Marià CorbíIntentem reflexionar sobre totes les conseqüències de la nostra condició d'animals necessitats, de depredadors.
Quina és la relació entre la nostra condició animal i l'aparició del temps-espai?
Els animals necessitats, per poder satisfer les nostres necessitats hem de modelar tota realitat en el temps-espai. Concebre's com a animal vivent suposa que em concebo com una individualitat davant d'un món d'individualitats on he de satisfer les meves necessitats. Haver de suposar-me com un individu davant d'un món exigeix que concep aquesta realitat com una contraposició en dualitat. He de suposar dos espais diferents, jo no em confonc amb allò que necessito i que he d'aconseguir. Per a aquesta operació he de pensar com desplaçant-me en un espai i en un temps. Per tant, per poder realitzar la meva depredació, he de desplegar un temps-espai. He de donar-los aquí com a existents, altrament no seria possible la meva supervivència.
Del Srimad Bhagavatam
El rei Yadu preguntà a Avadhuta:
“Et saludo, oh savi! Em podries dir quin mestre benvolent t’ha donat el coneixement suprem? Qui t’ha fet savi, veritablement?
I Avadutha li respongué així:
Oh rei, jo passejo per la Terra com un esperit lliure que ha rebut la saviesa de molts mestres. Et diré quins han estat: la terra, l’aire, l’aigua, el foc, la lluna, el sol, el cérvol, el peix, la serp i l’aranya.
Així com l’aigua és dolça i pura, així és l’Ésser. L’home pot manifestar dolçor i puresa en la seva conducta. Així doncs, vaig adoptar l’aigua com a mestre.
De la Terra he après paciència, indulgència i ser el sosteniment dels altres sense esperar cap mena de reconeixement.
El vent bufa per tot arreu, pels parterres de flors, als deserts, als pantans, als palaus i a les presons, sense aferrar-se a res, sense preferències ni cap mena de rebuig. Així, vaig per tot arreu escampant la benedicció de pau, sense aferrar-me a res. El meu mestre, el vent, em va donar aquesta lliçó.
En l’espai il•limitat hi ha núvols, estrelles, planetes, tempestes de sorra i mil altres coses, però cap d’elles l’atrapa. Així és l’Ésser que, present en tots els cossos d’homes i d’animals, present en savis, reis, insensats, pecadors i captaires, ningú no el pot embrutar. Aquesta és la meva experiència, la lliçó que he après de l’espai, el meu mestre.
Així com la Lluna és perfecta, tot i créixer i decréixer -fases de fet inexistents per a ella-, també l’Ésser és perfecte malgrat les seves aparents imperfeccions. Això és el que em va ensenyar la Lluna, la meva mestra.
De la mateixa manera que el sol, amb els seus raigs, absorbeix l’aigua de la terra per a tornar-la a restituir en una nova forma pura i fresca, de la mateixa manera, jo he de fer servir els elements d’aquest món no per al meu propi interès, sinó per a restituir-los en una nova forma més rica. Això és el que m’ha ensenyat el meu mestre, el Sol.
Per més que milers de rius aboquin les seves aigües al mar, aquest, tanmateix, es manté en els seus límits. Roman així, serena, la ment del que coneix l’Ésser, per molt que hi arribin objectes de tota mena. Això és el que he après del mar, el meu mestre.
De la mateixa manera que el foc adopta la forma dels objectes que cremen, l’Ésser assumeix les formes dels éssers, de les coses. De la mateixa manera que les flames pugen i baixen -però no el foc-, naixement i mort pertanyen al cos però no a l’Ésser. Així m’ho va ensenyar el meu mestre, el foc.
(del Srimad Bhagavatam, cap.XI. Text de l’Índia, de llarga tradició oral i escrit vers el s.V a.C.)
This Post Has 0 Comments