Marià CorbíIntentem reflexionar sobre totes les conseqüències de la nostra condició d'animals necessitats, de depredadors.
Quina és la relació entre la nostra condició animal i l'aparició del temps-espai?
Els animals necessitats, per poder satisfer les nostres necessitats hem de modelar tota realitat en el temps-espai. Concebre's com a animal vivent suposa que em concebo com una individualitat davant d'un món d'individualitats on he de satisfer les meves necessitats. Haver de suposar-me com un individu davant d'un món exigeix que concep aquesta realitat com una contraposició en dualitat. He de suposar dos espais diferents, jo no em confonc amb allò que necessito i que he d'aconseguir. Per a aquesta operació he de pensar com desplaçant-me en un espai i en un temps. Per tant, per poder realitzar la meva depredació, he de desplegar un temps-espai. He de donar-los aquí com a existents, altrament no seria possible la meva supervivència.
YHVH és sinònim de llibertat
[…] YHVH és gairebé sinònim de llibertat. En el preàmbul de les deu Paraules (en hebreu aquest passatge no es diu “manaments”, dibrot significa “paraules”), no llegim “no tinguis més Déu que Déu (Elohim), sinó “no hi ha altre Elohim”. No és una ordre, és una proposició, la indicació d’un camí, d’una direcció, d’un projecte: camí d’alliberament. Som esclaus de la imatge que ens fem de Déu, però en primer lloc, esclaus de la imatge que ens fem de nosaltres mateixos. En l’U no hi ha dos, no hi ha altre més que l’U. La llibertat és exigent. No tenir més Elohim que YHVH apunta a no afegir-hi res, no associar-hi cap altre valor davant, contra, al costat, en front de Mi-jo YHVH, cap religió, cap doctrina, cap ambició, cap projecte, cap objecte, cap poder. YHVH prohibeix la reducció de l’inefable a un atribut, una creença, una idea. Si li adjudiques alguna idea, redueixes a Déu a aquesta idea. Qualsevol afirmació el situa en el pol de la dualitat, mentre que YHVH es manté sempre més enllà de tot nom o qualitat. El seu nom impronunciable en vol donar testimoni. […]
– Però aleshores com se’l pot conèixer? Què queda?
– Què queda?
– Res?
– No ben bé. Queda la meditació sobre la inconsistència de tota cosa, sobre la irrealitat de les coses, sobre la vacuïtat. També queda l’alè, aquell alè de YHVH que també és en nosaltres; queda la llum interior que no té mesura […] “insufla” la seva pròpia indeterminació infinita a la terra en un buf, un alè, una consciència de vides. “Vides” no té singular en hebreu, i aquest plural és l’anunci de la llibertat, de la desidentificació.
(…) No buscaràs YHVH en una forma creada, en una imatge, en la teva imatge de tu mateix. El buscaràs en tu, en un “tu” sense imatge, indescriptible, que trascendeix el “jo” que pots identificar. Quan en tu ja no hi hagi més que un Mi-jo, serà YHVH, en el jo sense descripció, sense identitat, trobaràs el Jo sóc, El que Es.
Patrick Levy. Le Kabbaliste: rencontre avec un mystique juif. Paris, Eds. du Relié, 2002. 327 p. (pgs. 119-129)
This Post Has 0 Comments