Qui és Jesús?

Jesús va ser un home com nosaltres.
Com és que va tenir tant poder i tanta grandesa?

Si es té en compte l’accés humà a la doble dimensió del que és real, és possible comprendre millor l’aportació de Jesús sense necessitat de fer-lo Déu ni Fill de Déu.
Ell, com tots nosaltres, no va ser “ningú vingut a aquest món”. Ell, com tots nosaltres, va ser el misteri dels mons, la dimensió absoluta.

Quina és la diferència entre Ell i nosaltres?
Ell va ser plenament conscient de la nostra condició d’animals constituïts, com a tals, per la nostra competència lingüística, és a dir, va ser conscient de la seva doble dimensió del real com a vivent humà i de la seva condició radical de la seva autèntica realitat, la dimensió absoluta, ser-la sense cap distància; va arribar a saber que la seva realitat era aquesta dimensió absoluta i només ella.
Va arribar a saber de la seva plena condició de vivent, però va saber també que la seva condició humana no posava cap frontera a la seva condició de dimensió absoluta. Ni frontera ni interposar cap realitat que no fos aquesta dimensió. Viva tot el seu ésser humà com la forma de la dimensió absoluta que és, que som. Ell era el misteri dels mons que es manifestava de manera humana.
Ell ho va ser, com totes les criatures, però perfectament conscient de la seva autèntica condició. Aquesta lucidesa seva de ment i de tot el seu sentir el va fer transparent a si mateix i a tota persona que el pogués veure.

Aquesta va ser la font del seu poder, de la seva saviesa i de la seva força de convicció. Aquesta total transparència és el que li va crear enemics, perquè la seva transparència mostrava la falsedat de qualsevol altre poder i de tota altra pretensió de saviesa.
Allò que ell va ser, ens mostra el que nosaltres també som. Ell és el nostre germà en tot. Un germà, no un Senyor, que mostrant-nos allò que en realitat som, ens salva de l’error en què vivim creient-nos algú vingut a aquest món, pobres criatures.
Ell, des de si mateix, revela el misteri dels mons, la nostra pròpia realitat. No ens revela una doctrina a creure i a la qual sotmetre’s, ni un projecte col·lectiu etern, ni va voler fundar una religió.
Ell ens ensenya a no encegar-nos amb el nostre egoisme, sinó a morir-hi, perquè puguem veure el que Ell ens revela en si mateix, en les seves paraules, en les seves obres.

Aquesta va ser la tasca de tots els grans mestres de la història humana, no només la tasca de Jesús. Ell és, sens dubte, gran entre els grans, però el misteri dels mons brilla en tots ells, enlluernadorament. Els nostres febles ulls no són capaços de discernir i, menys, jutjar, quina brillantor és més o menys gran. Plantejar-se aquesta qüestió és plantejar-se una pregunta impossible de contestar, perquè la dimensió absoluta és inobjectable, es presenti com es presenti. A més, aquesta pretensió de voler saber quin dels mestres és el més gran, no serveix per res, i menys per rebre millor la llum, amb la nostra ment i en el nostre cor, només per donar-nos falses seguretats.

Ell no és l’únic que va poder complir plenament el seu destí humà. Gràcies al seu testimoniatge, tots nosaltres estem cridats a complir aquest destí.