I si el problema fos la naturalització del món i la realitat de l’animal-humà?

Les generacions més joves, i no tan joves, viuen immerses en un món naturalitzat i en una realitat humana que han de donar com real. No hi ha, en el seu imaginari col·lectiu, un qüestionament de la seva quotidianitat que s’escapi del món donat per real. Les preguntes que es plantegen es queden en meres demandes o reivindicacions socials, potser, les qüestions més profundes únicament giren al voltant de la pregunta sobre qui ha dit que o per què les coses són així, en altres paraules, només hi ha un qüestionament sobre la normativitat establerta i/o d’un cert ordre social.

D’altra banda, els discursos naturalistes o essencialistes-naturalistes, han atorgat, a la idea de Natura, un ordre ontològic diferent que construeix, a la ment dels joves, una dualitat entre una naturalesa, gairebé humanitzada, i l’ésser humà; aquesta dualitat fa que, tot i saber-se ells part de la natura, se sentin diferents d’ella. Aquí, els qüestionaments són del mateix ordre que en els anteriors: com ens relacionem amb la natura o contraposar el món natural amb el món urbà, és a dir, com s’ha construït la relació entre allò humà i la natura, un qüestionament que queda reduït, una altra vegada, a la normativitat o a un ordre socialment establert.

A aquests dos factors (1) el qüestionament sobre la normativitat de la vida quotidiana i (2) el qüestionament sobre la normativitat de la relació naturalesa-espècie humana, cal sumar-hi el problema mil·lenari: tot s’ha construït des de l’individu en contraposició a la naturalesa i altres individus.

Ens trobem, així, en un món construït des de la contraposició de realitats naturals i realitats humanes i qüestionades des de la mateixa realitat humana. En el fons, aquestes preguntes sobre la normativitat són preguntes dirigides als discursos o narratives que donen sentit i realitat en existir humà. És una batalla discursiva o narrativa.

Del que no són conscients la gran majoria de joves, és que aquestes narratives, independentment de qui les construeixi i com (raó dels qüestionaments normatius), són necessàries per viure humà, són constitutives de la nostra realitat, estan, dit de forma breu, la nostra realitat humana.

Els discursos sobre l’individu són modelacions que permeten constituir-se com a individu; els discursos sobre la natura són modelacions que ajuden a entendre el Món; els discursos sobre la vida quotidiana són modelacions que construeixen les formes socials de relacionar-nos.

Totes aquestes narratives edifiquen el món de les necessitats humanes de supervivència. Això, si és analitzat des d’un plantejament mític, on les realitats, siguin quines siguin, són per si mateixes, aturarà les reivindicacions en un pla únicament racional i normatiu, quedaran enclaustrats en la dimensió relativa a les necessitats de supervivència.

Què passaria ara sí, en comptes d’educar en el qüestionament social tan necessari (en què i com s’han construït els discursos), es qüestionen la realitat del discurs? És a dir, què passaria si ensenyéssim a la joventut a preguntar-se sobre allò ocult després del discurs?

Les paraules són la nostra realitat, però no són la Realitat, són una reducció o esquematització feta per un animal al servei de la seva supervivència i que necessita donar per reals. Si l’animal humà no pot escapar de les paraules, ja que viu ai des de les paraules, o en i des de les narratives, les preguntes que s’haurien de plantejar als joves és: sobre què construïm la nostra realitat?, què hi ha per això no és relatiu a la nostra supervivència? Les paraules Naturalesa, Món, Individu, Realitat, Societat etcètera construeixen un món, però sobre què?

L’única resposta que es pot oferir, sense caure en suposats duals, ni epistemologies mítiques, ni en un nihilisme radical és: la dimensió absoluta; la dimensió de l’existència humana allunyada de les seves narratives de supervivència, però expressada culturalment en les seves narratives.

La gran dificultat rau en fer comprendre que aquesta dimensió absoluta no és transcendental, ni metafísica, ni divina. És una dimensió de la realitat que neix des de la capacitat de parla. Si el món quotidià o socialnormatiu, la dimensió relativa a la supervivència humana neix des de la parla, per què no la dimensió absoluta? Si s’accepta que el món humà és una construcció social feta en i des del llenguatge, i això no suposa cap discussió, quins motius hi ha per negar o rebutjar que la dimensió absoluta és una conseqüència de la llengua?

