José Manuel Bobadilla Som un animal amb un doble accés a la realitat. Un accés relatiu a les necessitats humanes dominat per les formes i un altre de no relatiu a les necessitats humanes i no condicionat per les formes. Un dels nostres principals sentits, com a animals depredadors que som, és la mirada. Mirar el món és una manera de sentir el món i, per tant, depenent de com el mirem, el nostre sentir hi estarà condicionat. Mirem el món des d'un llenguatge concret i actualment el llenguatge que dona forma a la nostra mirada és el llenguatge abstracte de les ciències i les tecnologies. La nostra manera de mirar el món està construïda des de la tècnica; una mirada que instrumentalitza l'entorn i ens impedeix tornar a les coses de manera neta, és a dir, alliberada de les formes en les formes. A les societats de coneixement, el domini de llenguatge abstracte construeix la barrera científica i tecnològica que ens diu que una flor és simplement una flor, o com a molt, ens proporciona una mirada biològica de la flor. No hi veiem el misteri dels mons perquè el nostre mirar està tancat en el prisma científic i tecnològic.
CETR recomana el llibre – Fragmentar el futuro: Ensayos sobre tecnodiversidad de Yuk Hui (2020)
Yuk Hui (2020) Fragmentar el futuro: ensayos sobre tecnodiversidad
Editorial Caja Negra
La nostra civilització, basada en el pensament europeu il·lustrat, exigeix avui una fragmentació i diversificació. La globalització va ser un procés de colonització tecnològica i de sincronització que va fer convergir diferents temporalitats històriques en un únic eix definit per la seqüència Premodernitat-Modernitat-Posmodernitat-Apocalipsi. Els problemes que comporta aquesta cultura monotècnica, que prioritza formes específiques del coneixement vinculades al desig de mesurar, calcular i dominar, porten a l’esgotament dels recursos naturals, la degradació de la vida sobre la Terra i la destrucció del medi ambient. Fragmentar aquest futur que es presenta avui com a inevitable no suposa oposar-se a la intel·ligència artificial o l’aprenentatge automàtic. Tampoc tornar el temps enrere. En tot cas el que busca és escapar de la fantasia transhumanista que subordina els altres éssers als termes del seu propi destí i proposar una nova agenda i una nova imaginació tecnològica que obrin pas a diferents dinàmiques entre allò humà i allò no-humà.
Però és possible fer front a aquest desafiament sense pretendre restaurar una naturalesa perduda? Quines aportacions podrien fer una cosmovisió amazònica, confuciana o maia que ens permetin desviar-nos de l’eix temporal global sense que això impliqui caure en el tradicionalisme? Per al filòsof Yuk Hui no hi ha un únic patró tecnològic universal respecte del qual alguns països i cultures estarien més avançats o relegats, sinó múltiples cosmotècniques que expressen diferents maneres de sentir i ordenar l’experiència. La recuperació d’aquesta tecnodiversitat històricament traçable i productiva encara és una tasca crucial si volem posar en qüestió els supòsits ontològics i epistemològics de la tecnologia moderna i resituar-la en realitats més àmplies que el món calculable. En aquestes pàgines, Hui analitza la modernització hiperràpida de la Xina com a cas paradigmàtic de colonització tecnològica, a partir del qual el raonament analític va eclipsar altres formes de coneixement intuïtiu capaces de penetrar més enllà dels fenòmens i unificar els ordres còsmic i moral.
Relacionats
