Dues formes de conrear l’espiritualitat, la QHP, en les societats de coneixement

Una forma de cultiu de la Qualitat Humana Profunda (QHP) parteix de l’individu perquè interpreta l’individu des de l’epistemologia mítica, que pretén que el que es concep és com es concep. Parteix de l’individu i l’individu treballa i s’esforça per aconseguir la fidelitat a Déu, l’amor a Déu, la unió amb Ell per amor.

És una concepció que es pensa com un progrés en el camí assenyalat per Déu, com una espera de la seva visita, com un camí en el qual s’esperen les ajudes recognoscibles de Déu per arribar a Ell.

El resultat d’aquest camí progressiu és la salvació de l’individu, la salvació del seu ésser, de la seva individualitat, una salvació que transcendeix la mort i que és vida eterna en Déu.

Un mateix ha de morir a si mateix, però a les seves passions i desordres, als seus pecats, a les seves imperfeccions, al que s’ha caracteritzat com el món, el dimoni i la carn; però un no mor a la seva pròpia individualitat, no mor a ser un ésser que viu la seva vida.

Si Déu és una realitat totpoderosa, inefable, creador de tota realitat, l’individu és també una realitat, creada, dependent, però una entitat que pot salvar-se, amb l’ajuda de Déu, i obtenir la vida eterna.

Aquesta és la concepció de les religions teistes. Per a elles Déu és una realitat suprema i la criatura és també una realitat. Es precisen creences, perquè ni Déu ni l’ànima són realitats verificables. Suposen una antropologia de cos i esperit o una antropologia de cos i racionalitat.

Aquesta concepció del camí espiritual és difícilment compatible amb una Societat de Coneixement que precisa d’una epistemologia no mítica, i d’una antropologia en la qual es concep als humans com purament animals constituïts com a tals per la seva condició lingüística, i que no poden ser creients perquè viuen en unes societats en què es veuen forçats a moure en tots els seus nivells d’organització, d’interpretació i valoració de les realitats.

L’altra modalitat de l’cultiu de l’espiritualitat, de la Qualitat Humana Profunda (QHP), part de proposar-se eliminar la consciència d’individualitat. Ho farà mitjançant la concentració, mitjançant la desarticulació de totes les idees i representacions que tenen a veure amb el supòsit de tot animal vivent: que és algú davant d’un mitjà del què viu. Cap animal pot sobreviure en un medi sense fer-ho dual: el vivent com a nucli de desitjos i necessitats i el medi en què ha de sobreviure, compost per individualitats diverses, unes aptes per a la supervivència i altres perjudicials per a aquesta supervivència. Una tercera modalitat per silenciar la individualitat és l’acció completament gratuïta.

La pretensió d’aquesta modalitat és eliminar el supòsit d’individualitat i cobrar consciència que ningú ha vingut a aquest món, ni se’n va d’ell; cobrar consciència que tot està buit d’individualitat pròpia, perquè l’únic que és, és la Dimensió Absoluta (DA), el misteri inconcebible dels mons per a un humà.

En aquest cas no s’ha de sortir d’una Epistemologia Mítica (EM), ni és necessària una antropologia de cos i esperit, o la seva versió laica de cos i racionalitat, sinó que és compatible amb una epistemologia que sosté que som animals, sense res afegit, constituïts per la parla.

Aquesta versió de l’espiritualitat, pròpia de les tradicions orientals, no espera aconseguir res perquè qui és ningú no té res a aconseguir; ni la DA és tampoc res que pugui ser aconseguit perquè no és individualitat, sinó la realitat inconcebible de tota realitat.

El camí espiritual, per aquests corrents, no és un camí que vagi de cap part enlloc, és només el resultat del despertar a la pròpia condició. No és un camí de perfecció, ni d’ascesi, ni de renúncia, sinó de comprensió i sentir de la nostra pròpia condició de ningú vingut a aquest món, de la comprensió i el sentir de nosaltres mateixos com el mateix misteri dels mons immensos.

Des d’aquí l’accés a la no dualitat, a l’unitat en el buit de tota concepció i representació humana, d’allò no objectivable i, per tant, d’allò que no es pot dir que sigui o que no sigui.

Són dues formes de procedir clarament diferenciades:

-un camí progressiu a la salvació de l’individu, fins a la salvació final més enllà de la mort;

-i un camí d’eliminació dels supòsits necessaris als animals vivents: ser un ésser, una individualitat en un món, per despertar al que realment hi ha, la DA de la qual no es pot predicar res, no per pobresa, sinó per plenitud.