LA LLUM

Eloy Sánchez Rosillo

No es pot preveure. Succeeix sempre
quan menys ho esperes. Pot passar que vagis
pel carrer, amb presses, perquè fas tard
per poder lliurar un carta a correus, o que
siguis a casa, al vespre, llegint
un llibre que no t’acaba de convèncer;
també pot ser que sigui l’estiu
i que siguis assegut a la terrassa
d’una cafeteria, o que sigui l’hivern i plogui
i et facin mal els ossos; que estiguis trist o cansat,
que tinguis trenta anys o que en tinguis seixanta.
Resulta imprevisible. Mai es pot saber
quan ni com succeirà.

Transcorre
la teva vida, igual que ahir, comú i quotidiana
«Un dia més», et dius. I tot d’una,
es desplega una llum poderosíssima
en el teu interior, i deixes de ser l’home que eres
fa tan sols un moment. El món, ara,
és per tu del tot diferent. Es dilata
màgicament el temps, com en aquells dies
llargs de la infància, i respires al marge
de l’obscur fluir i del seu mal.
Praderies del present, per les que vagues lliure
de culpes. Una insòlita aqüitat
habita el teu ésser: tot és clar, tot
ocupa el seu lloc, tot coincideix, i tu,
sense lluita, ho comprens.
Tal vegada dura
el miracle un sol instant; després tot torna
a ser com era abans de que aquella llum
t’oferís tanta veritat, tanta misericòrdia.
Et sens, però, conformat, net, feliç, salvat,
ple de gratitud. I cantes, cantes.

Eloy Sánchez Rosillo. Las cosas como fueron. Barcelona, Tusquets, 2004. p. 287-288