Cultiu de la qualitat simplement humana en l’àmbit empresarial

¿Quin llenguatge, quina viabilitat demanaria al llegat de les tradicions, per a que pogués ser ofert com a cultiu de la qualitat simplement humana als professionals de forma que quedi, també, oberta la porta a una dimensió posterior?

En l’àmbit empresarial, no té cabuda la gratuïtat. El sistema econòmic, basat en la transacció, comporta com a valor implícit la consecució d’un benefici, com a garantia de la supervivència d’un sistema o d’una organització. Per aquest motiu, en l’àmbit professional, abordar l’espiritualitat o estudiar el llegat de les tradicions podria plantejar-se com a mitjà, però no com a fi. Mitjà per a què? Per accedir a una Qualitat Humana que alhora repercuteixi en beneficis per a l’organització o pels seus membres. Aquí, evidentment, la paraula “benefici” ha d’interpretar-se en sentit ampli. Tant individuals com col•lectius, tant a curt, com a mitjà i llarg termini. Aquest accés, alhora, ¿podria obrir la porta a una dimensió posterior, aquest cop desinteressada? És a dir, podria desvetllar una altra percepció de la dita realitat?.

És molt probable. Però apareixerien més com a efectes secundaris beneficiosos, com a conseqüències inesperades, que com a motor de desenvolupament. Tal i com exposarem tot seguit, resta clara la necessitat d’adquisició de noves competències en l’àmbit empresarial, l’aparició de nous comportaments per a continuar generant beneficis immediats i a llarg termini. Però és probable que, com a efecte col•lateral, al cercar l’adquisició d’aquestes noves competències el professional descobreixi l’existència d’aquesta dimensió no-relativa en la seva recerca interessada. És a dir, que al buscar una cosa, es topi amb l’altra. I que al topar-se amb ella, descobreixi que aquesta era en realitat la seva autèntica recerca.

Les organitzacions d’avui s’estan adonant que apareixen cada cop més problemes aparentment irresolubles (és a dir, en els quals les opcions plantejades varien entre el “malament” o el “molt malament”), més interessos oposats, més contradiccions aparents. Gestionar aquestes situacions des de la primera línia té alhora un impacte sobre els individus i un cost altíssim. Ho deia Albert Einstein el segle passat: “Els problemes no es resolen al mateix nivell conceptual que s’han generat”. Es percep la necessitat d’un canvi de paradigma conceptual, un canvi qualitatiu. Ja no es tracta de cerca la “bona solució” als problemes plantejats, sinó de reconsiderar la nostra manera de plantejar els problemes. Forçosament, implica un altre nivell de pensament, i lògicament una altra cultura organitzativa, altres competències professionals i directives. Avui, la gestió empresarial implica la sana gestió d’un mateix com a pas previ. Un “un mateix” amb “Qualitat Humana”, és a dir, amb capacitat d’observar i aprehendre naturalment situacions cada cop més complexes, marcar rumb en la tempesta al disposar de criteris interns inviolables, competències relacionals basades en el coneixement i la comprensió de l’altre i de les seves necessitats, noció de benefici compartit entre persones, empreses, agrupacions, etc.

En aquest desenvolupament d’una Qualitat Humana Professional Perenne, les Tradicions representen una font, tot i que no exclusiva: la filosofia, així com les ciències humanes en general –la sociologia, l’antropologia, la psicologia entre d’altres—aporten recursos i perspectives diferents i complementàries. Fins i tot, afirmaria que les tradicions surten amb un handicap important: el seu llenguatge, les seves paraules han estat desvirtuades i explotades durant segles: avui dia estan marcades socialment i històricament i porten els estigmes de persones i situacions lamentables. A diferència de les ciències socials, el llenguatge i la lògica dels quals encaixen plenament amb els valors del nostre segle, les tradicions religioses ens arriben carregades de valors, rituals i llenguatge d’altres cultures, d’altres temps. Això genera una incomprensió, per no dir un rebuig, que ens planteja un repte per aprofitar plenament els seus missatges carregats de saviesa mil•lenària tan necessària en l’època actual. Una primera tasca fora la de descodificar el llegat de les tradicions.

A priori, no estem disposats a integrar una cultura aliena per a impregnar-nos de conceptes i valors generats des d´un entorn desconegut.
Fins i tot, podem sospitar d’aquelles persones disposades a fer-ho. En molts casos, les seves motivacions podrien ser:
— Un interès folklòric (“fer l’indi”), on la reproducció per pur mimetisme d’una simbologia i uns rituals aliens, encara que respectables, mancarien completament de sentit profund.
— O simplement per rebuig a la pròpia cultura. Al no trobar en la cultura pròpia la riquesa i la profunditat desitjades, hom es gira d’esquena i cerca respostes en aquelles cultures que han sabut generar-les.
Cap de les dues opcions són desitjables. El més correcte, allò més natural, seria permetre i potenciar l’evolució de la pròpia cultura abans d’adquirir una cultura aliena amb poc sentit un cop descontextualitzada.

