa profundament per allò que mira, s’intensifica, es refina i llisca cap el sentir fins a arribar a viure l’existència mateixa de la cosa que veu. Aquesta manera de sentir i viure l’existència de l’altre és una manera peculiar de comprensió. L’interès metamorfosa el coneixement en sentir i en amor.
El camí interior és el camí de la transformació que es necessita per fer-se apte per sentir la presència plena de totes les coses. La presència de les coses és l’estar simplement aquí de les coses. És el camí de les transformacions del sentir. (M. Corbí. El camí interior, p.141 i 79)

Hem volgut que el fil conductor d’aquesta lectura de poemes fos aquesta actitud d’interès per tota cosa. Poemes que neixen d’una mirada que es meravella, d’un sentir que batega amb el sentir de la realitat, poemes que ens diuen que aquesta és la veritable possibilitat humana. En podríem trobar molts, moltíssims, però la qüestió no era embafar, sinó poder-los assaborir, deixar-se impregnar per el que ens ofereixen. Serà una petita tria, llegida deixant espai per a que els poemes puguin deixar anar el seu sabor.

 

La asombrosa realidad de las cosas

es mi descubrimiento de cada día.

Cada cosa es lo que es,

y es difícil explicarle a alguien cuánto me alegra esto,

y cuánto me basta.

Basta existir para sentirse completo. Fernando Pessoa

 

*

 

Más allá de la curva del camino

quizás haya un pozo, y quizás un castillo,

o quizás sólo la continuación del camino.

No lo sé ni pregunto.

 

Que nos importe sólo el lugar donde estamos.

Hay suficiente belleza en estar aquí i no en otra parte.

 

Si tenemos que llegar allí, cuando lleguemos lo sabremos.

Por ahora sólo sabemos que allí no estamos.

Aquí sólo hay el camino antes de la curva, y antes de la curva,

el camino sin curva alguna.  Fernando Pessoa

 

 

 

Pluja

No ve d’enlloc. Partir?

No hi ha paraula màgica que trenqui

Aquest costum de l’ull, aquest silenci

Sonor de dards. La primavera, el luxe

Dels anys i de la llum, ara es perdia

En el camí vençut. Les esperances

Han mort a temps. Tot és de nou perfecte

Al llarg de la buidor : la lenta pluja

No va a cap banda.

Salvador Espriu

 

 

Llibre dels morts

Mira que passes sense saviesa

pel vell camí fressat, tan sols un cop,

i que la veu de sobte cridarà

el secret nom que porta en tu la mort.

No tornaràs. Recorda, no t’apartis,

mentre fas via, del que tan senzill

és d’estimar: aquest blat i la casa,

el blanc senyal de barca dins el mar,

el lent or de l’hivern ajaçat a les vinyes,

l’ombra d’un arbre damunt l’ample camp.

Oh, sobretot estima la sagrada

vida de l’arbre i la remor del vent

a les branques que s’alcen vers la llum!

Salvador Espriu. El caminant i el mur (1954)

 

 

Creix el poema i delimita espais.

Creixerà més i serà l’eix secret

d’aquesta immensa esfera de la tarda

que giravolta lentament i és una

secreta deu de tantes coses belles.

(Miquel Martí i Pol. D’Estimada Marta)

 

 

Hivern

Estimo la quietud dels jardins

i les mans inflades i vermelles dels manobres.

 

Estimo la tendresa de la pluja

i el pas insegur dels vells damunt la neu.

 

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre

i la quietud dels capvespres vora l’estufa.

 

Estimo les nits inacabables

i la gent que s’apressa sortint del cinema.

 

L’hivern no és trist:

És una mica malenconiós,

d’una malenconia blanca i molt íntima.

 

L’hivern no és el fred i la neu:

és un oblidar la preponderància del verd,

un recomençar sempre esperançat.

 

L’hivern no és els dies de boira:

és una rara flexibilitat de la llum

damunt les coses. L’hivern és el silenci,

és el poble en silenci,

és el silenci de les cases

i el de les cambres

i el de la gent que mira, rera els vidres,

com la neu unifica els horitzons

i ho torna tot

colpidorament pròxim i assequible

            (Miquel Martí i Pol. D’Obra poètica. I)

 

 

Màgia 

És pou que mana aigua nova i fresca.

És cova de tresors inesgotables.

És jardí clos d’arbres i flors perennes.

És cor de veus fonent-se en una sola.

És arc d’innombrables tons i bells colors.