Si s’aconsegueix entendre que la dimensió absoluta de la realitat és conseqüència de la llengua, i que aquesta sempre s’ha manifestat a les narratives de la humanitat, només quedarà mostrar de quina manera aquesta ha estat representada al llarg de la història, mostrar que existeix una diversitat de paraules per parlar-ne, que totes són vàlides, però cap val més que una altra.

Això mostraria que la dimensió absoluta és una constant i invariable humana, permetria seguir el rastre a les seves manifestacions culturals, i fins i tot permetria veure el moment en què la ciència i la tecnologia van naturalitzar el món i la realitat humana capant l’accés a la dimensió absoluta, construint, així, una barrera abstracta cientificotècnica.

Aquesta barrera, atesa les certeses que proporciona, impedeix l’accés dels joves a la dimensió absoluta, tot allò que s’escapa de l’anàlisi i la modelació científica, no entra en els seus marcs interpretatius, i encara menys si és una dimensió de la realitat sensitiva, no dels sentits, que no han mai conreat.

L’única manera de recuperar aquesta dimensió perduda és presentar-la amb argumentacions metafòriques però que responguin a la racionalitat de l’argumentació: com si fos un llenç en blanc sobre el que ens dibuixem i dibuixem el nostre món o com les línies d’una partitura on es col·loquen les notes per crear una composició.

Si s’aconsegueix recuperar aquesta dimensió pròpia de l’espècie humana, deixant de banda l’estigmatització sobre els textos de saviesa, la joventut podrà cultivar la qualitat humana i la qualitat humana profunda; l’única forma que tenen de superar la barrera abstracta cientificotècnica.

Superar aquesta barrera permet l’accés a la dimensió absoluta i, per tant, a recuperar la relació axiològica amb el món. Des de les noves formes de supervivència i, tematitzant la dimensió absoluta o recuperant la relació axiològica amb l’entorn, es podran reapropiar de l’orientació de la vida quotidiana, reconstruir una relació amb la Natura allunyada de l’essencialisme-naturalista i, sobretot, pensar en unes tecnociències allunyades dels interessos mercantilistes, a curt termini i explotadors propis de les societats neoliberals de la informació, indagació i explotació.

Podran, per primera vegada a la història, fer servir unes tecnociències des de l’interès per la realitat, d’una manera desegocentrada i des del silenci dels seus patrons interpretatius heretats de la modernitat; dins d’aquests patrons hi ha l’individualisme autàrquic i la rigidesa de les ciències, allunyar-se d’aquest patró i assumir, atesa la complexitat de les societats de coneixement, les necessitats de les noves maneres de sobreviure, els obligarà a plantejar-se la necessitat de treballar en equips interdependents amb la màxima flexibilitat possible. La complexitat d’aquestes noves societats no es pot solucionar des d’un individualisme autosuficient, per això han de cultivar la qualitat humana i la qualitat humana profunda. Indagar des dels seus sabers individuals la complexitat de la realitat essent màximament flexibles, comunicant constantment i sense reserves, el seu coneixement per posar-lo al servei de l’equip i la qualitat de la vida són requisits necessaris per al bon funcionament de l’equip i de tota la societat.

Tot això pot repercutir, si s’aconsegueix, en una creativitat alta; les noves formes d’organització social, les maneres de relacionar-se amb el medi i generar innovacions cientificotècniques i epistèmiques, han de constituir-se des de nous projectes axiològics col·lectius que no poden estar lligats als vells models industrials i, dins d’aquests projectes axiològics col·lectius, s’ha de tematitzar la dimensió absoluta de la realitat; únicament recuperant la dimensió absoluta de la realitat, des de la seva realitat humana, és a dir, com a conseqüència directa de ser un animal constituït com a tal per la llengua, els joves d’avui poden superar la barrera abstracta imposada per la tecnociència sense renunciar-hi.