Aquesta descodificació de les tradicions implicaria, per tant, indagar i traslladar l’essència dels missatges de les tradicions, depurant-los de les seves connotacions culturals, probablement vàlides i intel.ligibles pels individus immersos en el context en el que varen generar-se, però mancats de sentit en el món d’avui i, fins i tot, provocant rebuig i incomprensió de la majoria.
Implica disposar d’un “diccionari” que permeti traduir, en nocions universals i ontològiques, inventar i utilitzar un llenguatge adaptat al nostre context cultural i que respecti les següents condicions:

• Rendibilitat visible a curt termini: que es percebi com un “esforç que surt a compte”, que encara que hom no es dediqui professionalment a allò, pensi que alguna cosa en pot treure.
• Accessibilitat universal (no elitista): els beneficis dirigits a uns quants (els visionaris, els intel•lectuals, els artistes, els místics, etc.) tenen tendència a provocar rebuig en una societat en la qual s’han abolit (això diuen) els privilegis. Sense caure en una absurda lògica igualitària és important assenyalar que qualsevol persona que no arrossegui determinats problemes d’ordre fisiològic o psicològic pot accedir i beneficiar-se (encara que a nivells diferents) del llegat de les tradicions, és a dir, del cultiu de la qualitat humana.
• Transparència (davant de l’ocultisme o pitjor encara, de l’esoterisme): en una societat regida pel pensament científic i l’empirisme, s’ha de fugir de qualsevol tipus de parafernàlia esotèrica que forçosament pot indisposar a la majoria. Parlar de forces ocultes, d’energies, d’avantpassats o fins i tot de Buda pot “sonar-nos” molt estrany i provocar una esmena a la totalitat.
• Que arrenqui d’una perspectiva individual (no col•lectivista, ni depenent).
• Que no incomodi per afirmacions definitives o necessitat de creences, no vinculat amb pensadors coneguts ni amb dogmatismes intel•lectuals.
• No vinculat a un fenomen de moda, ni a cap corrent de pensament concret•.
• Que encaixi o coincideixi amb aspectes coneguts o almenys fàcilment contrastables.
• Contextualitzat en el món d’avui: sense referències a les societats, les creences, els sistemes de valors dels nostres avantpassats. Que sigui “modern” (encara que no de moda) i reconeixent (encara que de forma crítica) la utilitat dels valors d’avui: el prestigi del mercat, la necessitat de democràcia, la necessitat de seguretat i de progrés científic, tecnològic i econòmic.
• Que s´hi pogui entrar de forma progressiva, fins i tot, fer-se enrera. Que no exigeixi d’entrada un lliurament de sí mateix total i absolut (percebut com a sectari), una renúncia prèvia a allò que s’ha anat aconseguint al llarg de la vida.*

* Un exemple: la metàfora de la muntanya. Molta gent pot practicar l’escalada, encara que pocs acabaran pujant els 8000 metres. I, encara menys s’hi dedicaran professionalment.
Què impulsa a escalar?

• L’existència de les muntanyes, la seva presència indiscutible, la seva existència desafiant, la seva crida indirecta.
• Les experiències i els relats dels primers escaladors, que poden contagiar, pel seu entusiasme i la seva passió, el seu afany de descobriment i de superació.
• Però, també la possibilitat d’entrar de forma progressiva: l’excursió a la vall ja proporciona una aventura, un contacte directe amb alguna cosa més gran que un mateix, un “alliberament” de la condició humana difícil d’explicar si no és a través de l’experiència directa. Després, estudiant tècniques d’escalar, hom pot decidir-se i atrevir-se a escalar un primer turó. L’experiència serà totalment diferent de la del passeig per la vall i és quan l’afeccionat pot començar a considerar seriosament que aquí hi ha quelcom més gran del que ell s’havia imaginat de bell antuvi. Finalment, només seran uns pocs els qui escalaran (i, fins i tot, alguns, sense oxigen) les grans alçàries.
• El repte, és a dir, la possibilitat de superar les aparents limitacions de la condició humana.

