L’ancestral saviesa hindú recull aquesta conversa del rei amb el savi Avadhuta (Srimad Bhagavatam, cap. XI –vers el selge V a.C.-)
El rei Yadu preguntà a Avadhuta:
“Et saludo, oh savi! Em podries dir quin mestre benvolent t’ha donat el coneixement suprem? Qui t’ha fet savi, veritablement?
I Avadutha li respongué així:
Oh rei, jo passejo per la Terra com un esperit lliure que ha rebut la saviesa de molts mestres. Et diré qui han estat els meus mestres.
Així com l’aigua dolça i pura a tots ajuda, així és l’Ésser. Així doncs, vaig adoptar l’aigua com a mestre, d’ella vaig aprendre a estimar.
De la Terra he après paciència, indulgència i a ser el sosteniment dels altres sense esperar cap mena de reconeixement.
El vent bufa per tot arreu, pels prats i els deserts, pels pantans i les muntanyes, els palaus i les presons, sense aferrar-se a res, sense preferències ni cap mena de rebuig. Així, vaig per tot arreu escampant la benedicció de pau, sense aferrar-me a res. El meu mestre, el vent, em va donar aquesta lliçó.
En l’espai il·limitat hi ha núvols, estrelles, planetes, tempestes de sorra i mil altres coses, però cap d’elles l’atrapa. Així és l’Ésser que, present en tots els cossos, en tots els éssers, present en savis, reis, insensats i pecadors, ningú no el pot embrutar. Aquesta és la meva experiència, la lliçó que he après de l’espai, el meu mestre.
Així com la Lluna és perfecta, rodona i plena, sense canvis, tot i que sembli créixer i decréixer, també l’Ésser és perfecte malgrat les seves aparents imperfeccions. Això és el que em va ensenyar la Lluna, la meva mestra.
De la serp pitó vaig aprendre a no anar al darrera de les coses. Ella menja el que li surt al pas, i fins i tot si passa dies sense menjar res, no creu que sigui una desgràcia. Així doncs, també de la serp vaig aprendre alguna cosa.
De l’abella he après a agafar només la quantitat que necessito. Així ho fa l’abella, que recull de totes les flors, amb molta cura de no ferir-les. La meva mestra, l’abella, em va ensenyar a fer-ho així.
De la mateixa manera que el sol, amb els seus raigs, absorbeix l’aigua de la terra per a tornar-la a restituir en una nova forma pura i fresca, de la mateixa manera, jo he de fer servir els elements d’aquest món no per al meu propi interès, sinó per a restituir-los en una nova forma més rica. Això és el que m’ha ensenyat el meu mestre, el Sol.
Per més que milers de rius aboquin les seves aigües al mar, aquest, tanmateix, es manté en els seus límits. Roman així, serena, la ment del que coneix l’Ésser, per molt que hi arribin objectes de tota mena. Això és el que he après del mar, el meu mestre.
De la mateixa manera que el foc adopta la forma dels objectes que cremen, l’Ésser assumeix les formes dels éssers, de les coses. De la mateixa manera que les flames pugen i baixen -però no el foc-, naixement i mort pertanyen al cos però no a l’Ésser. Així m’ho va ensenyar el meu mestre, el foc.
Ja veus, oh rei, que són infinits els mestres que ens ofereixen el coneixement suprem.
