Patrick Levy

ELS SECRETS DE YHVH

UserFiles/Image/LE KABBALISTE.jpg

Patrick Levy

Rabí Isaak era un mestre exigent. Pel que fa a l’estudi, no es tractava pas d’anar a passar una estona a casa seva per treure l’entrellat d’un o dos punts de la Torà. Un cop s’havia plantejat una qüestió, Isaac hi podia treballar durant cinc o sis hores. Havíem de mantenir-nos-hi amb una vigilància constant. Per a fer-ho, ell ens plantejava sobtadament alguna qüestió inesperada. (…) Em temia sobretot aquells moments en que em deia d’entrar dins de mi mateix per examinar el que em mostrava. Tot allò no tenia res a veure amb un joc intel·lectual. Amb cada introspecció d’aquestes, jo sabia que m’estava portant a examinar alguna cosa que em faria veure el món d’una manera diferent.

Donava molta importància a que les coses no quedessin en simples paraules, sinó que transformés en actes aquelles nocions que s’havien obert camí a través del raonament. La intel·ligència es transforma per l’estudi i aleshores modifica el comportament, el món en el que vivim canvia a partir de que el pensament ha canviat; el món és percebut de forma diferent i demana noves actuacions, en correspondència. Rabí Isaac demanava que passéssim del cel a la terra, del pensament a l’acció, que desenvolupéssim aquella coherència que treballa a tots nivells alhora.

Ens trobàvem asseguts al voltant de la taula, cara a cara.
– Hi ha dos aspectes de Déu –va dir- l’Infinit en sí mateix en unitat infinita, i l’Infinit en manifestació, creant.
– M’heu dit que nosaltres som l’Infinit. Hi ha alguna diferència entre jo i Déu?
Rabí Isaac em va respondre amb una pregunta:
– Quin Déu?
– L’U.
– Doncs ja has respost a la teva qüestió! Déu suscita la dualitat però es manté U, més enllà de qualsevol determinació. Aquí tens la diferència! L’Ain-Sof i Déu, sigui quin sigui el seu nom, no són diferents. Són U. I aquest U els uneix i ho uneix tot. L’U tot ho depassa i tot ho abraça. Res no és fora d’Ell, ni Ell mateix “existeix” en el sentit de ser alguna cosa fora de l’U. (…) Com tan bé va dir Moisès de Lleó: “la creació i la vida són, al cap i a la fi, un moviment de l’Infinit de sí mateix a sí mateix”
– Per què? Per què l’Infinit hauria de fer alguna cosa?
– Per ser. Expressa el moviment del desig de ser.
I després d’uns moments afegí:
– Entre tots els Noms, n’hi ha un a la Torà més citat que qualsevol altre: és l’inefable Yod-He-Vav-He. Mai s’ha de perdre de vista que YHVH (pronunciar Hachem, “el Nom”) és indeterminat, en diguem el que en diguem. No té sentit. Ni tampoc en té la Creació. Som nosaltres, els éssers humans, qui necessitem sentit i ens escarrassem a determinar el que és indeterminat.
Per a que el món romangui indeterminat, és a dir, en l’esfera indefinida de la llibertat, cal que es recolzi sobre alguna cosa absolutament lliure. El Nom ens ofereix aquesta referència i els sentits que li atorguem -que són ben poca cosa- no són més que artificis que potser ens permetran de fer aflorar l’Ésser, la Causa, la Font Abismal. La meditació sobre el Nom ens ha d’aconduir vers l’encontre de l’indeterminat. l’indeterminat no és una resposta. És una pregunta. Ens servirà de clau.

(…)
– Mira aquesta planta. Mira a l’interior d’aquesta planta, mira el que conté, mira el seu ésser. Si arribes a traspassar la banalitat de la teva mirada quotidiana, sabràs de què estem parlant.
[els meus companys i jo vàrem passar llargues estones observant aquell petit arbust, en vigilància afectuosa…] – (…) “Amor” en hebreu és ahavah (AHBH), que té el valor numèric de 13. El mateix valor que té Ekhad (A^HD), U. Quan contemples amb amor, mires l’U. En la mesura en que ho consideres des d’aquí, l’U, ets amor. Si uneixes U i amor, trobes YHVH, que té el valor numèric 26. L’Amor que tot ho inclou en l’U és equivalent a l’innombrable, YHVH. “Sempre es troba davant dels meus ulls” –està escrit (Salm 16,8)

[…] YHVH és gairebé sinònim de llibertat. En el preàmbul de les deu Paraules (en hebreu aquest passatge no es diu “manaments”, dibrot significa “paraules”), no llegim “no tinguis més Déu que Déu (Elohim), sinó “no hi ha altre Elohim”. No és una ordre, és una proposició, la indicació d’un camí, d’una direcció, d’un projecte: camí d’alliberament. Som esclaus de la imatge que ens fem de Déu, però en primer lloc, esclaus de la imatge que ens fem de nosaltres mateixos. En l’U no hi ha dos, no hi ha altre més que l’U. La llibertat és exigent. No tenir més Elohim que YHVH apunta a no afegir-hi res, no associar-hi cap altre valor davant, contra, al costat, en front de Mi-jo YHVH, cap religió, cap doctrina, cap ambició, cap projecte, cap objecte, cap poder. YHVH prohibeix la reducció de l’inefable a un atribut, una creença, una idea. Si li adjudiques alguna idea, redueixes a Déu a aquesta idea. Qualsevol afirmació el situa en el pol de la dualitat, mentre que YHVH es manté sempre més enllà de tot nom o qualitat. El seu nom impronunciable en vol donar testimoni.
– Però els religiosos l’associen a un llibre, uns profetes, unes lleis, un poble (…)
– Déu transcendeix qualsevol cosa que es pugui dir o que mostri la Torà en llenguatge humà. (….) S’utilitzen verbs com veure, caminar, sentir, té emocions, sentiments, s’enfada, s’endureix, s’estova… Tot això és la haggadah, la petita història. No cal aturar-s’hi (…) Maimònides diu que les expressions antropomòrfiques associades a YHVH a la Torà s’han d’interpretar com metàfores i al·legories, o com al·lusions.
(…) Ell no és l’objecte, però tampoc no és diferent de l’objecte…

– Però aleshores com se’l pot conèixer? Què queda?
– Què queda?
– Res?
– No ben bé. Queda la meditació sobre la inconsistència de tota cosa, sobre la irrealitat de les coses, sobre la vacuïtat. També queda l’alè, aquell alè de YHVH que també és en nosaltres; queda la llum interior que no té mesura […] insufla la seva pròpia indeterminació infinita a la terra en un buf, un alè, una consciència de vides. “Vides” no té singular en hebreu, i aquest plural és l’anunci de la llibertat, de la desidentificació.

(…) No buscaràs YHVH en una forma creada, en una imatge, en la teva imatge de tu mateix. El buscaràs en tu, en un “tu” sense imatge, indescriptible, que trascendeix el “jo” que pots identificar. Quan en tu ja no hi hagi més que un Mi-jo, serà YHVH, en el jo sense descripció, sense identitat, trobaràs el Jo sóc, El que Es.

(Patrick Levy. Le Kabbaliste: rencontre avec un mystique juif. Paris, du Relié, 2002. pgs. 120-132)