Muhàmmad. Una sola tribu

“Fa molts anys, a les llunyanes terres d’Aràbia, un noi, Muhàmmad, pasturava les ovelles del seu oncle Abu Tàlib. Muhàmmad havia nascut vers l’any 570 a la Meca…”
Quin era el món en el que va créixer el profeta Muhàmmad? Quina societat, quines creences, quines formes de vida? Quina transformació aporta la seva predicació? Una aproximació a l’islam a partir d’una narració que forma part del llibre Les religions, cinc claus (Octaedro, 2007) 

descarregar tot el capítol

MUHÀMMAD. Una sola tribu

Fa molts anys, a les llunyanes terres d’Aràbia, un noi, Muhàmmad, pasturava les ovelles del seu oncle Abu Tàlib. Muhàmmad havia nascut vers l’any 570 a la Meca, una ciutat que es troba a les muntanyes que voregen el Mar Roig, en una zona de pas per a les caravanes de mercaderies. Com la majoria de les ciutats d’aquell temps, els carrers de la Meca eren estrets i s’aixecava molta pols terrosa amb el pas dels animals i les persones. La gent hi anava a vendre i a comprar, hi havia molt moviment, però el que feia de la Meca una ciutat especial era la Ka’bah. Aquest era el nom del temple que es trobava a la plaça principal de la ciutat on els viatgers vinguts d’arreu adoraven els seus déus.

Ka’bah significa “cub” i aquesta era (i és) la forma d’aquell temple, una construcció quadrada de quinze metres d’alçada, reconstruïda diverses vegades que, segons explica la tradició transmesa de pares a fills, havia aixecat  el patriarca Abraham amb l’ajut del seu fill Ismael per ajudar a recordar Déu. Amb el pas del temps, cada tribu creia en més déus i en més esperits protectors i la Ka’bah servia per a guardar el record de tots ells. Per totes les terres d’Aràbia era costum dirigir-se cap a la Meca i el seu temple quadrat per a adorar els déus (fins a 360 déus!) que protegien les diverses tribus.

Tribus? Sí. En aquell temps, per la gent d’Aràbia el més important no era si havies nascut en un lloc o en un altre, si eres d’aquest  país o d’aquell. El que comptava era en quina família havies nascut. Acostuma a ser així entre els pobles nòmades que viuen buscant pastures pels ramats o llocs de cacera i que s’han d’anar traslladant, ara aquí ara allà. Les fronteres que compten no són les que separen territoris, sinó les que identifiquen els grans grups familiars i marquen els límits entre “els de dins i els de fora” de la tribu. Són fronteres de sang, de llinatge. Tots els parents d’una família, avis, germans, pares, cosins i parents llunyans, tots constitueixen com una sola gran família: és el que anomenem “tribu”. Com que cada tribu agrupava molta, molta gent, les famílies de parentiu més pròxim formaven clans. A cada tribu hi havia, doncs, diversos clans, i a cada clan vàries famílies.

Gent de totes les tribus anaven fins La Meca per comerciar i pregar, però la tribu més important entre els habitants de la ciutat era la dels Quraixites i molt especialment, el clan dels Omeies. La família de Muhàmmad pertanyia a un altre dels clans de la tribu Quraixita, el dels Hachim, el clan que vigilava i tenia cura del Zem Zem, la font sagrada de la ciutat.

El pare de Muhàmmad va morir en una lluita unes setmanes abans de que ell nasqués. Quan només tenia sis anys, va morir també la seva mare. Muhàmmad  es va quedar a viure primer amb l’avi i, quan va ser una mica més gran, a casa del seu oncle Abu Tàlib, a les muntanyes, lluny de la ciutat. El noi ajudava l’oncle amb els ramats. De tant caminar per les muntanyes va aprendre a reconèixer i interpretar la direcció de cada vent. Va aprendre a llegir els núvols i els moviments dels estels, i també els noms  de tots els ocells dels cels, i a trobar tota mena de plantes. Coneixia cada racó on es podia trobar aigua, encara que fos un oasi ben petit o un invisible corrent subterrani.

Van passar els anys i aquell jove pastor va créixer i, gràcies a tot allò que sabia, es va convertir en un dels millors guies de caravanes de la regió. Quan algú havia de transportar els seus béns en camells, travessant els deserts, buscava a Muhàmmad per a que dirigís l’expedició. S’havia guanyat el sobrenom d’Amin, que vol dir el fidel, aquell en qui pots confiar. Entre les caravanes que guiava hi havia les de Khadidja una vídua que, des que va morir el seu marit, es va fer càrrec tota sola del comerç i l’administració de les propietats. Khadidja va trobar un gran ajut en el bon seny i criteri d’aquell home jove i el va fer soci dels seus negocis. Després es va casar amb ell, i del matrimoni nasqueren tres nens que van morir petits i quatre nenes. Muhàmmad i Khadidja ho compartien tot i van viure vint-i-dos anys molt units, amb les seves filles, fins la mort de  Khadidja.

La feina no impedia a Muhàmmad passar llargues estones de solitud a les muntanyes, o sota els estels de la nit, com quan era un jove pastor. Quan era un noi i tenia cura dels ramats, tenia tot el temps per a pensar. Havia après a escoltar quan sembla que no se sent res. A escoltar des de dins, des d’aquell fons  on s’aprenen veritats amb paraules i sense paraules. Molt especialment a les nits, sota aquell mantell estelat que embolcalla la terra, de vegades el cor de Muhàmmad s’eixamplava com si hagués d’esclatar. I Muhàmmad sabia que no havia de témer res, que el gran misteri del món tenia cura d’ell. Allà, sota aquella immensitat estelada, sentint a prop l’escalfor dels camells i les ovelles, i les veus dels vents de la nit, la Ka’bah i tots els seus déus li semblaven una cosa molt petita.

N’hi havia un altre, molt més gran, que era per tot arreu. N’estava segur. No tenia un nom, però Muhàmmad prou que el sentia, a prop i lluny. Tampoc tenia forma, però el podia notar en qualsevol forma. De vegades, quan vigilava els ramats, li semblava com si algú més estès vigilant, als ramats i a ell, prenent cura de tot. “És Ell -pensava Muhàmmad-, el gran misteri del món. D’Ell van donar testimoni, en els temps antics, Abraham i Moisès, Isaïes i Jesús. És d’Ell de qui parlaven tots els profetes. És Ell, l’Únic Déu”. I Muhàmmad buscava estones per escoltar en el silenci, per a comprendre més i més tot allò que anava descobrint.

Quan es va fer gran no es va oblidar d’escoltar per dins. Al contrari. Com més coses veia i sentia per fora més necessitat en tenia. Cada any s’organitzava les feines per tal de poder dedicar quatre setmanes, un mes, només a això, a escoltar per dins, sense haver-se d’ocupar de caravanes ni de res. Durant aquest temps vivia retirat en una cova que hi ha al mont Hira, no gaire lluny de la Meca. Cada dia que passava, més segur estava que alguna cosa havia de fer per a recordar als seus les paraules dels antics profetes. Una nit del novè més de l’any, aquell que s’anomena Ramadà, en el retir a la cova del mont Hira, en el seu cor va sentir molt clarament com si algú li digués:
“Muhàmmad, tu seràs la veu d’Ell, tu seràs el seu profeta”
Descarregar tot el capítol