Girar-nos cap a les coses com a forma adequada d’espiritualitat per a societats de creació i innovació continuada

 

Si a les societats de coneixement no podem passar per la creença, per poder cultivar la dimensió absoluta i la qualitat humana profunda no ens queda cap altre remei que girar-nos cap a les coses. Girar-nos cap a les coses per simplement veure i sentir la doble dimensió de la realitat i la dimensió absoluta.

Girar-se cap a les coses
té el seu gran fonament
en la dimensió doble
de tota la realitat.

Aquesta és la raó
que les coses parlin
del profund misteri
dels mons immensos.

Hem arribat a concloure que la vida espiritual, que hem anomenat qualitat humana profunda, consisteix simplement en una tornada radical cap a les coses, sense buscar-hi res, per interès per les mateixes coses, per poder veure i sentir el que diuen: la doble dimensió de la realitat.

Creiem que és la manera adequada d’espiritualitat, la manera d’adquirir la qualitat humana profunda, per a les societats de creació i innovació continuada. La figuració de la dimensió absoluta com una divinitat transcendent ha de deixar pas a recuperar aquesta mateixa dimensió absoluta en la realitat del món que ens envolta, que és la nostra pròpia modelació.

Perquè es doni la figuració de la dimensió absoluta com una divinitat transcendent, s’ha de donar una manera de supervivència que necessiti una jerarquia per poder sobreviure, com passa a les societats agrari-autoritàries.

En aquest cas, la figuració de la dimensió absoluta com un Déu transcendent ha de passar per la creença, perquè aquest Déu transcendent no pot ser percebut pel vivent humà.

Les societats d’innovació i de canvi continu són incompatibles amb les creences, perquè les creences fixen la interpretació, la valoració i l’organització, i les societats basades en el coneixement canvien contínuament tots aquests paràmetres.

Si a les societats de coneixement no podem passar per la creença, per poder cultivar la dimensió absoluta i la qualitat humana profunda no ens queda cap altre remei que girar-nos cap a les coses. Les coses, el nostre món construït a mida de la necessitat, no són opaques, parlen als qui saben comprendre.

Ja quan plantejàvem, en la nostra joventut, la distinció entre axiologia 1ª i axiologia 2ª de la realitat, que equivalia al que més tard vàrem anomenar com a dimensió relativa a la nostra necessitat i dimensió absoluta, la no referida a la nostra necessitat, podríem haver conclòs que l’única espiritualitat possible a les noves societats no podia ser més que una tornada a les coses per veure i sentir el que diuen de si mateixes.

Vam haver de concloure que la dimensió absoluta només era accessible en la dimensió relativa; quedava exclosa una figura de la dimensió absoluta que la convertís en una entitat suprema transcendent, un Déu. Tot i que el punt a què hem arribat ara ja estava implícit en tots els nostres desenvolupaments teòrics i del sentir, no vam ser capaços d’arrossegar el sentir cap a aquesta posició. Sentir sempre és de processos lents, que porten el seu temps i no es poden accelerar a voluntat.

Durant dècades el sentir va anar madurant; justament ara podem plantejar una tornada a les coses, neta i nítida, per descobrir-hi la doble dimensió de la realitat que ens estalviï tota mena de creences i els seus desenvolupaments, tant religiosos com filosòfics i vitals.

Les societats basades en la creació contínua de coneixement ens han forçat a prescindir de les creences i, per tant, d’allò que era el suport necessari de les figuracions de la dimensió absoluta com un Déu transcendent.

Les mateixes societats de coneixement ens han forçat a invalidar l’epistemologia mítica, segons la qual les figuracions de la dimensió absoluta eren descripció de la realitat mateixa i absolutament intocables. Sense l’epistemologia mítica, hem pogut alliberar la dimensió absoluta de les presons que la tancaven en les figures pròpies de societats jerarquitzades.

La figura de Déu era sagrada i tenia un àmbit sagrat a l’espai, el temple; un àmbit sagrat en el temps, les festes religioses; i un àmbit sagrat en les persones, els sacerdots. La resta de les realitats tenien procedència divina -Déu era el creador- i tenien la presència divina del Senyor, però eren profanes. En aquestes coses profanes podia veure’s i sentir-se el rastre de Déu, però Déu era transcendent, no se’l podia veure a ell mateix.

Amb l’abandonament de les creences i la tornada a les coses, la dimensió absoluta es pot veure i sentir al món modelat per la nostra condició animal. La dimensió absoluta es presenta com l’altra dimensió de tot això, que és fruit de la nostra construcció, i només en aquest món nostre. Com a segona dimensió de la nostra realitat, no com a altra realitat, podem veure-la i sentir-la al nostre propi món. El nostre propi món ens diu que la seva realitat veritable no és la que nosaltres li suposem, sinó la dimensió absoluta i només la dimensió absoluta. Per tant, podem veure-la i sentir-la, perquè és aquí i, pròpiament, és això d’aquí, res transcendent a aquest nostre món i a la nostra condició.

Recuperem el sentit profund de l’afirmació buddhista: això és allò, i allò és això. És a dir, aquest nostre món, modelat per nosaltres mateixos a la mida de les nostres necessitats, és la dimensió absoluta de tot, i la dimensió absoluta de tot el nostre món és la dimensió absoluta mateixa.

