A LA INTEMPÈRIE*. Petita selecció

* Preàmbul i petita selecció de textos del llibre del mateix títol: Marià Corbí. A la intemperie. Amb il•lustracions de Pere Rius. (en castellà). En venda a CETR a partir del 18 de desembre.

Preàmbul
Només quan un aprèn a tenir el valor de quedar-se en la total intempèrie, sense cap sostre per protegir-lo del cosmos immens, sense parets per defensar-se dels vents, sense refugi de cap mena; només quan es renuncia de debò a cap mena de protecció o de mur que ens ajudi a sentir-nos menys insignificants en l’espai infinit; només quan, finalment, s’ha après a no intentar buscar maneres de salvar-se; només llavors, la veritat és inhòspita però profundament hospitalària; despietada com la immensitat però acollidora com una amant; buida com un abisme però fent-se sentir amb una presència plena i càlida.

Quan el coneixement et deixa reduït a un gra de pols en els espais estel•lars, ella s’aproxima com amiga; quan el fracàs de tots els teus projectes t’ha dut a desesperar de tot mètode segur, acreditat i controlat de salvació, la veritat, piadosa, allarga la seva mà per a agafar-te. La certesa que genera la veritat no es basa en la protecció que pugui proporcionar ni en uns contorns ben delimitats sinó tot el contrari: en la pura i inevitable intempèrie a la que aboca; en les seves fronteres indefinibles, en la seva capacitat d’envair tots els tancats, ben bé com una inundació; en el seu poder per a filtrar-se i per esmunyir-se dels murs ben sòlidament construïts.

La veritat no és un sostre, sota el qual protegir-se, perquè la veritat, com un huracà, aixeca i se’n emporta per endavant totes les proteccions, com les fulles seques dels arbres. La veritat confirma sense dir una paraula i sense fer un sol gest. La veritat guia sense assenyalar camins; pacifica sense donar solucions; dóna respostes sense proposar fórmules; és acollidora sense oferir una llar; és un sòl on posar els peus sense que sigui un tancat; vesteix la seva nuesa amb mil abillaments, però després de presentar-se davant els nostres ulls curosament vestida i adornada, quan girem els ulls cap a ella, se’ns torna a mostrar irremeiablement nua. La veritat convenç, precisament, perquè és nua, com una nit d’estrelles i buida com el cel immens.

La implacable i nua veritat sense forma, aquella de la qual ningú pot apropiar-se, que tot ho desmantella, ben bé com un tornado, aquella que és silenciosa i per això mateix indomable, aquesta mateixa veritat és tendra, càlida, piadosa, acollidora, protectora i guia; només ella és com una presència íntima que engendra una certesa que és lliure de tota forma i, per això, pot acollir-lo tot.

Diu Hui Hai : Si la teva ment desitja viure en algun lloc, no la segueixis, d’aquesta manera posaràs fi a la recerca d’habitatge. Així és com acabaràs posseint una ment que no habiti enlloc, una ment que romangui en l’estat de no-romandre. Si ets plenament conscient que posseeixes una ment que no habita enlloc, descobriràs que no hi ha cap lloc on habitar o no habitar.

Noche de luna

Noche de luna en la montaña,
más clara que la luz de la mañana,
más deslumbrante que el sol de mediodía.

El acontecimiento de una tarde de Abril

Ocaso dorado de una tarde de Abril;
miles de millones de años ocurriendo;
hoy, una vez más, se da
el gran acontecimiento,
nunca igual, siempre nuevo.
Ni espectáculo ni espectador.

Lluvia de Agosto
Lluvia de Agosto,
¿Día triste y gris?
No, tibio y húmedo,
sabor de la vida.

Los rostros del Vacío

Mañana lluviosa de noviembre
en los densos bosques del Montseny.

Los chopos y los robles desnudos,
los recios rugosos alcornoques,
los castaños de hojas áureas,
las formas de pinos y de abetos,

las encinas, y hojas del suelo,
la hiedra trepando por los troncos,
reptando por los suelos del bosque,
los líquenes, musgos y helechos,
empapados por la fina lluvia,

las rocas, las montañas, los bosques,
los torrentes, las nubes y cielos,
perfil de un hombre en el camino,

todas esas formas no son formas
ni de robles, castaños o abetos
ni de rocas, helechos u hombres,

son formas absolutas,
son formas del abismo,
son rostro del Vacío,

el Absoluto mismo,
en mil revelaciones,
inmediato, patente,
directo, perceptible.

La verdad

La verdad que condena, no es verdad.
La verdad sólo libera.

La verdad que somete, no es verdad.
La verdad sólo suelta cadenas.

La verdad que excluye, no es verdad.
La verdad sólo reúne.

La verdad que se pone por encima, no es verdad.
La verdad sólo sirve.

La verdad que desconoce la verdad de otros, no es verdad.
La verdad es sólo reconocimiento.

La verdad que no mira a los ojos a otras verdades, no es verdad.
La verdad es sólo acogimiento sin temor.

La verdad que engendra dureza, no es verdad.
La verdad es sólo amabilidad y ternura.

La verdad que desune, no es verdad.
La verdad sólo unifica.

La verdad que se liga a fórmulas, por escuetas que sean, no es verdad.
La verdad es sólo sin formas.

Si la verdad se liga a fórmulas,
tiene que condenar,
ligar,
excluir,
desunir,
tiene que ponerse por encima,
dar por falsas otras verdades.

Esa no es la verdad que reside en formas
pero que no se liga a ellas.

La vida es sueño

La vida es un breve sueño
que nadie recordará;
sólo, y por corto tiempo,
unos retales míos
en el sueño amable
de parientes y amigos,
que tampoco nadie recordará.

Verte

Luz, luz, más, más luz.
Si te llego a ver,
para mí es igual,
moriré pronto;
para ellos, no.

Mi destino

Mi corazón es mano
que acaricia los montes,
los cielos nunca iguales,
las noches estrelladas,

los valles y los campos,
los hombres y mujeres,
los grillos y las ranas,
los cipreses enhiestos;

y mi mente despierta,
lúcida de sí misma,
es sólo una pregunta:
¿qué es todo este esplendor?

Ya es hora de morir.
¡Ya cumplí mi destino!

¿Qué hacer?

Nacer,
amar,
reconocer.

Nada más
que hacer.

Día de fin de año

¿Qué hay que hacer?
Nada que hacer.
Reconocer.