Inici

Lo oscuro luminoso “Eso” es una noticia que me desborda en todo, por ello es lo oscuro, pero la noticia logra que lo oscuro sea luz, tanta luz que es oscuro, luz oscura que me ciega, lo sé y lo verifico con un saber que no sabe, pero que es la certeza que elimina toda duda. ¡Una bendita noticia! Nada engendra más temor que lo oscuro cara a cara. ¡Mira la luz, no le temas!

Marià Corbí La mort, la gran caçadora, ja m'està enxampant. Sé que és implacable, però no és pas enemiga. He d'afanyar-me a escoltar el que diuen totes i cadascuna de les coses. Em parlen clarament i em diuen: No som allò que et diuen els teus sentits. Tampoc no som la interpretació que fas de nosaltres, segons el PAC cultural que et regeix. Som allò que diem, no allò que tu ens fas dir. Escolta'ns i et parlarem sense paraules, i ens comprendràs. No vinguis a nosaltres esperant res. No vagis dient-nos què som. Calla. Si t'interesses per nosaltres, i no pel que penses aconseguir de nosaltres, si el teu interès és veritable, perquè sí, perquè estem davant teu i amb tu, et parlarem clar.

Marià Corbí Fa dècades que vaig aprendre a tornar-me a les coses, i des de llavors ho he estat practicant amb tota la intensitat que he sabut. Però el que he plantejat en els darrers apartats, d'alguna manera, és un pas més en la meva concepció del que és el camí espiritual, no només per a mi sinó per als membres de les societats de coneixement i per a les societats en trànsit. El que crec que és novetat és que he comprès que aquests tipus de societats tenen les coses més clares, nítides i senzilles del que s'havia imaginat. Les noves societats que, o no poden creure o tenen dificultats per mantenir les creences, n'hi haurà prou que adoptin una actitud semblant a la dels artistes. Els artistes no necessiten fer divina a la bellesa, ni enviar-la al cel, es tornen només, amb tot el cor i la ment, a les coses, per poder captar la seva bellesa multiforme i inacabable per sentir-se commoguts i necessitats de dir el miracle, la meravella i el misteri que van veure en les humils coses del nostre món, modelat per la nostra necessitat a cada tipus de cultura. I allò que amb les seves creacions són capaços de dir val per a totes les cultures i per a tots els pobles i tota la història humana, si els humans tenen la sensibilitat prou educada.

CETR Presentem tres textos que, conjuntament, busquen aproximar-se tant a la pregunta de si hi ha el lliure albir com a les conseqüències antropològiques i epistemològiques que implicaria la no existència del lliure albir. Hi ha lliure albir? de Marià Corbí; Un únic actor de Marta Granés a partir de textos de Marià Corbí; La meva vida no em pertany de Jose Manuel Bobadilla

José Manuel Bobadilla Som un animal amb un doble accés a la realitat. Un accés relatiu a les necessitats humanes dominat per les formes i un altre de no relatiu a les necessitats humanes i no condicionat per les formes. Un dels nostres principals sentits, com a animals depredadors que som, és la mirada. Mirar el món és una manera de sentir el món i, per tant, depenent de com el mirem, el nostre sentir hi estarà condicionat. Mirem el món des d'un llenguatge concret i actualment el llenguatge que dona forma a la nostra mirada és el llenguatge abstracte de les ciències i les tecnologies. La nostra manera de mirar el món està construïda des de la tècnica; una mirada que instrumentalitza l'entorn i ens impedeix tornar a les coses de manera neta, és a dir, alliberada de les formes en les formes. A les societats de coneixement, el domini de llenguatge abstracte construeix la barrera científica i tecnològica que ens diu que una flor és simplement una flor, o com a molt, ens proporciona una mirada biològica de la flor. No hi veiem el misteri dels mons perquè el nostre mirar està tancat en el prisma científic i tecnològic.