El treball interior no és res més que una perplexitat

Ningú no pot descriure l’acció de l’inconcebible.
Ningú no pot descriure el camí cap al no-objectivable.
Ningú no pot concebre el camí vers el que no és “altre” de res.
Ningú no pot seguir petjades en el mar.
Ningú no pot comprendre la profunda atracció d’”Això” que és res.
Ningú no pot entendre l’amor, de primer obscur i després clar, cap al que se’ns presenta a nosaltres, pobres vivents, com res que puguem tocar amb les nostres mans.
La perplexitat és el resultat de l’aproximació al Ser que és sense ser ni individu ni cap mena d’individuació.

La perplexitat és la collita dels qui caminen per la via de la certesa sense que sigui certesa de res ni de ningú.
La perplexitat és la companya inseparable de qui coneix sense que pugui dir que coneix.
La perplexitat envaeix el qui estima sabent que estima un abisme inconcebible.
La perplexitat és inevitable per a qui se sent envaït pel goig, però per tot i per res.
La perplexitat no abandona el qui se sap establert en la pau incommovible d’una absència.
La perplexitat acompanya el qui sent el pes i l’escalf d’una presència que és una absència.
La perplexitat és el lot que acompanya el obre vivent quan s’endinsa en els camps infinits del seu propi ésser.
La perplexitat pacificadora envaeix el qui arriba a comprendre que el seu veritable lloc de residència i el seu veritable ésser és l’abisme insondable de “allò que és”.