La saviesa a

Petita introducció a la proposta de l'autor del "Núvol", a partir d'una selecció del llibre: "La verdad del silencio" (Herder, 2010) El text anònim anglès del segle XIV, El núvol del no-saber i Sri Nisargadatta Maharaj (Bombai, 1897-1981) coincideixen en un missatge concís i simple: per reconèixer el que en veritat som, cal descobrir les identificacions errònies. Ens identifiquem amb els nostres límits, desigs, pors, quan de fet en nosaltres, en cada ésser, es desplega l’existir ple, il·limitat. Els textos de l'autor anglès ocupen poques pàgines. Els del mestre de Bombai podríem dir que encara menys, doncs no va escriure ni una sola línia. Potser en una altra època la seva empremta s'hauria esborrat aviat, però en el temps de les gravacions i del paper imprès, els seus diàlegs (com va succeir amb els ensenyaments de Ramana Maharshi) han quedat recollits en nombroses publicacions. És sorprenent poder constatar com convergeixen…

"Escolta, oh mestre, les preguntes que vull fer-te. Amb gratitud escoltaré les respostes que sortiran dels teus llavis! En realitat, què són els lligams? Com han començat? Per què continuen existint? Com podem alliberar-nos-en? Què és el no-Ser? Com discernir entre el Ser i el no-Ser? ¡Aclareix-me, t'ho prego, cada un d'aquests punts! " Viveka-Suda-Mani (o "La joia suprema del discerniment") és un escrit atemporal que convida a interrogar-se, com el deixeble del text. Es tracta d’una obra de síntesi del pensament del mestre Sankara (Índia, Kerala, s.IX), considerat com el pare de l'escola advaita vedanta, la via de la no dualitat, a la qual va dotar d'una sòlida base teòrica. De família brahmánica, Sankara va destacar des de molt jove pels seus comentaris de les Escriptures i el seu esforç per corregir el rígid ritualisme del vedisme. Va viure com a monjo itinerant, predicant la via de la no-dualitat,…

Això és el que he sentit. Un matí, quan el Buddha era prop de Shravasti, al bosc de Jeta, en l'estat de Anathapindika, Ell i la Seva congregació de 1250 monjos van anar a la ciutat per mendicar el menjar, quan van tornar i van acabar de menjar van guardar les túniques i els bols i es van rentar els peus. Llavors el Buddha va seure i els demés es van asseure davant seu. D'entre l'assemblea es va aixecar el Venerable Subhuti. Es va descobrir l'espatlla dreta en senyal de respecte, es va agenollar sobre el seu genoll dret, i ajuntant els palmells de les mans es va inclinar davant el Buddha.

En una primera lectura, els sermons i tractats de mestre Eckhart semblen visar cap a altures ben difícils d’atansar, sense oferir escales ni cordes. Anima, amb insistència, a realitzar la naturalesa "divina", el propi ésser, il·limitat, infinit (...) Si llegint a Joan de la Creu es podria tenir la sensació d'estar davant d'un itinerari guiat, Eckhart sembla no oferir pistes concretes... De fet tan sense "escales" resulten l'un com l'altre quan apunten a l'orientació de les facultats més enllà de si mateix: "per sobre de si mateix i per damunt de les potències de l'ànima", només "desposseir-se del que no és, del jo i de tot el que li pertany"... (1980: 101). Però en actitud d’oients atents, sentim el seu esforç per reconduir la nostra mirada, vivim la seva provocació.