Marià Corbí No és acceptable abandonar els joves perquè no se sap què dir-los que sigui acceptat per ells, o perquè els hi prediquem amb un missatge del passat, que pensem que és l'únic vàlid i que no accepten. Cal cercar una solució urgentment. Molts no saben què fer i donen allò que tenen a persones que ja pertanyen a l'últim terç de la vida; a persona que, forçades a allunyar-se de les formes tradicionals de la religió, per les transformacions de les maneres de viure i de les cultures, encara els resten no pocs elements de la tradició. També aquests estan desemparats i sense ajuda. Els qui dediquen la seva vida i els seus esforços a aquest tipus de persones fan molt bé. Tanmateix, cal fer un gran esforç per trobar una solució per a les generacions futures, perquè d’elles en serà el món, la cultura, l'espiritualitat i tot.
El sentit de la manca de sentit
Wittgenstein reflexiona sobre la peculiaritat del discurs religiós
El llenguatge religiós reformula, en el marc d’una gran i complexa al•legoria, en enunciats sobre fets significatius, aquestes vivències de les que només es pot parlar en proposicions mancades de sentit. En el parlar de religió o ètica, veig clarament que tota expressió ha d’estar mancada de sentit perquè vol expressar el que és inexpressable. És a dir, veig que no és que resultin expressions sense sentit perquè encara no ha estat possible trobar les expressions correctes, sinó que la manca de sentit constitueix la seva essència mateixa. Perquè la única cosa que pretenc amb aquestes expressions és anar més enllà del món, que és el mateix que dir anar més enllà del llenguatge significatiu. El meu únic propòsit -i crec que el de tots aquells que han procurat expressar alguna vegada alguna cosa d’ètica o de religió- és arremetre contra els límits del llenguatge, contra les parets de la gàbia.
Ludwig Wittgenstein. Conferencia sobre ética. Barcelona, Paidós, 1997. p.42
Relacionats
