La veritat no és una llar

La veritat no és una llar on habitar, perquè cap expressió o formulació construeix les parets al seu entorn. La veritat s’escapa de tots els murs. Qui vulgui posseir la veritat encerclant-la i fent-la presonera, seria tan neci com qui volgués aixecar un mur enmig de l’oceà. La veritat, com l’oceà, ignora les fronteres, desfà les tàpies, és incontrolable.

La veritat no és un sostre, sota el qual protegir-se, perquè la veritat, com un huracà, aixeca i se’n emporta per endavant totes les proteccions, com les fulles seques dels arbres.

La certesa que genera la veritat no es basa en la protecció que pugui proporcionar ni en uns contorns ben delimitats sinó tot el contrari: en la pura i inevitable intempèrie a la que aboca; en les seves fronteres indefinibles, en la seva capacitat d’envair tots els tancats, ben bé com una inundació; en el seu poder per a filtrar-se i per esmunyir-se dels murs ben sòlidament construïts.

La veritat convenç, precisament, perquè és nua, com una nit d’estrelles i buida com el cel immens.

La veritat confirma sense dir una paraula i sense fer un sol gest. La veritat guia sense assenyalar camins; pacifica sense donar solucions; dóna respostes sense proposar fórmules; és acollidora sense oferir una llar; és un sòl on posar els peus sense que sigui un tancat; vesteix la seva nuesa amb mil abillaments, però després de presentar-se davant els nostres ulls curosament vestida i adornada, quan girem els ulls cap a ella, se’ns torna a mostrar irremeiablement nua.

El rostre sense contorns de la veritat són ferms, serens i tendres, tot i que fugissers, buits. El seu discurs sense paraules, com si es revestís d’una túnica, fa servir tota mena d’històries, creences i formulacions, per a poder mostrar sota aquestes robes la seva nuesa sense forma.

La veritat és implacable; quan algú busca protegir-se darrera d’ella, ella el deixa exposat als quatre vents; detesta als qui volen fer-la servir com a potent instrument de poder; gira l’esquena als qui només pensen en si mateixos; endureix el cor i la mirada d’aquells que la busquen només per a tenir en ella una garantia que els salvi de la seva falta de qualitat interna.

Només quan un aprèn a tenir el valor de quedar-se en la total intempèrie, sense cap sostre per protegir-lo del cosmos immens, sense parets per defensar-se dels vents, sense refugi de cap mena; només quan es renuncia de debò a cap mena de protecció o de mur que ens ajudi a sentir-nos menys insignificants en l’espai infinit; només quan, finalment, s’ha après a no intentar buscar maneres de salvar-se; només llavors, la veritat és inhòspita però profundament hospitalària; despietada com la immensitat però acollidora com una amant; buida com un abisme però fent-se sentir amb una presència plena i càlida.

Quan el coneixement queda reduït a un gra de pols en els espais estel•lars, ella s’aproxima com amiga; quan el fracàs de tots els teus projectes t’ha dut a desesperar de tot mètode segur, acreditat i controlat de salvació, la veritat, piadosa, allarga la seva mà per a agafar-te.

La implacable i nua veritat sense forma, aquella de la qual ningú pot apropiar-se, que tot ho desmantella com un tornat, aquella que és silenciosa i per això mateix indomable, aquesta mateixa veritat és tendra, càlida, piadosa, acollidora, protectora i guia; només ella és com una presència íntima que engendra una certesa que és lliure de tota forma i, per això, pot acollir-lo tot.

Diu Hui Hai :
Si la teva ment desitja viure en algun lloc, no la segueixis, d’aquesta manera posaràs fi a la recerca d’habitatge. Així és com acabaràs posseint una ment que no habiti enlloc, una ment que romangui en l’estat de no-romandre. Si ets plenament conscient que posseeixes una ment que no habita enlloc, descobriràs que no hi ha cap lloc on habitar o no habitar. (dins: David Loy. No- dualitat. Barcelona: Kairós, 2000. pg. 163)