Societat en canvi

Marià Corbí Caldrà convèncer la gent que les ciències, ni tan sols les ciències humanes, no són capaces de resoldre els problemes axiològics. Igualment, caldrà convèncer la gent que no es poden continuar interpretant des de l'Epistemologia Mítica (a partir d'ara EM), com a descripció de les realitats, tot i que estiguin encara en procés. Les ciències no descriuen la realitat, la modelen. Les qüestions axiològiques tenen les seves pròpies maneres de resoldre's. És molt important que els col·lectius prenguin consciència que tot allò que fa referència a sistemes axiològics té, ara, un mal funcionament. Amb consciència que tot està funcionant malament, caldria intentar per tots els mitjans conduir les societats actuals perquè tinguin una experiència immediata i directa a la doble dimensió (a partir d'ara 2D) de tota realitat. Aquesta seria la base per cercar una solució.

Marià Corbí Fa dècades que vaig aprendre a tornar-me a les coses, i des de llavors ho he estat practicant amb tota la intensitat que he sabut. Però el que he plantejat en els darrers apartats, d'alguna manera, és un pas més en la meva concepció del que és el camí espiritual, no només per a mi sinó per als membres de les societats de coneixement i per a les societats en trànsit. El que crec que és novetat és que he comprès que aquests tipus de societats tenen les coses més clares, nítides i senzilles del que s'havia imaginat. Les noves societats que, o no poden creure o tenen dificultats per mantenir les creences, n'hi haurà prou que adoptin una actitud semblant a la dels artistes. Els artistes no necessiten fer divina a la bellesa, ni enviar-la al cel, es tornen només, amb tot el cor i la ment, a les coses, per poder captar la seva bellesa multiforme i inacabable per sentir-se commoguts i necessitats de dir el miracle, la meravella i el misteri que van veure en les humils coses del nostre món, modelat per la nostra necessitat a cada tipus de cultura. I allò que amb les seves creacions són capaços de dir val per a totes les cultures i per a tots els pobles i tota la història humana, si els humans tenen la sensibilitat prou educada.

CETR Presentem tres textos que, conjuntament, busquen aproximar-se tant a la pregunta de si hi ha el lliure albir com a les conseqüències antropològiques i epistemològiques que implicaria la no existència del lliure albir. Hi ha lliure albir? de Marià Corbí; Un únic actor de Marta Granés a partir de textos de Marià Corbí; La meva vida no em pertany de Jose Manuel Bobadilla

José Manuel Bobadilla Som un animal amb un doble accés a la realitat. Un accés relatiu a les necessitats humanes dominat per les formes i un altre de no relatiu a les necessitats humanes i no condicionat per les formes. Un dels nostres principals sentits, com a animals depredadors que som, és la mirada. Mirar el món és una manera de sentir el món i, per tant, depenent de com el mirem, el nostre sentir hi estarà condicionat. Mirem el món des d'un llenguatge concret i actualment el llenguatge que dona forma a la nostra mirada és el llenguatge abstracte de les ciències i les tecnologies. La nostra manera de mirar el món està construïda des de la tècnica; una mirada que instrumentalitza l'entorn i ens impedeix tornar a les coses de manera neta, és a dir, alliberada de les formes en les formes. A les societats de coneixement, el domini de llenguatge abstracte construeix la barrera científica i tecnològica que ens diu que una flor és simplement una flor, o com a molt, ens proporciona una mirada biològica de la flor. No hi veiem el misteri dels mons perquè el nostre mirar està tancat en el prisma científic i tecnològic.

Marià Corbí «No tenemos nada que hacer en esta hermosa Tierra, en este pequeño y maravilloso planeta; no tenemos otra tarea que cumplir que vivir para reconocer toda la maravilla que nos rodea. Vivimos para tener la posibilidad de reconocer. Reconocer es testificar que hemos visto y sentido lo que está frente a nosotros. Reconocer es decirle a todo que hemos advertido su presencia, que hemos visto su esplendor, su belleza, su inmensidad y que nos hemos maravillado de su existencia y la hemos amado. Ese es nuestro destino. Somos una chispa de luz que salta del fuego de la tierra, ilumina por unos instantes lo que le rodea y se apaga volviendo otra vez a la tierra. Hay chispas de luz grandes y pequeñas; brillantes e intensas o más tenues y débiles. No se nos pide que seamos lumbreras ni soles; no se nos pide que nuestra luz sea cegadora; sólo se nos pide que seamos lucidez y reconocimiento.» (p.176)