Recobrar la veritat d’un mateix

Què entenc per “interioritat”

Voldria saber descriure ara què entenc jo per “interioritat”, partint d’allò que puc experimentar com a dona cristiana i com a carmelita. Si hagués de dir-ho amb una definició o amb una expressió curta, lapidària, diria que la “interioritat” és la viva consciència que tot està dintre de l’Absolut, de Déu, de l’Amor, de la Vida. La “interioritat” no és el lloc on jo em retiro per decisió pròpia, sinó adonar-me que jo estic dintre d’Algú. […] La interioritat és consusbstancial a l’existència. No és quelcom estàtic , sinó dinàmic, la constant força centrípeta cap a l’Absolut. La consciència d’estar “dintre” de Déu, de que tot està dintre de Déu; descobrir aquesta consciència i gaudir-la és, per a mi, ser una persona interioritzada. Em sembla que tothom té la possibilitat de descobrir la seva interioritat, de desxifrar-la i, coneixent-la, estimar-la i viure des d’ella.

[…] La infància és, per a mi, el lloc on descobrir la interioritat que ens acompanyarà fins la mort. ¿Qui no recorda instants dels seus primers anys de vida en els que, en un joc, en una nit de solitud i de por, davant d’una novetat inesperada, s’ha sentit com molt dintre de si mateix i dintre de tot, com tocant quelcom informe i imprecís per a la consciència de tant curta edat, alguna cosa com el llom d’un animal misteriór que és l’ésser mateix, l’existència i l’ésser d’un mateix en l’U; sense saber-ho expressar, però amb una clara consicència que “allò” és i sóc jo? Recordo una excursió en ple estiu als voltants de la meva vila natal. Tindria uns sis anys. Anava vestida d’un vestit nou d’un verd clar amb flors de color taronja, un gran llaç a la cintura que feia les meves delícies. Em veig davant del clos d’un prat amb vaques. M’havia avançat a la família o al grup. Estava davant d’aquest prat, feia sol, però uns núvols anunciaven una tempesta propera –aquelles tempestes que amenaçaven gairebé tots els dies clars de l’estiu en la meva terra-. Sentia que jo era jo, i que tot allò també era jo, que tot estava dintre d’alguna cosa. Una altra experiència semblant es repetí durant molts anys en els dies abans de Nadal, quan tota la cas traspuava preparatius, sorpreses […]  En els moments de felicitat, d’amorosa empara, i també en els moments de solitud profunda –que no falten en cap infància- se’ns dóna l’oportunitat de gaudir del nostre endinsament en “Algú”, en l’ésser o en l’amor, en el Misteri que fereix i acull.
La interioritat no és tornar a aquests records tan sols amb els sentiments o amb la sensibilitat, ni molt menys amb el rancor per alguna cosa que ens ha ferit o amb la nostàlgia per alguna cosa que ens ha estat arrabassada. És, per a mi, un anar de la mà d’aquests records cap una consciència sempre nova i renovadora que ens diu que hi som DINS. Viure o recobrar la interioritat no és altra cosa que viure, cada vegada més conscientment, aquesta veritat. Recobrar la interioritat és recobrar la veritat d’un mateix: formem part d’un tot, de l’Únic, de la Realitat. Avui s’escriu molt sobre això: les noves ofertes d’espiritualitat i l’antiga saviesa de la humanitat ens ho testimonien, i la nostra època està assedegada d’escoltar aquest testimoniatge per a aprendre, de nou, a ser humans.
[…] Durant l’adolescència i la joventut vivim trobades amb altres persones, adquirim saber i assistim al nèixer de nous sentiments que ens duen en la mateixa direcció de l’experiència “fundant” de la infància: formem part de l’u, de lo únic. La realitat que ens circunda i ens sobrepassa és també la realitat que ens habita, que som. És llavors quan s’obren horitzons essencials. Quan contemplem un panorama imponent, quan […] traspassem temps i llocs, anem més enllà de les nostres pròpies circumstàncies i ens supera la sensació d’estar assumits en tot allò, no en aquell moment sinó en tots els moments que aquesta realitat ja existia, en totes les vides que ja l’havien contemplat abans que nosaltres i la contemplaran després de nosaltres.
[…] i amb els seixanta anys d’edat, potser més prompte, per a uns altres més tard, s’obre en l’existència un altre espai buit. La interioritat dels anys de “fecunditat cap a fora” perd d’alguna manera la seva intensitat i la seva capacitat d’oferir-nos empara, protecció. Ens veiem abocats a la intempèrie del primer anunci de l’ocàs de la pròpia vida. De sobte “la verdad de cuando niña” (Vida 3,5) ja no és més que un somni que es presenta ara com un primer i terrible engany de la vida. Travessem un desert de sense sentit, de pura exterioritat en el desconcert i en la por o la rebel·lió. […] Si assolim travessar aquesta vall fosca, aquest desert asfixiant, gràcies a un àngel o àngels que la vida ens envia en el camí i sabent acollir-los defectivament, és un moment en el qual estem en condicions de comprendre i rellegir amb nova penetració aquelles revelacions primeres de la nostra vida: la nostra interioritat consisteix a estar dintre de la Realitat, la vida ens abraça, la veritat ens sustenta, l’amor ens fa ser.
Per arribar a la mística cristiana em sembla important compartir el que ens uneix amb tots els ésser humans, que la mística no és camí de cultiu de la interioritat sinó que és la vida d’aquesta. O bé, entès en un sentit molt ampli, potser transreligiós: la mística ÉS la interioritat. Estar dintre de la Realitat, de l’Absolut com a part, és la unió a què està orientat tot ésser.

(“Interioritat i mística cristiana”. Article publicat a la revista Sal Terrae, gener 2003 –fragments-, dins: La transparència de I’Invisible. Claret, 2007. vol. 1, pgs. 87-97)

Entrar en el camí d’oració és entrar en l’aventura de descobrir qui sóc, d’on vinc i on vaig. Penso que tots hem entrat fa anys en aquesta aventura. El que passa és que no podem mai deixar de fer-nos les mateixes preguntes ja que mai acabem de descobrir del tot qui som, d’on venim i cap on ens encaminem. Venim del Misteri, vers ell ens dirigim si som nosaltres mateixos misteri. Podem dir-ho amb el nostre llenguatge: Qui és Déu? El que l’ésser humà troba quan surt de sí mateix. I l’ésser humà? El que Déu esdevé quan surt de si mateix.    (La transparència de l’invisible. vol. 1, p.175)

El silenci

El silenci és com la mare, l’úter de la persona, ja que només des d’ell rep vida que és comunicació. […] Aquest fonamental silenci que porta en si la soledat de la persona i que la fa ser ella mateixa, és la font i la condició absoluta per que visqui i es deixi fecundar per altres formes de silenci, totes elles nascudes d’aquest fons únic de la persona. Des d’allà cobra o recupera una aptitud de percebre el missatge de tot el que l’envolta: la capacitat per a escoltar, escoltar el silenci del mar, de les muntanyes, d’una flor, del vent i dels núvols, la seva mirada i la seva oïda es fan permeables al silenci sonor de la naturalesa, portada a la seva més alta expressió en el germà . Així descobreix el ritme entre el silenci i la paraula, entre solitud i comunió en l’univers on ella existeix i en l’univers que ella mateixa és.

(de: El rostro femenino de Dios. Desclée de Brouwer, 1997. p.95. De la veu “silenci” en el Diccionari Teològic de la Vida consagrada. Publicacions Claretianes, 1989)