Ocell roig

Petita tria del poemari Ocell roig, de Mary Oliver (Ohaio, 1935), traduït i prologat per Corina Oproae (Godall edicions, 2018). Ens diu la traductora: “El lector és convidat a viure, a través de la porta d’entrada que és el poema, tota l’autenticitat de l’univers, és convidat a aprendre dels mestres de tota una vida, de ‘l’òliba al matí fosc’, del ‘rossinyol al sol rogent’, ‘del vent entre els arbres’ […] Mary Oliver aconsegueix trobar vida i lliçons de vida en el mal i en el bé, en la foscor i en la claredat, en l’interior i en l’exterior, en la vida i en la mort. I aquestes lliçons de vida ens les transmet a nosaltres com a lectors. La poesia, ens diu, ve amb la intenció d’actuar en nosaltres, els lectors, de la mateixa manera que va actuar en ella, la poeta, allò que va produir el xoc entre el seu interior i el seu exterior i la va portar a escriure el poema.”

 

Autoretrat

Ai, si ara tingués vint anys, i tant d’amor a la vida

i encara tanta energia!

Endavant, cames meves!

Hi ha les dunes llargues i pàl·lides, a l’altre costat

les roses floreixen i no troben en la seva labor

cap adversitat per a l’esperit.

 

Amunt, cames meves! Hi ha les roses, i ha el mar

que brilla com una cançó, com un cos

que desitjo tocar

 

encara que no tingui vint anys

i que aviat en tindré, oh!, setanta. I encara

tant d’amor a la vida! I encara

tanta energia!

 

 

Els mestres

 Òliba al matí fosc,

rossinyol al sol rogent

rosts de tarda assolellada

declamen senzillament

davant del món

tot el que he intentat

posar en paraules,

però no he sabut encara

així que no m’allunyo

gaire d’aquella escola

amb el sostre

blau o estrellat,

i escolto aquells mestres,

i d’altres també––

el vent entre els arbres

i la remor de les ones––

perquè són els que els que em guien

des del meu jo eixorc

on feinejo i pujo

l’escala d’idees del llenguatge––

aïllada, com tots nosaltres

en singular,

paro l’orella

a les exuberàncies

del rossinyol i de l’òliba,

de les onades i del vent.

I després, en la calma de la paraula perfecta,

quina gran quietud!

 

 

De vegades

…

Instruccions per viure una vida:

Para atenció.

Meravella’t.

Digues-ho.

 

 

Ni això, ni allò altre

 Ni res tampoc,

ni el vent de l’est que es diu

pluja,

ni les escalfors ardents de les dunes

a la corona de l’estiu,

ni les paparres, aquest nou i feroç populatxo,

 

ni el President que estima la sang,

ni les agències governamentals que estimen els diners,

canviaran

el meu amor per vosaltres, amics i estimats meus,

o per vosaltres, oh, fantasmes d’Emerson i Whitman,

 

o per tu, oh, cel blau d’un matí d’estiu,

que em fa rodar dins un bocoi de gratitud

costa avall,

 

o per tu, el més vell dels amics: l’esperança;

o per tu, el més nou dels amics: la fe;

 

o per tu, la més senzilla i preuada de les sorpreses,

la meva pròpia vida.

 

 

Li pregunto al Percy com hauria de viure la meva vida

Estima, estima, estima, diu el Percy.

I corre tot el que puguis

per platges daurades, o per runes, o per polsim.

 

Després ves a dormir.

Oblida’t de la calor del cos, del cor que batega.

Després, confia.

 

 

Matins a Blackwater

Durant anys, cada matí, bevia aigua d

e l’estany de Blackwater.

Tenia gust de fulles de roure i també, sens dubte,

de peus d’ànecs.

 

I sempre m’apaivagava la set

amb aigua del bol eixut del nostre passat llunyà.

 

El que vull dir és

que el passat és el passat,

i el present és el que és la teva vida,

i tu ets capaç

de triar el que serà,

estimat ciutadà.

 

Així que vine a l’estany,

o al riu de la teva imaginació,

o al port dels teus desigs,

 

i posa els llavis entorn el món.

I viu

la teva vida.

 

 

Qui ho va dir, això?

Alguna cosa va mormolar no sé què

que no era ni una paraula.

Era més aviat silenci

que es podia entendre.

Estava dempeus

a la vora de l’estany.

No s’hi veia res

de vivent, el que diem vivent.

Tot i això, la veu va entrar en mi,

en la meva vida-cos,

amb tanta felicitat.

I allà no hi havia res més

que, l’aigua, el cel, l’herba.

 

 

Avui, i potser demà també

Plena de pensaments, de planys, d’esperances rompudes

o encara no rompudes,

plena de records, d’orgull, i més que res

de dolor personal, esmerçat,

 

començo una altra pàgina, un altre poema.

 

Tantes idees omplen el dia! Els poso

camisoles de paraules, de vegades els poso

petites sabates que rimen.

 

Quina vida d’elit!

 

Mentre en algun lloc algú besa la cara d’algú que plora.

Mentre en algun lloc les dones marxen a les tres de la matinada––

lluny, a buscar aigua.

Mentre en algun lloc una bomba és a punt d’esclatar.

 

 

On ets?

On ets?

Saps que el cor té una masmorra?

Porta llum! Porta llum!