Montserrat Cucarull Una reflexió sobre els resultats obtinguts d'una lectura realitzada alhora de tres textos de saviesa allunyats culturalment i pertanyents a diferents tradicions espirituals, com són l'Evangeli de Lluc (tradició cristiana), els ensenyaments de Lin Chi (budisme), i l'Alcorà, (Islam). Tot un repte per què tot allunyant-se de prendre's al peu de la lletra el què diuen els textos, Cucarull en fa una lectura simbòlica indagant les seves propostes de qualitat humana (CH) i qualitat humana profunda (CHP) des de diferents perspectives, a través de les experiències i vivències de tres grans mestres. El repte per a l'autora consistirà a saber llegir aquests textos, intentant identificar allò que és propi del moment cultural, històric i de la tradició en què van ser escrits i sense necessitat de creure res, poder captar i certificar la qualitat humana que traspuen.
Del Srimad Bhagavatam
El rei Yadu preguntà a Avadhuta:
“Et saludo, oh savi! Em podries dir quin mestre benvolent t’ha donat el coneixement suprem? Qui t’ha fet savi, veritablement?
I Avadutha li respongué així:
Oh rei, jo passejo per la Terra com un esperit lliure que ha rebut la saviesa de molts mestres. Et diré quins han estat: la terra, l’aire, l’aigua, el foc, la lluna, el sol, el cérvol, el peix, la serp i l’aranya.
Així com l’aigua és dolça i pura, així és l’Ésser. L’home pot manifestar dolçor i puresa en la seva conducta. Així doncs, vaig adoptar l’aigua com a mestre.
De la Terra he après paciència, indulgència i ser el sosteniment dels altres sense esperar cap mena de reconeixement.
El vent bufa per tot arreu, pels parterres de flors, als deserts, als pantans, als palaus i a les presons, sense aferrar-se a res, sense preferències ni cap mena de rebuig. Així, vaig per tot arreu escampant la benedicció de pau, sense aferrar-me a res. El meu mestre, el vent, em va donar aquesta lliçó.
En l’espai il•limitat hi ha núvols, estrelles, planetes, tempestes de sorra i mil altres coses, però cap d’elles l’atrapa. Així és l’Ésser que, present en tots els cossos d’homes i d’animals, present en savis, reis, insensats, pecadors i captaires, ningú no el pot embrutar. Aquesta és la meva experiència, la lliçó que he après de l’espai, el meu mestre.
Així com la Lluna és perfecta, tot i créixer i decréixer -fases de fet inexistents per a ella-, també l’Ésser és perfecte malgrat les seves aparents imperfeccions. Això és el que em va ensenyar la Lluna, la meva mestra.
De la mateixa manera que el sol, amb els seus raigs, absorbeix l’aigua de la terra per a tornar-la a restituir en una nova forma pura i fresca, de la mateixa manera, jo he de fer servir els elements d’aquest món no per al meu propi interès, sinó per a restituir-los en una nova forma més rica. Això és el que m’ha ensenyat el meu mestre, el Sol.
Per més que milers de rius aboquin les seves aigües al mar, aquest, tanmateix, es manté en els seus límits. Roman així, serena, la ment del que coneix l’Ésser, per molt que hi arribin objectes de tota mena. Això és el que he après del mar, el meu mestre.
De la mateixa manera que el foc adopta la forma dels objectes que cremen, l’Ésser assumeix les formes dels éssers, de les coses. De la mateixa manera que les flames pugen i baixen -però no el foc-, naixement i mort pertanyen al cos però no a l’Ésser. Així m’ho va ensenyar el meu mestre, el foc.
(del Srimad Bhagavatam, cap.XI. Text de l’Índia, de llarga tradició oral i escrit vers el s.V a.C.)
