Tresors visibles i invisibles

Imhotep i el faraó és un llibre que ens endinsa en el món egipci de fa cinc mil anys. Amb J.P.Lauer, responsable de les excavacions, descobrim qui va decidir fer la primera construcció de pedra de la història i per quin motiu; com avançava la ciència; què eren les Cases de la Vida, etc.! Conversant amb la jove egiptòloga Claudine, Lauer compartirà les seves experiències de vida; parlarà del valor del treball en equip, de no desanimar-se, de la importància de fer-se preguntes… Reproduïm alguns fragments del final de la història. (Més sobre el llibre)

                     Descarregar Guia de lectura, amb suggeriments de treball

Qui visiti avui Sakkara es trobarà amb una extensa àrea de diversos quilòmetres amb restes de piràmides i tombes, algunes d’elles reconstruïdes. Perquè, després de Djoser, van ser molts els faraons i grans mandataris que van voler situar allà la seva llar eterna.

            Presidint-ho tot, hi ha el recinte funerari de Djoser, d’uns 500 metres de llarg per uns 300 metres d’ample. Un recinte delimitat per un mur de més de 10 metres d’alçària, decorat com si fos la façana del palau, amb 14 portes, 13 d’aquestes fictícies. Només hi ha una entrada «autèntica», que dona accés a un corredor de 20 columnes. Amb una mica d’imaginació, es pot veure que cada columna imita un feix de canyes. Travessant la columnata, s’accedeix a l’ampli atri del sud, davant la gran escala al cel, la piràmide esglaonada. A mà dreta, queden les capelles dedicades als déus, les de la celebració del Heb Sed. I per tot el recinte hi ha construccions simulant temples i altres habitatges. El gran atri de la zona nord encara no ha estat excavat.

Un dia que recorríem junts el recinte, el senyor Lauer em va fer fixar en molts detalls. Era com si conegués cada pedra; les tractava com a velles amigues. Parlava amb una immensa admiració sobre com havien anat millorant les tècniques i les eines de treball a mesura que avançava el procés de construcció. «Aquells obrers havien d’estar molt interessats en el que feien per poder progressar tant en tan poc temps!», va comentar. Mentre passejàvem, m’anava explicant què era això, què era allò. Hi havia moments que semblava com si estigués veient l’escena que em descrivia. Tot prenia vida! L’estol de sacerdots i mandataris revestits de les seves millors gales, el faraó avançant fins al peu de la piràmide, el so de les trompetes i dels timbals, els encensos i els perfums. Imhotep fent de mestre de cerimònies, la gent expectant, els cants de lloança, el faraó començant a pujar solemnement…

            —Segur que no hi era vostè? —li vaig preguntar, fent broma, en un moment que va quedar en silenci. Ell va continuar caminant sense dir res. Cavil·lava.
—Metge, arquitecte, administrador, sacerdot… —va dir finalment—. Per a nosaltres són oficis ben diferents, no et sembla? Però no per a Imhotep! Vetllar per les necessitats del cos i del seu ka, preservar-lo i proporcionar-li un bon lloc per viure eternament, honorar els déus, comprendre el moviment dels astres o administrar-ho tot tan bé com es pugui, tot té a veure amb el mateix: tenir cura de la vida en tot moment!
—Creu que Imhotep sabia momificar?
—I tant! Hi ha una sèrie de tècniques de momificació que es van aplicar per primera vegada al cos del faraó Djoser. Segur que Imhotep va observar i estudiar molt per comprendre el cos humà; la seva fama com a metge tenia fonament, de segur!
[…]

              —Jo al·lucino amb tot això! —li vaig dir.
—Tens tota la raó. Jo, també. I quan penso en tants centenars d’anys passant-se les idees i les troballes dels uns als altres, copiant-ho tot a mà, és clar! I, mentrestant, a Babilònia, a l’Índia o a la Xina, tampoc no estaven adormits…
—Em fa pensar en allò que em deia de formar part d’una cordada.
—Sí! És ben bé això. I quants papirs, pergamins i llibres desapareguts que mai no sabrem què deien… Quina llàstima!

            El professor va tornar a les seves cavil·lacions.

—És clar que m’interessa l’arquitectura —va dir, com reflexionant en veu alta—, però… és que recuperant aquesta construcció recuperem molt més que unes pedres! Que poc que m’ho pensava jo! —va afegir amb un gran somriure—. Quines coses que té la vida… No t’ho deia? Un jove arquitecte que havia somniat d’edificar hospitals es trobava davant de l’obra d’un altre arquitecte que s’havia preocupat per millorar la vida… cinc mil anys abans!

