Mestre Eckhart, mestre de la realització humana plena

Enguany, a CETR, es durà a terme un seminari sobre els escrits de Mestre Eckhart (1260-1328). Oferim unes reflexions sobre les aportacions del mestre dominic (selecció de: T. Guardans. La verdad del silencio. Herder, 2009. p. 185 i ss .)

… Si algú em preguntés, per què preguem, per què dejunem, per què fem totes les nostres obres, per què som batejats, per què Déu es va fer home?, jo respondria: per tal que Déu naixés en l’ànima i l’ànima nasqués en Déu (1983: 571).  En una primera lectura, els sermons i tractats de mestre Eckhart semblen visar cap a altures ben difícils d’atansar, sense oferir escales ni cordes. Anima, amb insistència, a realitzar la naturalesa “divina”, el propi ésser, il·limitat, infinit (…) Si llegint a Joan de la Creu es podria tenir la sensació d’estar davant d’un itinerari guiat, Eckhart sembla no oferir pistes concretes…

De fet tan sense “escales” resulten l’un com l’altre quan apunten a l’orientació de les facultats més enllà de si mateix: “per sobre de si mateix i per damunt de les potències de l’ànima“, només “desposseir-se del que no és, del jo i de tot el que li pertany“… (1980: 101). Però en actitud d’oients atents, sentim el seu esforç per reconduir la nostra mirada, vivim la seva provocació. Ens atreviríem a dir que això és exactament el que el mestre persegueix amb el seu ensenyament: provocar als qui l’escolten (i el llegeixen).

Els tractats i sermons de Eckhart apunten més a procurar “despertar la comprensió” en els seus oients que en exposar un itinerari pautat. Una i una altra vegada subratlla vers on sí, i vers on no. Quin és l’esforç que allunya, esforç inútil, quina és l’actitud que aproxima, el “camí sense camí” (1998: 107) perquè, de fet, no hi ha res a fer, res a perseguir. Tota conquesta no és més que la imatge i les il·lusions que es fa un jo, els esforços d’una entitat irreal, sense consistència. El camí és d’un sol pas: desprendre’s del fals jo; des d’aquest despreniment, alliberats de la ignorància que no ens permetia veure qui érem, qualsevol acció és vàlida. Lligats al jo, a allò que ens ofusca, tota obra neix en l’error i el continua alimentant. “En arribar a l’extrem del pal, cal deixar-se anar” –diríem fent servir la imatge del mestre zen Dôgen (1200-1253)-, deixar anar el jo i els seus miratges… Tot l’esforç d’Eckhart sembla dirigit a provocar aquesta comprensió essencial.

… La gent no hauria de pensar tant en què és el que s’ha de fer; sinó que el que cal més aviat és meditar sobre el que som […] Aquells que no saben de la grandesa de l’ésser, qualsevol obra que executin, no donarà resultat. (1983: 91) Aquest és “l’assumpte” que el preocupa. De res serviria entretenir-se en recomanar una actuació o una altra, quan del que es tracta és de “saber de la grandesa de l’ésser”, de fer peu en aquella perspectiva des de la que és possible prendre consciència de l’existir, existir plenament, que és tan gran com tot, com la totalitat , perquè ja res no el limita quan sap que és u amb l’U. Fer gran el ser: situar-se més enllà dels falsos límits, els límits que fixen les pors, els desigs, les expectatives. Des del “jo” els actes d’amor, de servei, de sacrifici, de misericòrdia, de devoció… són inútils per l’únic propòsit que és “desprendre’s de si mateix”, anar més enllà de si mateix. Desprendre’s de la perspectiva del subjecte i el seu nucli de necessitats a les quals obeeix, de les imatges en què se sustenta.

Qui són els que honoren Déu? Aquells que han sortit completament de si mateixos i ja no busquen el seu interès en cap cosa, ja sigui petita o gran, que no busquen res ni per sota, ni per sobre, ni al costat d’ells, que no persegueixen ni bé, ni glòria, ni aprovació, ni plaer, ni interès, ni devoció interior, ni santedat, ni recompensa, ni Regne dels Cels, sinó que estan alliberats de tot això, de tot el que els pertany: és d’aquests dels que Déu rep el seu honor, ells li donen el que li cal. (1980: 129) “Si algú em pregunta”, “si ara em preguntessis” … -Són expressions amb les que Eckhart introdueix, sovint, les seves explicacions-. Si algú em preguntés ‘què es pot fer?’, La pregunta resultaria poc útil, ja que la clau rau en entendre el que es pot ser. Segons on s’assenti l’ésser, el fer tindrà un fonament o un altre i, per això, un fruit o un altre. Encara que externament no es distingeixin. “Els que no tenen gran el ser …” De nou aquesta invitació a viure en la totalitat, convit a una transformació que no és fruit “d’acumular virtuts” sinó que és reconeixement del buit de realitat d’un “jo” sense consistència, per deixar ser al que És.

(…) Desprendre’s és fer peu en l’Únic que és, i “fer peu” és habitar, és conèixer no-coneixent, veure per ceguesa, comprendre callant… És discerniment i discerniment és realització de l’ésser, alliberament essencial de tota irrealitat, de tot no ser, de tota creació de la ignorància. En aquest pur no-res la pròpia essència es reconeix a si mateixa, la pròpia sacralitat, la pròpia grandesa…: de cap manera hem de suposar a Déu fora de nosaltres mateixos, sinó com el nostre propi bé, com una realitat que ens pertany. No hem de servir ni actuar per una recompensa qualsevol, ni per Déu ni pel nostre honor, ni per cap bé exterior a nosaltres, sinó únicament per amor al que és la nostra pròpia essència i la nostra pròpia vida i que resideix en nosaltres. (1980: 134)
Una vegada més ens ve al cap el paral.lelisme amb Dôgen, el mestre zen, quan -en el Genjo Koan- planteja la síntesi de la Via com l’estudi de si mateix:

Estudiar el Budisme és estudiar-se a si mateix. Estudiar-se a si mateix és oblidar-se de si mateix. Oblidar-se de si mateix és ser il·luminat per totes les coses. Ser il·luminat per totes les coses és desprendre’s del propi cos-ment, i del cos-ment dels altres. (Dogen 1988: 23)

No ens apunta vers el mateix despreniment, la nuesa radical, d’Eckhart? Dôgen i Eckhart, pràcticament contemporanis, un des del Japó, l’altre al cor d’Europa, tots dos lluitant per expressar l’inexpressable, mostrant aquest desprendre’s que és indagar-conèixer, conèixer transformador, realització humana en plenitud.

notes bibliogràfiques:
Dôgen, Eihei. Shobogenzo Zuimonki. Miraguano, 1988
Eckhart, maestro. Obras escogidas. Visión Libros, 1980.  Tratados y sermones. Edhasa, 1983.