PARAULES DELS RABINS

Heus aquí una petita selecció del mestratge hassídic *. El moviment hassídic (hasid, “piadós”) neix en el sí del judaisme polonès en el segle XVIII, de la mà d’Israel ben Eliézer (1700-1760) -o Baal Shem Tov (“mestre del bon nom”)-, com a moviment de renovació que volia alliberar l’herència jueva de l’acumulació de càrregues legalistes. El Baal, amb la seva actitud, subratlla la joia de viure davant l’omnipresència de l’Etern. Entre els continuadors del moviment destaquen figures com Rabí Beer de Mezdritch, el Maguid (predicador), Rabí Nachman de Braslav o Rabí Pinjas.

Un dia el Baal Shem es va aturar al llindar d’una sinagoga i es va negar a entrar. “No puc entrar” -va dir-. “És tota plena d’ensenyaments i de pregàries des del terra fins al sostre i de paret a paret. No hi queda espai per poder entrar!” I com que va veure que els que l’envoltaven se’l miraven sense comprendre, va afegir: “les paraules que surten dels llavis d’aquells que no tenen el cor inclinat cap el cel quan ensenyen o preguen, no arriben a enlairar-se i omplen aquesta casa de gom a gom, des del sòl fins al sostre”.

Després de la mort del maguid els seus deixebles es reunien i parlaven sobre les coses que havia fet. Quan li va tocar el torn a Rabí Shneur, aquest els va preguntar: “sabeu per quin motiu el nostre mestre anava cap a l’estany tots els dies abans de l’alba i es quedava allà una estona abans de tornar a casa?” Ells no li van saber respondre. Rabí Zalman va continuar: “Estava aprenent el cant amb el què les granotes lloen a Déu. No és gens fàcil aprendre aquest cant”.

Rabí Pinjas va dir: “en cadascú hi ha algun bé preciós que no existeix en ningú més. Per això va ser dit: “no menyspreïs ningú”

El rabí Berditchev solia cantar un cant, una part del qual deia així:
Allí on m’aventuro: Tu!
Allí on medito: Tu!
Només Tu, de nou Tu, sempre Tu!
Tu! Tu! Tu!
Quan estic satisfet: Tu!
Quan estic trist: Tu!
Només Tu, de nou Tu, sempre Tu!
El cel ets Tu, la terra ets Tu,
Tu per damunt, Tu per sota,
En cada començament, en cada final,
Només Tu, de nou Tu, sempre Tu!
Tu, Tu, Tu!

El maguid va dir un dia als seus deixebles: “jo us ensenyaré la millor manera de recitar la Torà. Heu de deixar de ser conscients de vosaltres mateixos. No heu de ser més que una oïda que escolta el que l’univers de la paraula està dient constantment en el vostre interior. En el moment en que comenceu a escoltar el que vosaltres mateixos dieu, atureu-vos”.

Això és el que Rabí Leib, fill de Sara, acostumava dir dels rabís que explicaven la Torà. “Què més és que expliquin la Torà! Un home ha de fer que les seves accions siguin una Torà i que ell mateix es converteixi en Torà, i tan completament que un pugui saber per les seves actituds i els seus gestos i per la seva immòbil unió amb Déu que ell mateix s’ha fet com el cel. D’una persona així s’ha dit : ‘no hi ha discurs, no hi ha paraules ni s’escolta la seva veu. El seu llinatge recorre tota la terra i les seves dites arriben fins a la fi del món’.”

Una vegada, de petit, Yitzhak Meir va ser dut per la seva mare a casa del maguid de Kosnitz. Algú va voler burlar-se del nen, dient-li:
– Petit Yitzhak, et donaré un florí si em dius on viu Déu.
I jo -va respondre el nen- te’n donaré dos si em dius on no viu.

Va dir el maguid a Rabí Zusia, el seu deixeble: No puc ensenyar-te els principis del servei als altres.
Però els podries aprendre d’una criatura i d’un lladre. De la criatura pots aprendre tres coses:
– està content sense motiu especial
– no roman ociós ni per un instant
– quan necessita alguna cosa ho exigeix vigorosament.
El lladre pot ensenyar-te aquestes altres coses:
– treballa de nit
– si no acaba el que ha de fer en la primera nit, hi dedica la segona
– ell i els què treballen amb ell s’estimen mútuament
– arrisca la seva vida per petits guanys
– estima el seu ofici i no el canviaria per cap altre.

Cert dia, a la vigilia de Shavuot, la festa de la Revelació, el rabí de Rizhyn, després de la benedicció del menjar, va dir: “moltes vegades quan el meu antecessor, el sant maguid, instruïa als seus deixebles a taula, ells més tard, de camí a casa, acostumaven a discutir les lliçons del mestre. I cadascú ho citava de manera diferent i tenia la certesa d’haver sentit allò i no una altra cosa. I totes les seves dites es contradeien. I no era possible esclarir la qüestió perquè quan arribaven de nou davant el maguid i l’interrogaven, ell només repetia la sentència tradicional: “totes dues coses, això tant com allò “. Llavors els deixebles van comprendre el sentit de la contradicció. Perquè a l’origen la Torà és una més de les setanta cares del món. Quan un ésser humà mira atentament a un d’aquests rostres, no té ja necessitat ni de la paraula ni de l’ensenyament, perquè rep el missatge des del Rostre etern.

En relació amb el versicle de les Escriptures que diu : “Jo era entre el Senyor i vosaltres”, Rabí Mijail de Zlotchov va dir : “El ‘jo’ és entre Déu i nosaltres. Quan algú diu ‘jo’ i col·loca aquest “jo” per damunt del Creador, aixeca un mur entre ell i Déu. Però si ofereix el seu ‘jo’, llavors no hi ha res que els separi. Perquè és a ell a qui fan referència les següents paraules: ‘Jo sóc per al meu estimat i el seu desig es gira vers mi’. Quan el meu ‘jo’ és del meu estimat, llavors és cap a mi que es gira el seu desig”.

Es diu que quan rabí Shlomó bevia te o cafè, tenia el costum d’agafar un terròs de sucre i sostenir-lo a la mà mentre bevia. Una vegada el seu fill li va preguntar: “pare, per què fas això? Si necessites sucre, posa-te’l a la boca, però si no en necessites, per què l’agafes?” Quan va haver buidat la seva tassa, el rabí va donar al seu fill el terròs de sucre que havia conservat a la mà i li va dir que el provés. El fill se’l va posar a la boca i va tenir una gran sorpresa, doncs no quedava en el sucre cap dolçor. Temps després, quan explicava això, el fill comentava: aquell en qui tot roman unit, pot tastar amb la mà tanmateix com si fos la llengua”

* (a partir de: Martin Buber. Cuentos jasídicos. Paidós Orientalia, 4 vols.)