Marià Corbí Ens hem proposat estudiar tres grans autors que plantegen la indagació de la dimensió absoluta de la realitat amb el sentir i el sentir humà. Són tres autors de pes: Mazu, del segle VIII, xinès, de la tradició del budisme chan; un musulmà del segle XIII, Rumi, de la tradició sufí; i un indi de finals del XIX i primera meitat del XX, Ramana Maharshi, de la tradició vedanta advaita. Són tres èpoques diferents i tres cultures diferents. Tots tres són mestres de la indagació amb el sentir i, sobretot, indagadors del sentir humà. Tots tres pretenen indagar la dimensió absoluta a la nostra pròpia interioritat, superant totes les construccions de l'ego, fins a arribar a la no dualitat.
EL PLURALISME RELIGIÓS COM A REVOLUCIÓ
Frédéric Lenoir*
El reconeixement del pluralisme religiós com un fet espiritual positiu (i no només com un fet consumat) és una posició teològica relativament nova. […] En el context de la ultramodernitat, veiem com s’elaboren veritables teologies de la diversitat religiosa en les que el pluralisme espiritual de la humanitat ja no es considera un mal que cal suprimir, sinó, per contra, un valor.
Per a comprendre l’abast d’aquesta revolució -que segueix sent marginal en els monoteismes-, cal tenir en compte les posicions anteriors: l’exclusivisme i l’inclusivisme. En la concepció exclusivista, els creients afirmen que la seva comunitat és l’únic espai de veritat i de salvació. Les altres religions estan excloses de la salvació. La postura inclusivista, que té aparença d’obertura, reconeix la presència de veritats parcials en les altres religions. No significa que consideri les altres religions com a mitjans de salvació complets […]. L’inclusivisme és una evolució, però no una revolució.
La veritable revolució encara ha d’arribar tot i que ja s’ha iniciat, essencialment en mitjans cristians, a través de l’elaboració d’una teologia pluralista de les religions que reconeix a l’altre en tant que altre i no perquè “se’ns assembla una mica”. Els fonaments de la teologia del pluralisme són molt diversos, però resideixen sovint en el vincle subtil entre teologia negativa (que arriba a qüestionar-se la pretensió de ser “l’intèrpret” de l’absolut) i reconeixement positiu de l’alteritat. Sense poder entrar aquí en el detall de l’anàlisi, citem, entre els promotors d’aquesta revolució, al teòleg protestant John Hick, que situa en el centre de l’absolut allò real, i no al Déu personalitzat, a Crist o a l’Església; el pastor Jean-Claude Basset, que ha aprofundit en la teologia negativa; el pare Stanislas Breton, a partir del seu interès pel budisme zen i la meditació sobre la kenosis de Crist (la renúncia de Crist mort en la creu); el sacerdot i psicoanalista Eugen Drewermann, que s’inspira sobretot en la psicologia profunda de Jung; o el teòleg jesuïta Jacques Dupuis, que recentment ha estat cridat a l’ordre per Roma per haver passat d’una postura inclusivista a una postura pluralista, a partir de la meditació profunda sobre el verb còsmic, tal com apareix sobretot en el pròleg de l’Evangeli de Joan.
[…] L’enfocament pluralista té conseqüències radicals sobre el diàleg interreligiós, que deixa de limitar-se a un intercanvi cordial (més val tolerar-se que fer la guerra) sinó com es mostra com una trobada autèntica amb absolut respecte de l’altre. No és aquesta la millor resposta teològica en front als intents d’instrumentalització de les religions amb finalitats polítiques -com hem vist a propòsit dels fonamentalismes musulmans i protestants que es recolzen en concepcions inclusivistes o exclusivistes de la salvació-? Fins i tot més enllà de l’àmbit de les religions, la teologia del pluralisme, com que rebutja la noció de “veritat única”, reconeix el valor de totes les recerques humanes de la veritat, siguin o no religioses.*Extracte de l’obra de Frédéric Lenoir: Las metamorfosis de Dios. La nueva
espiritualidad Occidental. Madrid: Alianza editorial, 2004. pgs. 298-299
Related Posts
This Post Has 0 Comments