­            —Li sap greu? Li sap greu no haver arribat a construir el seu hospital?
—No, gens ni mica. M’he sentit plenament feliç fent la feina que feia, fins i tot quan no hi havia cap avenç visible… És curiós, treballàvem molts mesos en solitud, aïllats, sense connexions, sense cap mena de reconeixement per part de ningú, i no ho vaig trobar a faltar. Havia oblidat del tot tenir èxit, els encàrrecs o la fama; sense adonar-me’n, havia descobert una altra cosa que valia més… —va quedar en silenci, com si esperés la meva pregunta.
—Què era?
—No sé com dir-ho… Molts venien a Egipte a buscar tombes plenes de tresors, però a mi em captivava una altra mena de tresor… Recuperar Imhotep, redescobrir-lo! No sabria descriure’t l’emoció que vius cada vegada que avances un pas, quan pots arribar a esbossar la forma desapareguda d’un edifici, o encaixes l’últim fragment d’una columna… És com si ressuscitessin unes veus adormides des de fa molt de temps, veus d’un passat oblidat! No dic que no sigui una gran experiència trobar un dia un objecte valuós, però… No ho canviaria, em sento molt agraït d’haver tingut aquesta oportunitat!

            »Per aquí fan broma i van dient que soc la reencarnació d’Imhotep i que el seu ka em manté en forma mentre vaig reconstruint la seva obra! “I ben bé que em vas atrapar, amic meu!” —va deixar anar a l’aire, amb un somriure de profunda amistat. I, després d’uns moments de silenci, com confiant-me un secret, em va dir—: Saps quina ha estat la meva veritable força? La passió, el profund amor que dia a dia es va anar teixint per aquest lloc, pels qui hi van viure i per la saviesa de l’home que ho va fer possible. Sento vers ell una mena de complicitat, d’osmosi, diria jo… Em sento com en deute envers ell.

            I ho deia d’una manera que em va fer sentir alguna cosa ben especial, com si les seves paraules provoquessin un peculiar eco en el meu interior. Ens vam quedar en silenci una bona estona. M’agradava ser allí, no calia dir res.
[…]

          —Saps? Hi ha una cosa que sí que em sap greu: no haver trobat la tomba d’Imhotep. Sigui on sigui, podria aportar molta informació. Els objectes, les pintures i les inscripcions de les tombes diuen molt de la persona enterrada; i hi ha tantes coses que no sabem! Confiava a poder-la trobar algun dia, però ja no podrà ser… És més que probable que sigui aquí, a Sakkara. Hauria volgut excavar el pou que hi ha just després de l’entrada, a la columnata, a l’esquerra, però per poder-hi baixar cal fer una gran obra de consolidació, i no hem disposat dels mitjans per fer-ho. Quan us veig treballar als joves amb tantes ganes, m’agrada imaginar que algun dia guiarà el pic d’algú… i li descobrirà el seu secret! Sí… —va quedar pensatiu—, ja m’hauria agradat que un dia se m’hagués aparegut! Voldria fer-li tantes preguntes! —I se li va dibuixar un somriure d’orella a orella—: La Mimi deia que de vegades li semblava que estava casada amb dos homes! —va dir rialler.
[…]

              Va arribar l’hora de tancar les maletes. Ens havíem d’acomiadar. Vam quedar que quan tingués les notes passades a net les hi enviaria. Ens vam fer una forta abraçada.

            —Deixa que aquest vell et doni un últim consell, Claudine —em va dir—. Amb la Mimi, quan tot quedava en calma al vespre, pujàvem dalt la piràmide i no ens cansàvem de mirar… Per ser feliç, no cal que les coses siguin sempre fàcils. Gaudeix de les sortides de sol i dels capvespres, gaudeix d’aquesta terra que tot ens ho dona, i sabràs que hi ha coses que costa d’explicar amb paraules, però que tenen molt valor.
»I quan vegis sortir el sol, atura’t un moment; recorda que és el mateix sol que veia sortir Imhotep, el mateix astre que ell tant s’estimava. El mateix sol que il·luminava tota aquella gent que vivia aquí temps enrere és el que, avui, ens escalfa a nosaltres. I potser d’aquí a mil anys brillarà al cel mentre una altra noia es farà moltes preguntes, com ara tu, i com Hipàtia molt abans que tu. Aquest panorama immens de sorra i cel continua emocionant-me com el primer dia. I em sento molt agraït.

I jo m’he sentit sempre molt agraïda d’haver pogut passar aquelles tardes al costat de Jean-Philippe Lauer, compartint la seva experiència de vida i les seves reflexions!