Per a il•lustrar aquests criteris, un exemple senzill seria la necessitat del directiu d’avui, de poder gestionar de forma adequada la seva energia, per exercir amb plenitud de rendiment, en els moments necessaris, la seva capacitat de concentració. Això, implica saber modular, per un costat, els seus estats d’atenció (des d’una atenció molt focalitzada a una atenció receptiva, oberta) i per l’altre, la seva despesa d’energia (des de molt intensa a molt relaxada). Tot plegat, comporta expandir la zona de funcionament habitual, ampliar-la vers una zona expandida que li permeti en els moments necessaris arribar a l’estat de concentració màxima, però, d’altra banda, implica saber arribar a estats de recuperació profunda (que no sigui ni el somni, ni el consum de substàncies).

Per a il•lustrar aquests criteris, un exemple senzill seria la necessitat del directiu d’avui, de poder gestionar de forma adequada la seva energia, per exercir amb plenitud de rendiment, en els moments necessaris, la seva capacitat de concentració. Això, implica saber modular, per un costat, els seus estats d’atenció (des d’una atenció molt focalitzada a una atenció receptiva, oberta) i per l’altre, la seva despesa d’energia (des de molt intensa a molt relaxada). Tot plegat, comporta expandir la zona de funcionament habitual, ampliar-la vers una zona expandida que li permeti en els moments necessaris arribar a l’estat de concentració màxima, però, d’altra banda, implica saber arribar a estats de recuperació profunda (que no sigui ni el somni, ni el consum de substàncies).

És aquí on les tradicions ens aporten la saviesa secular de tècniques diverses: tot tipus de pràctiques de silenci, des de la tradició budista a la sufí, passant per la cristiana, ens condueixen d’una manera o altra a aquest estat, dit de “recuperació profunda”.

Cal destacar que una de les conseqüències d’arribar als estats de recuperació profunda, és el sorgiment de la qualitat humana profunda, no relativa. És a dir, passa alguna cosa més que allò estrictament perseguit des d’una vessant operativa i pragmàtica.

Un altre exemple, malauradament molt d’actualitat en les organitzacions professionals: treballar amb un maneig intel•ligent de l’estrès. En l’àmbit professional, és un tema que s’ha d’abordar des de diferents enfocaments i alternatives: l’enfocament físic, l’enfocament nutricional, l’enfocament migambiental, l’enfocament mental, l’enfocament emocional, l’enfocament espiritual/transpersonal. Aquest darrer, combinat amb aspectes més familiars, coneguts y reconeguts pels professionals, permetrà aprofitar la saviesa de les tradicions, sempre que es compleixi aquesta “descodificació” del llenguatge i de les referències culturals.

Des de aquests senzills exemples es pot idear un pla sistemàtic per a desenvolupar a fons el talent i les competències humanes de les organitzacions, tenint clar que també obrirà eventualment les portes a la dimensió no-relativa.

De fet, estudiant les dimensions de la “qualitat humana en el treball” plantejades des de l’àmbit de la formació i del desenvolupament professional (gràfic núm.2) és interessant observar que, “descodificats”, fan referència a aquests aspectes que ens han transmès les tradicions de saviesa des de fa segles:

Fuente: www.calidadhumana.org

1. Optimisme intel•ligent: una actitud optimista, de confiança en la vida, perseverant, alegre.
2. Autoestima sòlida: desegocentrada, basada en el coneixement profund del JO.
3. Comunicació eficaç; maneig dels codis relacionals, reivindicant la relació amb l’altre des d’una perspectiva fresca i no dual, és a dir, oberta i honesta.
4. Actituds positives: predisposició, oberta, visió constructiva.
5. Fites, temps i hàbits: sentit, orientació clara, hàbits sans.
6. Valors humans: compartits, adaptats i coherents, rebutjant qualsevol tipus de creença i dogmatisme.
7. Maneig adequat del conflicte: cercant solucions més enllà de la lògica guanyador/perdedor, involucrant-se de forma responsable en la resolució.
8. Maneig intel•ligent de l’estrès: des de la perspectiva de la integritat.
9. Treball en equip com a paradigma de la relació amb l’altre, de la recerca de sentit a través de la col•laboració, de la integració absoluta d’elements interdependents.
10. Actitud de servei, solidaritat, fraternitat.

Com a conclusió, restaria una condició addicional, una assignatura pendent: saber concretar el llenguatge que permeti parlar d’ “Això” sense embuts. Per a poder retirar definitivament la paraula “espiritualitat”, molt usada i marcada culturalment i aixiològicament, hem d’ésser capaços de normalitzar aquesta dimensió no relativa, a la que l’ésser humà, per la seva condició de parlant, té accés. No dubto que aquest accés socialment normalitzat acabarà convertint-se en un pas natural més en l’evolució de la humanitat.

Guy Jiménez
es coach de empresas