Teresa Guardans

Pràctica de meditació 5

Meditació orientada amb el Núvol del no saber (anònim anglès s.XIV)

1. Seguirem les instruccions de l’autor del Núvol del no saber (monjo, anònim anglès s.XIV). Posar tot l’interès, l’impuls nu de l’existir (diu ell): Vos sou tot el que sóc. Proposa endinsar-se en aquesta certesa amb l’ajut d’una paraula, d’un mantra, el més breu possible. Concentrar-ho en una fórmula breu evita la dispersió. Però la fórmula no ha d’estar buida, ha de ser com un dit que ens faci girar els ulls i portar tota l’atenció cap a la lluna. Si ens posem directament a repetir, sense més, potser practicarem una certa concentració, però la proposta d’aquest monjo és més que això: és realment modificar l’existir, situar-lo en l’arrel.

Síntesi de la pràctica:

1. recolliment (amb ajut de l’atenció centrada en la respiració).
2. Després situar-nos en la consciència d’existir.
3. Tot el que sóc, És. / Ets / És

2. Consciència d’existir

Ens entretindrem a observar l’existir en nosaltres. A notar-lo. No el què sóc: quan el que em vingui al cap sigui “sóc això, aquesta tasca, aquest lloc en la família, aquest projecte…” no fer cap cas. Una i una altra vegada intentar tenir, més i més present, el fet pur d’existir. Guiar l’atenció interior amb paraules que ens puguin ajudar: “aquí hi ha una existència”, “noto l’existir que batega, aquí”, “una vida que es desplega”, “aquí, una vida fa el seu curs”, “l’existir, aquí en mi”.

3. Fixar l’atenció

Esforç per a submergir-se en la consciència d’existir aconseguida, tènue o consistent. Amb l’ajut de la repetició d’alguna expressió: al començament, tan llarga com calgui. O diferents frases. Tot el que sóc, És. Mica en mica, una d’elles s’hauria de convertir en símbol d’aquesta presència d’existir que tot ho és. Quedar-se en una de les expressions. Tot el que sóc, És. / Ets / És

TEXT. Del monjo anglès, fragments de la seva Carta de direcció espiritual:
Quan et disposis al recolliment, no et preocupis de què faràs tot seguit, oblida tot pensament, bo o dolent.
(…) S’hauria de ser molt ignorant per a no saber reconèixer la pròpia existència: pensar i sentir que hom és; no què és, sinó que hom és. Això és una cosa ben evident fins i tot per a la vaca més obtusa pel que fa a sentir la seva pròpia existència. (…) Crec que això no és una cosa molt difícil de dominar. (…)No facis res més que pensar la teva existència nua, res més sinó pensar simplement que ets. (…) Aferma’t en aquest punt fonamental del teu esperit, que és el teu propi ésser.

Procura que res no ocupi la teva ment fora de impuls nu, sense mirar de revestir-lo de cap pensament especial relatiu a Déu, a com Ell és en sí mateix, o en les seves obres, sinó sols que és tal com és. Aquest pur impuls no serà altra cosa per al teu pensament i sentiment sinó un pensament nu i un sentiment cec del teu propi ésser, com si volguessis dir…: Allò que sóc, us ho ofereixo, perquè sou tot el que sóc.