Els hadîths
Els hadîths són el recull de les paraules, exemples i consells que Muhammad digué el llarg de la seva vida i que els qui eren a prop d’ell varen anar recollint. Al hadîth número 37 del recull d’An-Nawâwî llegim: Diu un hadîth que quan varen interrogar el Profeta sobre l’adoració perfecta, aquest va respondre : “serveix Déu com si el veiessis en tot moment ja que, si tu no el veus, ell sí et veu en tot moment”. Un hadîth recull aquestes paraules : “Déu digué : s’acosten a Mi aquells qui posen en obra les meves paraules. Estimo a aquells qui em serveixen i quan Jo estimo, sóc la oïda per la qual el meu servent escolta, sóc els ulls amb els quals veu, sóc la llengua amb la que parla, sóc la ma amb la que agafa, sóc els peus amb els que camina. A aquell qui busca…
En Gandhi, el cercador de Déu i el polític formen una perfecta unitat
Una idea molt corrent, tant en àmbits religiosos com no religiosos, és pensar que les persones que es concentren en un procés espiritual són persones malaguanyades per les tasques socials i polítiques. És més, se'ls retreu que amb la seva mística el que fan és desviar la força de la religió de la seva veritable tasca que és arranjar els mals i les injustícies del món. La desvien de tal manera que la empren en benefici propi, dedicant-la al seu perfeccionament oblidant els mals dels seus germans. L'eficàcia de l'acció política i social rau en la racionalitat, en la força dels projectes que es proposen, en la capacitat de convèncer, en l'atractiu personal o moral dels líders. Tot això no te res a veure amb l'experiència espiritual o mística, sinó amb el convenciment respecte un ideal i amb la coherència dels actes ordenats de cara a la consecució de l'ideal…
La presència del Transcendent
La presència del Transcendent es fa sentir arreu, en tot temps i en tot lloc : una certesa que se’ns fa evident tan bon punt ens atansem al llegat de saviesa de les diverses cultures. Una mostra en són els Upanixads, “comunicacions” o “instruccions” -això vol dir el terme- dels mestres hindús de l’antiguitat als seus deixebles. Paraules que busquen obrir els ulls als deixebles, mostrar-los la via. Escoltem com el Chândogya Upanixad, del segle VII a.C., aproximadament, parla de Brahman, de l’Absolut : Allò que anomenem Brahman és l’espai exterior a l’home, exterior a l’home.És l’espai interior de l’home, interior de l’home.És l’espai interior del cor. És ple. És immutable.Llum que supera tot esplendor, llum que brilla sobre la terra i més enllà dels cels més alts.Aquesta és la Llum que brilla en el nostre propi cor.Tot és, en veritat, Brahman. És l’origen, la fi i la subsistència de…
Himne a Ra
Del text egipci que més còpies s'han trobat a les tombes és aquell que anomenem Llibre dels morts, un recull de pregàries, himnes, súpliques, sortilegis i explicacions de les diverses etapes fins a arribar al regne de la nova vida. El següent fragment és un bell himne a Ra, que ens pot recordar el llenguatge d’alguns passatges de l’Antic Testament: "Salut, oh Ra!Com Tum, t'aixeques per sobre l'horitzó,i com Horus-Khuti, culmines dalt del cel.La teva bellesa alegra els meus ulls,i els teus raigs il•luminen el meu cos sobre la terra.Quan navegues amb la teva barca celestial,la pau s'escampa pels vastos cels.Heus ací que el vent infla les veles i el teu cor s'alegra;amb ritme viu travesses el cel.Els teus enemics són derrotatsi la pau regna al teu voltant.(...)Gran és la teva bellesa a l'alba i cap al vespre,oh tu, Senyor de la vida i de l'ordre dels móns!(...)Heus ací que…
El “Llibre de la doctrina dels deures dels cors”
del savi jueu Ibn Paquda, que va viure a Saragossa al s.XI, ens parla de com buscar Déu. Insisteix, molt especialment, en com disposar les facultats. Així com l’aigua no es pot atrapar amb un colador, la raó i els conceptes no són l’eina adequada per a l’experiència del sagrat -ens diu Ibn Paquda-. Cal despertar la capacitat de percepció profunda present en tota persona. Heus aquí un breu fragment d’aquesta obra : Déu, en tot el seu poder i la seva glòria, roman més amagat que allò que està amagat, més llunyà que la mateixa llunyania. La raó només ens pot dir que Ell existeix. Però si la raó intenta penetrar en l’essència de Déu i atribuir-li conceptes, l’existència de Déu s’esfuma. Seria com voler escoltar amb els ulls o tastar amb la oïda : no és el pensament l’òrgan adequat per a penetrar en l’existència divina. La petjada…