És mar d’onades que sempre retornen.

És blau de cel carregat de projectes.

És nit de secrets guardats en solitud.

És màgia…

(Esther Codina. Mirades)

 

 

Todo apunta hacia un ápice perfecto,

Y sin decir su perfección me colma

De la más clara fe primaveral.

¿Este suelo? Meseta en que me pasmo

De tanta realidad inmerecida,

Ocasión de mi júbilo. Tan firme,

Tan entrañable, tan viril lo siento

Que me confunde con mi propia esencia.

Hoy me asomo feliz a la mañana

Porque la vida corre con la sangre,

Y se me imponen placenteramente

Mi fatal respirar y un sonreír

Sin causa, porque sí, porque es mi sino

Propender con fervor al universo.

Todo es prodigio por añadidura.

**

Cantó un pájaro

Cantó un pájaro, oí

su decir claramente,

y en todo el universo sólo había

certeza y gratitud.

**

Ser, nada más. Y basta.

Es la absoluta dicha.

¡Con la esencia en silencio

Tanto se identifica!

                                               Jorge Guillén. Cántico

 

A la rosa
No dir-te, millor que tot.
Guardar silenci, emmudir.
Respectar la teva evidencia.
(Josep Palau i Fabre. Poemes de l’alquimista)

 

Cu-cut! Cu-cut!

Dues notes a penes
i un cor a punt.
(Josep Palau i Fabre. Poemes de l’alquimista)

 

 

Allò

Us asseguro que molts
en tenim més que prou,
per omplir aquesta vida
nostra de sentit,
en veure com la
primavera la terra mou,
i com és de meravellós
el cel infinit.

No ens calen grans ideals
per tirar endavant.
Ni pensar en futurs
paradisos per gaudir.
En tenim prou amb
seguir-nos enamorant,
d’allò que de la mà de la
vida ens fa estremir.
(Jaume Esteve Gilabert. Glops de la meva set)

* * *

 

¡Inteligencia, dame
el nombre exacto de las cosas!
…Que mi palabra sea
la cosa misma,
creada por mi alma nuevamente.
Que por mí vayan todos
los que no las conocen, a las cosas;
que por mí vayan todos
los que ya las olvidan, a las cosas;
que por mí vayan todos
los mismos que las aman, a las cosas…
¡Inteligencia, dame
el nombre exacto, y tuyo,
y suyo, y mío, de las cosas!
(Juan Ramón Jiménez. Eternidades)

¡Allá va el olor
de la rosa!
¡Cógelo en tu sinrazón!
¡Allá va la luz
de la luna!
¡Cógela en tu plenitud!
¡Allá va el cantar
del arroyo!
¡Cógelo en tu libertad!

(Juan Ramón Jiménez. Eternidades)

 
Dios del venir, te siento entre mis manos,
aquí estás enredado conmigo, en lucha hermosa
de amor, lo mismo
que un fuego con su aire.

No eres mi redentor, ni eres mi ejemplo,
ni mi padre, ni mi hijo, ni mi hermano;
eres igual y uno, eres distinto y todo;
eres dios de lo hermoso conseguido,
conciencia mía de lo hermoso.

Tú, esencia, eres conciencia; mi conciencia
y la de otros, la de todos,
con forma suma de conciencia;
que la esencia es lo sumo,
es la forma suprema conseguible,
y tu esencia está en mí, como mi forma.

Todos mis moldes, llenos
estuvieron de ti; pero tú, ahora,
no tienes molde, estás sin molde; eres la gracia
que no admite sostén,
que no admite corona,
que corona y sostiene siendo ingrave.

Eres la gracia libre,
la gloria del gustar, la eterna simpatía,
el gozo del temblor, la luminaria
del clariver, el fondo del amor,
el horizonte que no quita nada;
la transparencia, dios, la transparencia,
el uno al fin, dios ahora sólito en lo uno mío,
en el mundo que yo por ti y para ti he creado.

(Juan Ramón Jiménez. Eternidades)

 

 

¿Qué hacer?

Nacer,
amar,
reconocer.
Nada más
que hacer.
(Marià Corbí. Sentires)

 

 

Quien soy
¿Quién soy yo?
Punta de conciencia
del gran universo,
sobre el cosmos mismo.
¿Cuál es mi destino?
Es reconocerle.
¿Reconocer qué?
Esta inmensidad;
ella desde ella,
el Ser desde el Ser.

(Marià Corbí. Sentires)