Marià Corbí

Notes sobre la lectura de Buda

Marià Corbí 
(Traducció de Pere Casacuberta)

   La seva doctrina podria resumir-se així: Calla, vigila i veuràs!

El camí és qüestió d’experimentació i de res més.

Per fer aquest camí és central la vigilància, com a autoconsciència i control de ment i sentits.

La vigilància és per arribar a veure el que allà ve.

Cal callar el desig perquè és el constructor del món del nostre sofriment. És el que construeix el nostre món, el món correlat de la nostra necessitat. És el constructor del que donem per realitat, el que valorem i el que entenem com a real. Per veure el que realment ve i no el que el nostre constructor presenta, cal callar el constructor. Quan es calla el constructor s’aconsegueix el silenci. Si es manté la vigilància en aquest estat de silenci, llavors és possible veure.

Per aconseguir aquest estat de vigilància, de control i de no desig es precisa de gran decisió i energia. La indolència és el gran enemic.

No importen les doctrines, els mites o els dogmes. El que importen són els fets sense preconcepcions. El que ve.

D’això altre que allà ve, que no és la nostra construcció, no es parla, es viu. Parlar no condueix a res i, menys, especular.

La transmissió és de ment a ment. És transmissió d’experiència, no de doctrina ni de creences.

L’autèntica experiència pot començar quan s’han esgotat totes les nostres possibilitats de dubtar. Com hom té experiència artística quan ja ha esgotat tota la seva capacitat de dubtar de si alguna cosa és bella o no.

Com la religió no és qüestió de creences, no està prohibit el dubte, sinó al contrari. La religió és qüestió d’accés a una altra dimensió. Hi ha accés real, quan hom ha esgotat en el seu esperit tota la capacitat de dubte.

Per aconseguir la decisió, el no desig i la lucidesa més enllà del món de la nostra construcció, la consideració de la mort juga un paper central. Només la mort revela la radical inconsistència del nostre món. Quan un ha vist amb cruesa la “buidor” de tota la nostra construcció, és quan pot veure’s el que realment ve i no és la nostra construcció.

La meditació és l’instrument per aprendre a concentrar la ment i aprendre a vigilar per arribar a veure el buit de la nostra construcció i el que en aquest buit apareix. El que en el nostre buit de consistència apareix és l’absolut Buit de tot el que és la nostra construcció. La imatge, el símbol que el Buda utilitza per parlar d’això altre que aquí ve és el de Buit. No hi pot haver un símbol més poderosament orientador del caràcter del que es presenta. La doctrina budista no precisa de cap creença, ni en Déu, ni en l’ànima. La creença en l’ànima pot ser un seriós obstacle per arribar a la il·luminació, perquè creure en una ànima immortal és donar-nos una consistència que no tenim, és donar a la nostra realitat aquí al món una consistència separada de “això que en tot ve”, que no tenim i que podria introduir dualitat.

La no-violència i l’amor incondicional per tot el que existeix és un pressupost per al camí budista i un resultat. Si no es parteix, el més possible, de l’amor, no es pot veure el que allà ve. I quan s’ha vist el que en tot ve, el resultat és l’amor per tot el que existeix. Un amor incondicional.

El coneixement a què s’arriba pel camí budista és goig i pau completa. És situar-se més enllà del regne de Mara, la mort, i més enllà del desig i del temor. És el despertar del somieig a què ens tenia sotmesos la construcció del desig, és la il·luminació i el final de tot sofriment.

En el budisme es presenten dues grans escoles. El petit vehicle, i el gran vehicle. En realitat es tracta de dues maneres de fer el mateix, insistint en dos aspectes complementaris de la doctrina budista.

Es pot aconseguir el silenci i la il·luminació insistint a callar el desig. Qui calla el desig, calla la interpretació. Qui calla la interpretació que es fa des del desig, desfà el món construït des de la necessitat. Llavors és possible veure el misteri inefable de la realitat, gratuïta, que no parla a la meva necessitat, que diu el que diu. I el que diu aquesta realitat no és res del que puguem traduir en paraules, no és res del que les nostres necessitats consideren real, és Buit. Aquest buit és una absència, però perquè és una absència de tota la nostra construcció és una Presència sense cap de les formes que la nostra necessitat projecta. Des del no desig es va a la Unitat. Aquesta és l’escola del petit vehicle, en la qual s’inscriu el text del Dhammapada.

El gran vehicle no insisteix en el no-desig, ni incita els seus membres a ser monjos. Insisteix en el silenci de la interpretació, a callar la ment. Qui és capaç de mirar tota realitat sense interpretar-la, calla el desig, perquè totes les nostres interpretacions estan en funció de les necessitats de la nostra condició animal. Qui calla el món de la interpretació, calla el món del desig i calla la pluralitat.

Així resulta que amb el silenci del pensament hom calla el desig i se situa en la gratuïtat. Pura lucidesa, tranquil·la, silenciosa, allunyada de tota pluralitat, de tota dualitat de subjecte i objectes. Qui se surt d’aquesta construcció arriba a la Il·luminació i pot contemplar en el buit de la nostra construcció al Buit.

El budisme zen s’inscriu en aquest corrent.