Alliberada: Una història real

Després de vint anys treballant com a policia en la prevenció de les violències masclistes i en l’atenció a les víctimes, Rosa Negre escriu una història basada en fets reals i escrita com a biografia. És el retrat d’una realitat que massa sovint passa desapercebuda: la de nenes i noies que són sotmeses a la pràctica de tradicions ancestrals vinculades a l’ètnia de pertinença, com pot ser la mutilació genital femenina o altres formes de violència masclista com el matrimoni forçat.

Rosa Negre
ALLIBERADA
Barcelona, Univers, 2023. 215 p.
Més informació

Alliberada posa en el punt de mira no només aquestes tradicions patriarcals, sinó també la resposta dels professionals i la societat davant les violències masclistes. Malgrat el de l’Ada és un camí díficil, no deixa de ser també un viatge inspirador que pot servir d’exemple a altres persones en situacions de dificultat, perquè al final hi ha llum. És, també, un missatge adreçat a les institucions, per tal que segueixin mobilitzant recursos i treballant amb màxim compromís per la prevenció i tractament d’aquest tipus de violències, i a la ciutadania, clau per posar fi a qualsevol forma de violència masclista.

Rosa Negre (Girona, 1965), llicenciada en Ciències de l’Educació, és sotsinspectora del cos de Mossos d’Esquadra, organització a la qual va accedir l’any 1995. Des de 1999 s’ha dedicat activament a la gestió de la diversitat i a la prevenció de les violències masclistes. Ens diu al Pròleg de l’obra:

«Aquesta és una història real. És un relat teixit a partir de les experiències viscudes per l’Ada, una noia catalana filla de pares d’origen subsaharià. El periple de l’Ada ens serveix per explicar el que amaguen determinades tradicions a les quals són sotmeses nenes i noies que viuen a Catalunya, aquí i ara. Una realitat que tenim a prop i que poques vegades es fa visible —o no ens interessa veure-la—. Persones com l’Ada són les nostres veïnes; ens creuem amb elles a l’escala, hi compartim aula o lloc de treball. Són persones que viuen en la pròpia pell la tensió entre dos mons.

            Després de vint anys treballant com a policia en la prevenció de les violències masclistes i en l’atenció i el seguiment de víctimes, sentia que havia d’escriure aquest llibre. He explicat la història de l’Ada empesa tothora per la seva força infinita. A través de la finestra dels seus trenta anys, recorrerem un itinerari vital colpidor. Des de la infantesa fins avui, l’Ada ens anirà obrint les portes a les vicissituds que ha hagut de viure. Serem espectadors de la relació que manté amb la mare, però també amb la família, amb la comunitat, amb les tradicions i amb la religió musulmana, a Àfrica i a Catalunya. Ens parlarà de les dificultades imposades pel camí, dels obstacles i de les mans esteses, i tot filtrat pel sedàs dels dies. És el seu testimoni, que no el de totes les dones musulmanes, ni africanes, di d’ètnia fula, però sí el de moltes. 

            La protagonista esdevé una autèntica experta a reconstruir-se. És una dona forta i valenta que demostra un gran coratge quan ressegueix els episodis més amargs que ha viscut. Ho farà fil per randa, sense guardar-se res, apartant el propi dolor, despullant-se, obrint-se de bat a bat, pensant tan sols en com pot ajudar, a ella mateixa i a altres persones en situacions com la seva, el fet de posar nom a tantes violències silenciades.

            És un llibre ple de veritats. Ens hauria agradat presentar el seu testimoni plegades, en públic; desvelar la seva identitat i respectar els punts geogràfics on s’esdevenen els fets. Malauradament, amb el pas dels mesos, la por, que malda sempre per acompanyar-la, apareix de nou i l’omple de dubtes. És per això que, juntes, hem decidit esborrar bona part de les empremtes que ha deixat en el seu camí, per no perjudicar-la. Protegir la protagonista continua essent avui una prioritat.

            L’Ada és catalana, però els fets que relatem succeeixen a cavall entre Europa i Àfrica, dos mons que interpel·len nenes i dones com ella, realitats que a voltes es complementen i, en canvi, d’altres són difícilment reconciliables. La seva veu és crua i sincera, apassionada i reivindicativa, crítica i generosa. L’Ada trenca el silenci per donar un missatge d’esperança a noies que, com ella, busquen un canvi de guió. Un missatge que també s’adreça a aquells espectadors de la realitat que, a través de la participació ciutadana, podem exigir que es respectin els drets i les llibertats dels més vulnerables.

            A més a més, no deixa de ser un toc d’alerta, un “podem fer-ho diferent i millor”, adreçat a una Administració que ha de seguir treballant per afinar la resposta davant de casos de violència com el de l’Ada, que hi ha d’invertir molts més recursos. I una crida a tos els professionals que tenim la responsabilitat de ser-hi i de no fallar.»