La bella conseqüència és: aquí, en nosaltres i en aquest nostre món, podem veure i sentir, directament i immediatament, la dimensió absoluta de tota la seva realitat. Aquest nostre món no és un altre del misteri dels mons, i el misteri dels mons no és un altre de la nostra petitesa.

Els cels es buiden de divinitats transcendents, però la terra recupera la seva sacralitat i la seva profunditat inesgotable.

La terra i tot allò que conté, inclosos nosaltres mateixos, és el misteri de la immensitat dels mons. Cadascun dels éssers és aquest mateix misteri, és un abisme insondable i inconcebible. Totes les criatures de la terra, del cel i dels mars són aquest mateix misteri insondable. També la terra mateixa, les seves roques, els seus rius i muntanyes, els seus mars, tota la terra i la lluna, amb el sol i totes les estrelles i les galàxies són Això. Tot és el gran misteri, i només aquest gran misteri.

Allò que els nostres grans van anomenar camí espiritual, l’adquisició de la qualitat humana profunda i l’experiència de la dimensió absoluta, parlant en el nostre llenguatge, es converteix en una indagació sense fi de tots els éssers que ens envolten i de nosaltres mateixos. Indagant, intentant comprendre i sentir, això del nostre món, estem indagant directament el misteri dels mons, allò, la dimensió absoluta de tota realitat, l’única cosa que veritablement és, encara que està tan fora de les nostres pobres facultats d’animals, que no podem dir amb propietat si és o no és.

Cal tornar a les coses i, què cal fer per aconseguir-ho?

La primera tasca és observar-les amb total interès i silenci de la ment i el sentir, per poder discriminar-hi la dimensió relativa de la dimensió absoluta. Posem un exemple, meditar sobre un roure.

El seu nom, la seva qualificació científica, la seva utilitat, l’ombra que proporciona, això seria la seva dimensió relativa. El fet que sigui aquí, independent de les nostres modelacions i els nostres interessos, amb el misteri del seu ésser, indiferent a si som o no, ens obre a la seva dimensió absoluta. El roure, aquest roure concret que és davant meu, existeix perquè sí, sense cap finalitat o pretensió. El misteri del seu ésser és el misteri del perquè sí de tot. Aquest roure es connecta amb milions d’altres roures que han anat existint des de fa milions d’anys, és fill d’altres roures en una successió que es perd en el temps i l’espai.

Discriminant en el roure la dimensió que nosaltres els humans modelem, del fet que el roure és simplement aquí, amb tot el seu misteri gratuït, aleshores podem continuar indagant-lo. És un abisme de saber en les seves complicades estructures, en el seu desenvolupament, en el misteri de la seva vida, en la seva forma, en la seva bellesa.

Les fulles del roure són com la superfície d’un abisme on ens podem submergir per experimentar la immensitat del temps i l’espai que va ocupar fins a convertir-se en el roure que admirem. Podem submergir-nos en aquest abisme fins a sentir-lo connectat amb la història de la vida a la terra, amb l’aparició de la terra i del forn de foc que és el sol, fins a arribar als orígens de tot.

Tot això és el roure, i ho és qualsevol arbre, qualsevol planta, qualsevol flor. Vivim a un món d’abismes. No vivim en un món de coses, que tenim classificades i ordenades segons els nostres interessos.

El misteri del roure ens condueix a la nostra pròpia dimensió absoluta, al nostre propi misteri. Tots els éssers són presència del misteri dels mons. Cada ésser és diferent i ens parla de la immensa diversitat d’Això que és aquí perquè sí. Tots els éssers són com cares amb llum diferent del mateix misteri.

Aquesta indagació que hem exemplificat en un determinat arbre, es pot fer amb tots els éssers, inclosos nosaltres mateixos els humans.

Per conduir correctament a aquesta indagació utilitzarem l’ensenyament de les tradicions que van emprendre aquesta tasca, és a dir, emprendrem la indagació del misteri de les coses, amb interès summe (I), amb distanciament dels nostres propis interessos (D) i amb el silenci profund de totes les nostres facultats (S); quan ens hi aproximem ha de ser per indagar-les (I) i comprendre i sentir de què parlen, consultarem tots els que han intentat aquesta escolta (comunicació, C) i servirem tota criatura (S) per tal que es dignin a acollir-nos i parlar-nos (IDS-ICS).

Aprendrem a comprendre i viure tots els símbols i narracions que els nostres avantpassats van utilitzar per parlar d’aquest misteri, cadascun d’acord amb el seu projecte axiològic col·lectiu, la seva manera de sobreviure i la seva cultura.

Per tenir èxit en aquesta indagació cal descartar totes les creences, perquè amb la seva epistemologia mítica (considerar que les paraules, siguin profanes o sagrades, descriuen la realitat) empresonen i configuren la dimensió absoluta; la sotmeten a un temps-espai i a una cultura determinada, lluny del llenguatge lliure de les coses mateixes. Els qui dediquin tota la seva atenció a les creences redueixen el parlar explícit de les coses a la insignificància, al profà, al modelat per les necessitats dels vivents.

L’exemplificació que hem fet parlant del roure, no és res més que una maldestre exposició. El que és clar és que cal girar-se cap a les coses, perquè ens diguin el que ens han de dir, i que cada indagador s’apanyi com pugui, per tal que tot li parli del seu misteri. D’una manera semblant a com un pintor, un poeta o un músic se les ha d’apanyar per cantar la bellesa dels éssers.

(traducció: Raimon Ribera)