Montserrat Cucarull Una reflexió sobre els resultats obtinguts d'una lectura realitzada alhora de tres textos de saviesa allunyats culturalment i pertanyents a diferents tradicions espirituals, com són l'Evangeli de Lluc (tradició cristiana), els ensenyaments de Lin Chi (budisme), i l'Alcorà, (Islam). Tot un repte per què tot allunyant-se de prendre's al peu de la lletra el què diuen els textos, Cucarull en fa una lectura simbòlica indagant les seves propostes de qualitat humana (CH) i qualitat humana profunda (CHP) des de diferents perspectives, a través de les experiències i vivències de tres grans mestres. El repte per a l'autora consistirà a saber llegir aquests textos, intentant identificar allò que és propi del moment cultural, històric i de la tradició en què van ser escrits i sense necessitat de creure res, poder captar i certificar la qualitat humana que traspuen.
Fernando Pessoa, “Alberto Caeiro”, “No crec en Déu”
No crec en Déu perquè mai no l’he vist.
Si ell volgués que jo cregués en ell,
segur que vindria a parlar amb mi
i entraria per la meva porta dient-me: Aquí estic!
Però si Déu és les flors i els arbres
i els boscos i el sol i el cantar,
aleshores crec en ell,
aleshores crec en ell a tota hora
i la meva vida sencera és una oració i una missa
i una comunió per l’ull i per la oïda.
Però si Déu és les flors i els arbres
i les boscos i el cant i el sol,
per què dir-li Déu?
Jo li dic flors i arbres i boscos i sol i cant,
perquè si ell es va fer, perquè jo el veiés,
sol i cant i flors i arbres i boscos,
si se’m mostra com a arbres i boscos
i cant i sol i flors
és perquè vol que jo el conegui
com arbres i boscos i flors i cant i sol.
I per això jo l’obeeixo
(quin més sigues jo de Déu que Déu de si mateix?),
l’obeeixo vivint, espontàniament,
com qui obre els ulls i veu,
i l’anomeno cant i sol i arbres i boscos,
i l’anomeno així sense pensar en ell,
i penso en ell mirant i escoltant,
i camino amb ell a tota hora.
(del llibre de poemes: El vigilant dels ramats)
