Pràctica de meditació 6

Meditació orientada amb el Núvol del no saber (anònim anglès s.XIV) – 2

1. Recollir l’atenció amb ajut de la respiració. Unes primeres respiracions fondes. Després atenció al punt de sortida/entrada, sota les narius.

2. Prenem contacte amb l’EXISTIR. No fent cas de cap altre idea, per molt fantàstica que sigui. Que el fet mateix de ser, posseeixi més i més la nostra consciència, totes les nostres capacitats, el nostre sentir profund.

TEXT. Del monjo anglès, fragments de la seva Carta de direcció espiritual:

Així, doncs, et prego que ara en aquest cas no facis res més sinó pensar simplement que ets tal com ets, malgrat ser un pobre malaurat. (…)
Les teves facultats capricioses no troben aliment en aquesta manera de procedir, i per això queixosament es volen desdir d’aquesta tasca i que facis alguna cosa “útil”, ja que els sembla que el que fas no és important, donat que en aquesta matèria són incompetents. (…) No hauria de ser així, doncs no hi ha res a fer, pensar o imaginar que m’apropi més a Déu, res com aquest sentiment simple i nu, com aquest lliurament cec del meu ésser.
Per això, si be les teves facultats intel•lectives no troben aliment en aquesta tasca i, per tant, miren de fer-te’n desdir, procura no deixar-te convèncer, domina-les i no les alimentis per més rabioses que es tornin. (…) Aferma’t en aquest punt fonamental del teu esperit, que és el teu propi ésser. I per cap motiu no tornis enrere, per més bo i sant que sembli l’objectiu cap on et volen menar les teves facultats.

[intento reconèixer l’existir en mi i, amb què em trobo? una manera de ser, unes característiques de “personalitat que em defineixen”. Mirar-les, comprendre que són un hàbit, un conjunt de costums, de reaccions,… que han agafat solidesa…. Mirar-les per desfer la seva consistència, per viure i veure que això que anomeno “jo” és molt menys consistent del que imagino: un tènue vel que em fa imaginar diferent de tu, de l’altre, de l’altre. De la Realitat Única que som i compartim.]
Sempre més, sempre fer més i més nostra la consciència d’existir.

3. Esforç per a submergir-se en la consciència d’existir aconseguida, tènue o consistent. Amb l’ajut de la repetició d’alguna expressió: al començament, tan llarga com calgui. O diferents frases. Tot el que sóc, És. Mica en mica, una expressió s’anirà convertint en símbol d’aquesta presència d’existir que tot ho és.

Tot el que sóc, És. / Ets / És