José Manuel Bobadilla Som un animal amb un doble accés a la realitat. Un accés relatiu a les necessitats humanes dominat per les formes i un altre de no relatiu a les necessitats humanes i no condicionat per les formes. Un dels nostres principals sentits, com a animals depredadors que som, és la mirada. Mirar el món és una manera de sentir el món i, per tant, depenent de com el mirem, el nostre sentir hi estarà condicionat. Mirem el món des d'un llenguatge concret i actualment el llenguatge que dona forma a la nostra mirada és el llenguatge abstracte de les ciències i les tecnologies. La nostra manera de mirar el món està construïda des de la tècnica; una mirada que instrumentalitza l'entorn i ens impedeix tornar a les coses de manera neta, és a dir, alliberada de les formes en les formes. A les societats de coneixement, el domini de llenguatge abstracte construeix la barrera científica i tecnològica que ens diu que una flor és simplement una flor, o com a molt, ens proporciona una mirada biològica de la flor. No hi veiem el misteri dels mons perquè el nostre mirar està tancat en el prisma científic i tecnològic.
L’APORTACIÓ DEL MITE
Karen Armstrong
Ja és hora de renunciar a la fal•làcia del segle XIX segons la qual els mites són falsos o representen una manera de pensament inferior. La mitologia, igual que la ciència i la tecnologia, amplia les possibilitats del gènere humà.
Avui dia la paraula “mite” acostuma a designar alguna cosa no verídica. Un polític acusat de cometre una patinada es defensarà dient que es tracta d’un “mite”, d’alguna cosa que mai va ocórrer. Quan escoltem històries sobre els déus que passegen per la terra, de morts que s’aixequen de les seves tombes o de mars que s’obren miraculosament per a permetre que un poble elegit fugi dels seus enemics, les rebutgem per increïbles, tenim ben clar que són relats de falsedat demostrable. Des del segle XVIII hem desenvolupat una perspectiva científica de la història; el que més ens preocupa és el que va ocórrer de debò. Però, en el món premodern, el que preocupava era el que significava determinat succés. Un mite era un fet que –en certa manera- havia ocorregut una vegada, però que en sí succeïa contínuament, A causa de l’ actual perspectiva estrictament cronològica de la història, no tenim un terme per a definir un esdeveniment d’aquesta natura, però la mitologia és com un art que va més enllà de la història i assenyala el que hi ha d’etern en l’existència humana, ajudant-nos a traspassar el caòtic flux de successos fortuïts i entreveure l’essència de la realitat.
En la nostra cultura científica acostumem a tenir nocions molt simplistes del diví. (…) Al principi no havia un abisme ontològic entre el món dels déus i el món dels humans, Quan aquests parlaven del diví, generalment es referien a algun aspecte de l’existència terrenal. (…) La funció de la mitologia era ajudar a plantar cara als conflictes humans. Ajudava a les persones a trobar el seu lloc en el món i la seva veritable orientació. És un error tractar els mites com a una forma inferior de pensament que cal deixar de costat quan els éssers humans arriben a la maduresa. La mitologia no és un precedent de la història, ni afirma que els seus relats siguin fets objectius.
(…) Els éssers humans som únics pel que fa a la conservació de la capacitat per al joc. Tret que visquin en condicions artificials de cautivitat, la resta d’ animals perden el seu sentit del lúdic inicial quan s’enfronten a la dura realitat de la vida salvatge. Els adults humans, en canvi, seguim gaudint amb diferents versions del joc i, com els nens, creant móns imaginaris. En l’art, alliberat de les restriccions de la raó i la lògica, concebem i combinem noves formes que enriqueixen la nostra vida, i el missatge de la qual considerem important i profundament “cert”. També en la mitologia contemplem una hipòtesi, li donem vida mitjançant un ritual, obrem en conseqüència, observem l’efecte que exerceix en la nostra vida i descobrim que ens ha permès comprendre millor el pertorbador trencaclosques del nostre món.
Per tant, un mite és cert perquè és eficaç, no perquè proporcioni una informació objectiva. (…) Mai hi ha una versió única i ortodoxa d’un mite. A mesura que canvien les circumstàncies, necessitem contar les nostres històries de forma diferent per a extraure d’elles la seva veritat eterna. Cada vegada que la humanitat dona un gran pas, revisa la seva mitologia i l’adapta perquè pugui parlar en les noves condicions de vida. Si el mite “funciona”, és a dir, si ens fa canviar la nostra ment i el nostre cor, si ens infon esperança i ens incita a viure d’una forma més plena, el mite és vàlid.
(…) El mite ens ensenya a veure el món d’una manera diferent; ens mostra com mirar en l’interior del nostre cor i com veure el món des d’una perspectiva que va més enllà del nostre propi interès. Però la mitologia només ens transformarà si podem seguir les seves orientacions. En essència un mite és una guia; ens diu què hem de fer per a enriquir la nostra existència. Si no ho apliquem a la nostra pròpia situació i no ho convertim en una realitat de la nostra vida, ens resultarà alguna cosa tan incomprensible i aliena com les regles d’un joc de taula, avorrides i complicades fins que comencem a jugar.
(extracte de: Karen Armstrong. Breu història del mite. Barcelona, Sargantana, 2005. pgs. 16-20.)
Relacionats
